Els polítics solen estar molt acostumats a parlar en públic i dirigir-nos algun discurs. És, sens dubte, la seva eina de treball. Però no tots ens enfrontem al repte de dirigir unes paraules de forma habitual. I a vegades, quan és necessari fer-ho, un no sap com fer-ho.

Quan sabem amb antelació que haurem de dirigir-nos a un auditori, la cosa és una mica més fàcil: tindrem temps per escriure el discurs, assajar, etc. Fins i tot testejar-lo davant d’algú per poder observar la seva reacció. Sempre és difícil enfrontar-se a un públic -per petit que sigui-, però un discurs escrit ens dóna molta seguretat. Però, què passa quan estàs en una festa i algú demana que dediquis unes paraules?

Cada any em passa el mateix a la meva festa d’aniversari. Després del sopar i els regals els meus amics em demanen que els digui alguna cosa, que improvisi un discurs. En una situació així, el pànic pot arribar a paralitzar-te. Per això, mai està de més tenir en compte alguns consells. Els cinc trucs per improvisar un discurs:

1. El discurs no ha de durar més de cinc minuts, així que concentra’t en el que realment vols dir (agrair un regal o homenatge, la presència dels teus convidats, etc.). Sigues breu i no intentis donar massa voltes al tema. Així que pren-te uns segons per pensar amb claredat i decidir el tema del teu discurs.
2. El primer minut és essencial. L’objectiu és captar l’atenció però, per sobre d’això, mostrar que val la pena que t’escoltin. Cal evitar titubejar i si és possible, aconseguir enganxar a la teva audiència. Pensa que, en la majoria dels casos, ja et coneixen i estan de la teva part. Així que oblida els formalismes i sembra el suficient dubte com per a que t’escoltin.
3. Guanya intensitat. Després del primer minut, has de començar a escalar el teu discurs. L’anècdota la portaràs a la tesi del teu discurs i hauràs de fer ús d’una excel·lent eina en aquest tipus de discurs: l’emoció.
4. El llenguatge no verbal, un aliat. Encara que estaràs molt concentrat en el que diguis -no tens res escrit o preparat-, intenta fer el possible perquè el teu discurs verbal i no verbal vagin en la mateixa direcció. Cuida la teva posició (sobretot perquè la teva veu pugui brillar) i no fixis la teva mirada només en una persona. Ni sobreactuïs ni et passis d’insípid.
5. El millor, pel final. Segurament sigui el que més recordarà la teva audiència, així que comporta’t com un bon vi: has de deixar un bon gust de boca. L’emotivitat, un argument contundent o un elegant final són perfectes en aquestes ocasions. Sempre serà més efectiu el final d’un discurs preparat, però jugues amb un avantatge essencial: sentir com neix un discurs en el teu cervell i apel.lar a les emocions sol crear grans discursos per al record.

No sé si vaig ser exitós en el meu discurs de dissabte. Després de diversos anys donant festes d’aquestes característiques un ja s’espera aquest moment i pot pensar en alguna cosa. Però encara que ho pensés amb anterioritat, sempre es perden coses que un text recull. Si et passa, agafa aire, atura’t i pensa. A poc a poc, fluiran les paraules.

Foto de Tim Morgan

Diu la tradició de l’Armada dels Estats Units que aquell qui brindi amb aigua, tindrà sepultura a l’aigua. Que segurament poc tingui de cert, però ja se sap que les supersticions superen, en moltes ocasions, tota lògica. El fet és que el comandant en cap d’aquest país, el President Obama, va brindar amb aigua durant el primer sopar d’Estat que s’oferia a la Casa Blanca durant la seva presidència.

Obama va rebre el primer ministre de l’Índia com a mostra de l’aliança regional que el seu govern pretén posar en marxa -per contrarestar el poder d’altres potències regionals, sens dubte- i durant el brindis que es realitza en aquest tipus de cerimònies, va sorprendre a molts analistes en fer-ho amb el líquid element.

