Fa uns dies tenia una interessant conversa sobre Joan Laporta amb un amic. Sense dubte, s’ha convertit en un tema recurrent, una gran incògnita de la política catalana. No ja per la seva gestió al capdavant del Club, sinó pel que representa i el que podria representar el president del Barça en el present, però sobretot en el futur, de la política catalana.

Laporta mai ha amagat les seves aspiracions polítiques, ja que ha fet de la seva pròpia gestió al capdavant del Club una eina de reivindicació política. Legítima, justa o no, és una cosa que competeix única i exclusivament als socis del FCB. A ells ha de retre comptes i sembla que si ha aconseguit el suport majoritari en diverses ocasions, serà per alguna cosa.

El president del Barça encarna avui el dimoni que fa uns anys era Josep-Lluís Carod Rovira. Només així es pot entendre que persones com el propi president d’una comunitat autònoma filtri a la premsa el contingut de converses privades en una llotja. O que avui La Gaceta -el diari del grup Intereconomía-publiqui un profús reportatge fotogràfic de Laporta celebrant la victòria del Barça en el derbi de diumenge en una coneguda discoteca de Barcelona.

El més sorprenent és la pròpia reacció de Laporta: no es doblega. Al contrari, alimenta encara més el mite i ho seguirà fent, ja que sap que només amb això pot alimentar un corrent de fons -perillosa- que viu la política catalana, el populisme.

De Laporta només coneixem que és marcadament independentista. Què vol un estat propi per a Catalunya. Se’l situa prop a CiU, amb tendències liberals (recordem que té a Sala i Martín a la seva junta), encara que en els últims mesos juga al gat i al ratolí amb una altra incògnita de la política catalana, Reagrupament. Davant d’aquesta indefinició i que només un issue sigui la seva bandera política, és comprensible la seva estratègia de posicionament.

Però el problema el tindrà el dia que doni definitivament el salt. Deixarà darrera seu un reguitzell de situacions que, si bé serveixen per convèncer, animar i motivar els seus; dubto que tinguin un efecte beneficiós en la majoria d’un electorat que hauria de donar-li suport. Des dels pantalons baixats en un control aeroportuari a les fotos que avui veiem en aquest diari. Si bé és una intromissió en la intimitat d’una persona i, no té interès informatiu, si Laporta pensa seriosament en dedicar-se a la política no hauria de regalar aquest tipus d’imatges i anècdotes als que algun dia seran els seus enemics polítics.

Sembla que la brunete mediàtica té un nou objectiu. Com passava amb Carod, ja que no és reprovable que algú defensi la independència, l’atac ha de ser personal. Si amb Carod es va ordir una mentida sobre el seu origen, fins i tot els seus cognoms, amb Laporta es busca associar la seva imatge a la de l’independentisme català en el seu conjunt. Com si la dignitat de Catalunya es perdés perquè Laporta balli en una discoteca celebrant una victòria. O com si ho volguessin intuir.