La seqüència és realment interessant: Obama dirigeix unes paraules als convidats en finalitzar el sopar. L’escenografia és perfecta. El discurs també, situat en un faristol amb una àguila -símbol màxim del poder-daurat i un micròfon. Llegeix el discurs i arriba el moment àlgid de demanar a tots que aixequin les seves copes en honor del convidat i el seu país. Un cambrer de la Casa Blanca sobre una sola copa al president i es pot observar com la presa de la càmera no permet distingir bé què passa a la safata. Obama agafa la copa i un tovalló mentre demana que li portin una copa al primer ministre indi. Quan arriba, aixeca la seva copa i brinda amb ell.

Però la copa d’Obama està tapada pel tovalló que abans ha agafat i s’observa com el líquid de la copa és transparent, mentre que l’indi beu uns glops de vi blanc. La copa d’Obama és ràpidament retirada mentre el primer ministre pren la paraula.

Sorprèn que Obama brindi amb aigua i ha despertat interès en comentaristes del país. Per què ho va fer? Obama no beu alcohol? No havia arribat un bevedor de cervesa a la Casa Blanca després dels anys de puritanisme de Bush? Poques respostes trobarem…

El que queda clar és que no va ser un acte casual. Es pot veure com Obama agafa el tovalló i el col·loca estratègicament sobre de la seva copa d’aigua. Sabia el que feia. Que és just el contrari del que poden dir altres líders polítics. Potser brindar amb aigua porti mala sort, però evita situacions que fins i tot poden costar el càrrec.

El viatge a Roma del ministre de finances japonès Shoichi Nakagawa va acabar malament. Va aparèixer davant els mitjans begut-o això semblava-, encara que ell ho va atribuir al jet lag i les medicines. En tot cas, l’enorme repercussió del seu vídeo el va obligar a presentar la dimissió. Sarkozy també va viure el seu en una altra cimera a la qual es va presentar d’aquesta manera davant els mitjans:

En el seu cas, l’excusa va ser haver pujat les escales a corre-cuita. Així que ens quedarem amb el dubte de si va ser la calor del borgonya o l’esforç físic de pujar uns esglaons.

Més estranyes eren les històries del president rus Boris Yeltsin. Tots el recordem ballant o rient amb Bill Clinton, com a mostra més fefaent d’una Guerra Freda desfeta. Segons expliquen les males llengües, Ieltsin va fugir en plena nit de Washington durant una visita oficial. Els efectes de l’alcohol van dur sortir en roba interior i intentar demanar un taxi a escassos metres de la Casa Blanca per anar a prendre una pizza. Encara que es va mantenir en el comprensible secret bilateral …

I Aznar? Va beure massa en l’acte amb bodeguers quan va deixar de volta i mitja a la DGT? Ja ho diuen les autoritats: si beus, no condueixis. O millor encara, si beus, no t’acostis a un micròfon.

La premsa no està morta. Ni estava de parranda. Encara que els seus resultats econòmics mostrin el més cru d’una crisi profunda, del propi model, és encara un generador essencial d’opinió pública i aquesta veu de la consciència que de vegades és tan necessària escoltar. Però sobretot, encara que la informació sigui cada dia més part de l’espectacle, el sensacionalisme s’expandeixi a una velocitat de vertigen, de vegades, sap trobar el paper que li correspon.

Avui, la premsa catalana ha donat un exemple. Un bon exemple. Una cosa que no agradarà a molts més enllà de les fronteres de Catalunya, però que tampoc comptarà amb el beneplàcit d’altres tants que volen l’enfonsament de l’Estatut. Fora de Catalunya, perquè creuen que trenca Espanya -després de dos anys d’aplicació d’aquesta Llei orgànica no sembla que hagi passat-o perquè creuen que si el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut, Catalunya proclamarà la independència al dia següent. Alguna cosa més que improbable.

L’important del gest d’avui és l’escenificació més plausible de la unitat de mitjans molt diferents -antagònics fins i tot- per un mateix objectiu: defensar el que es va aprovar tres vegades. L’editorial és sensat i respectuós. No deslegitima l’alt tribunal però apunta a una anomalia que no és permissible en una societat democràtica avançada: que els membres que han de decidir sobre una llei tres vegades legítima siguin objectes de la politització més grollera. Un tribunal que ha de decidir encara que el mandat de molts membres hagi expirat ja.

La premsa catalana ha posat de manifest un problema. No un problema català, sinó un problema espanyol. Una cosa que hauria de preocupar a tots. Si el Constitucional retalla l’Estatut, què? Què passa amb el xoc de legitimitats? Què passa amb el pacte polític que suposa el text estatutari? I després? En definitiva, una cosa que va directament al cor de la convivència.

El moment polític és apassionant, encara que sigui quina sigui la decisió, serà dura. Catalunya es prepara per una sentència que, si és negativa, es viurà com una gran derrota. Però el gest de la premsa catalana demostra que si això passa, la societat civil, política i econòmica catalana està preparada per no quedar de braços creuats. Ho demostren els gestos (l’editorial, però també la ofensa de Montilla, els avisos de Mas i CiU, les declaracions de Saura …) però també un ànim generalitzat que es donaria un gran pas enrere que no tots estan disposats a fer.

Us deixo el text íntegre de l’editorial conjunta.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

“La música desperta en nosaltres diverses emocions, però no les més terribles, sinó més aviat els sentiments dolços de tendresa i amor.”
Charles Darwin

L’art de les muses, la música, ens acompanya al llarg de la vida. Una melodia pot activar la nostra memòria per recordar un moment feliç, un episodi memorable de la nostra vida. La cançó del primer amor, la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o la solemnitat del “Gaudeamus Igitur” el dia de la graduació. Com deia una campanya publicitària dels 90, és impossible viure sense música.

Però sobretot la música és un enorme generador d’emocions. La melodia, la lletra, l’harmonia o el ritme saben esgarrapar a la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta. La música calma les feres, se sol dir.

La relació entre música i política ha tingut nombrosos episodis i té diverses dimensions que cal tenir en compte. Aquesta relació fins i tot està caricaturitzada en la famosa frase del cineasta Woody Allen “quan sento Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”, quan es refería als gustos musicals d’Adolf Hitler i del Tercer Reich. Tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí “La utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d’un partit, d’un candidat … de manera molt efectiva. “. Des dels sentiments que un himne nacional pot generar (al costat de la bandera, símbols que promouen una gran quantitat de sentiments i amb una càrrega emotiva molt important), a l’ús polític de la música, hi ha un gran espai per a aquestes relacions.

Des de la comunicació política hi ha nombrosos exemples de l’ús de la música per aconseguir convèncer i mobilitzar l’electorat. Tal com indica Ted Braden, la música “ni completa o substitueix el missatge verbal, però esmola la seva efectivitat alterant com es rep el missatge” (Brader, T. Campaigning for hearts and minds. How emotional appeals in political ads work. The University of Chicago Press, Chicago 2006.).

Els anuncis electorals han estat un dels camps en què la música ha desplegat tota la seva efectivitat. Els anuncis que han apel•lat a la por, han usat notes discordants, sintonies que han pujat en intensitat buscant la tensió en el receptor i no han dubtat a utilitzar sirenes, plors o crits. En la campanya electoral de les eleccions generals de 1996, el PSOE va emetre el que a dia d’avui és l’espot electoral més famós de la democràcia espanyola: l’anunci del dóberman. En un típic anunci de contraposició, l’Espanya en positiu, acolorida i positiva del president González s’oposava al projecte conservador del PP. Les imatges associades a aquest últim, a més de mostrar als homes en gavardina com si fossin policies de l’antiga brigada politicosocial del franquisme, també mostraven un dòberman bordant, a punt d’atacar. Però sobretot, era l’ús d’aquests sons lúgubres els que aconseguien una sensació de por i tensió en el receptor.

La música també té importància per generar les emocions adverses. Optimisme, alegria o il·lusió li deuen molt a l’ús de les melodies. Als Estats Units, spots com els de Ronald Reagan en la seva campanya de reelecció el 1984, titulats “It’s morning again in America”, combinaven a la perfecció llenguatge verbal, l’ús d’imatges i colors i, sobretot, el recurs musical. Les fanfàrries, amb tocs militars, són una manera molt eficient de donar solemnitat i importància a un missatge, especialment quan el que ho fa és el comandant en cap. Però no només hi ha aquesta relació en els espots, les campanyes electorals nord-americanes solen tenir una cançó de campanya que va més enllà de crear una relació emocional, sinó que adquireix un autèntic significat.

Barack Obama va recórrer als irlandesos U2 per fer del seu “City of blinding lights” el seu tema de campanya. La cançó, composta en homenatge a la ciutat de Nova York després dels atemptats de l’11 de setembre, era una autèntica declaració d’intencions de l’ara president l’hora de triar una cançó que volia marcar la reconstrucció, el rearmament del país d’optimisme per encarar el futur després un negre passat. El mateix que ell va defensar per al país sencer després dels 8 anys de presidència republicana. Clinton va recórrer el 1992 del tema “Don’t stop” de Fletwood Mac, una declaració d’intencions per deixar enrere 12 anys de governs republicans. Ronald Reagan no va dubtar a fer del hit de 1984 “Born in the USA” de Bruce Springsteen el seu himne, tot i que el mític artista potser no hagués volgut tenir aquest honor, ja que ha estat un dels artistes més bel·ligerants amb l’establishment republicà al llarg dels anys. Obama i Kerry també van inspirar-se amb el Boss durant les seves campanyes, tant en els concerts per al canvi com en l’ús d’una de les cançons més polítiques de Springsteen: The Rising.

Atenent al que ens diu una cançó quan la emmarquem en un context polític, quin missatge manaven a Ferraz l’hora de triar les cançons del costós -200.000 euros-acte polític de diumenge passat? La big band que va estar present va tocar diversos temes que van servir de marc per a les aparicions dels ministres. Entre elles sorprenen especialment dues: Waterloo d’ABBA per la vicepresidenta econòmica Salgado i Mack the knife per a un bon nodrit grup de ministres.

Si Waterloo, la cançó amb la qual els suecs van guanyar Eurovisió i es van llançar a la fama mundial, evoca la mítica derrota de Napoleó que va suposar l’inici del seu final, Mack the knife ens parla de les vicissituds d’un assassí. La derrota, el col•lapse i la violència com a elements referencials. No sé si és fruit de l’atzar o de l’oblit -que ve a ser el mateix en política-, però les casualitats han donat peu a una certa ironia. Si més no, a més d’un se li deuria ennuegar l’aperitiu en veure Salgado entrar amb una referència a un emperador que el va tenir tot i ho va perdre tot.

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – Promise to love you for ever more
Waterloo – Couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – Knowing my fate is to be with you
Waterloo – Finally facing my Waterloo

David Cameron va demanar als seus, durant la celebració de l’última convenció, que no celebressin el seu excel·lent moment amb xampany, ostres o caviar. Que no es deixessin enredar pel luxe i que, sobretot, l’eufòria no es plasmés en fotos comprometedores. Després va ser el mateix Cameron el que va ser caçat amb xampany …

Les formes són molt importants. A vegades, gairebé més que el fons. Especialment en aquesta tirania de la immediatesa que moltes vegades és el nostre marc d’atenció. Especialment quan tota una proposta política s’encapsula en dos minuts en un informatiu o quan una imatge pot valer més que centenars d’informes sobre una llei que s’anuncia.

Imaginem la situació a la casa de qualsevol família que té, almenys, a un dels seus membres a l’atur. No parlem ja de les que tenen a més d’un. Atur, precarietat econòmica per arribar a final de mes. Inestabilitat. Preocupació. Imaginem que avui, en ser diumenge, potser quan el sol s’ha amagat han decidit repassar factures i ja han vist que no saben com arribaran a final de mes en els 8 dies que resten per matar novembre. Imaginem una situació que és cada vegada més comuna.

I imaginem també que aquesta família, aquesta mateixa nit, sopen veient els informatius i es troben amb un espectacle de ministres entrant en una sala al ritme d’una orquestra. Saludant a tots, llançant petons a l’aire. Imaginem que aquesta família que a mitja tarda s’angoixava amb els seus comptes, observa com el Govern gairebé en ple passa el matí d’un diumenge en un festa. La llei d’economia sostenible és l’últim en el que reparen.

El missatge enviat ahir pel govern és totalment contradictori. Si, cal obrir portes a l’esperança, per descomptat. Però no a costa d’un espectacle digne d’un programa televisiu. El format és nou, és arriscat. Fins i tot és valent sortir amb això amb el que està passant, però és molt desafortunat. I no entendre-ho és un risc difícil d’assumir.

A moltes persones se li haurà fet estrany veure a tant ministre sortir al ritme del saxofon. Observar com en els moments més durs de la crisi, la nova direcció del país neix d’un míting amb diversos presentadors i enllaunat en un format que era fàcilment associable al Club de la Comèdia.

Cameron era conscient del que es jugava. Sembla que a Ferraz no són conscients de la imatge que han enviat avui a milers de ciutadans. La comunicació és la gestió de percepcions, i la d’avui se suma a tantes i tantes que són les autèntiques causes de l’enfonsament del PSOE en les enquestes. El que alimenta aquest mar de fons que és més potent que Gürtel.

Encara que clar, per a fons i forma … Quin missatge amaga que la cançó escollida per a l’entrada d’Elena Salgado sigui el Waterloo d’Abba? El del fracàs de les mesures econòmiques o el fet que avui tots els mitjans, blocs i opinadors dediquin més temps a parlar de la big band, els presentadors, les entrevistes i el moment “Jonas Brothers” viscut a l’acte a comentar la proposta legislativa del Govern?

Eren allà per haver estat elegits. Estava escrit que havien de ser ells els que decidissin qui prendria el comandament, qui seria el cap visible. Resguardats de tots, en una sala tancada per preservar el transcendent moment, finalment es va arribar a un acord. Tots, provinents dels països més diversos, parlant diverses llengües però compartint una visió de la vida, van elegir el que havia de ser un nou líder. Només faltava anunciar-ho, que tothom ho sabés.

Podria estar parlant d’un conclave papal. Però no, em refereixo a l’elecció del nou president de la UE. Per si no ho saben. Més que res, perquè sembla que en el moment de la història en que tenim més accés a informació, alguns àmbits segueixen estant allunyats de la gent. No és una autèntica paradoxa?

Ahir, el Consell de la Unió Europea va decidir el nom de les dues figures que han de prendre un major protagonisme en aquesta Europa a pedaços que ha creat el Tractat de Lisboa. Herman Van Rompuy és el nou president electe de la Unió Europea. Elegit pels Estats membres, ostentarà un paper que anirà creixent i que pretén donar a Europa una major estabilitat institucional per millorar el seu paper en el món. Catherine Ashton, fins ara Comissària de Comerç, passa a ser la superministre d’Afers Exteriors. També escollida pels Estats i serà la vicepresidenta d’una altra institució no elegida pels ciutadans, la Comissió Europea.

Però, no és una paradoxa que en aquest gran espai de democràcia i llibertat que és Europa, el càrrec més elevat no sigui d’elecció popular? No és una paradoxa que el sistema d’elecció sigui més semblant al del Papa que en d’Obama?

El pitjor és que els Estats han triat a una Europa de baix perfil. En un moment transcendent, opten pel gris. De la llista han caigut noms com Blair o González -tot i que he de reconèixer que la idea de tenir a Blair com a president no em resultava molt còmoda-, a favor de dues persones que han de demostrar ara què és el que poden aportar al procés europeu.

Sense dubte, això no ajuda a apropar Europa als ciutadans. No ajuda que el president sigui un total desconegut, que no hagi estat escollit i del qual tots ens avisen ja que és un gran gestor però sense empatia. Tampoc ens serveix que a Ashton li diguin superministre: un gran eufemisme per referir-se a qui està amb els altres ministres, no per sobre de.

Europa té un gran problema per apropar-se als ciutadans. L’ha tingut sempre i el continua tenint ara. Potser la presidència ens doni estabilitat al món, però dubto que els danesos, els lituans, els catalans, els alemanys o els mateixos belgues puguin veure a Van Rompuy una figura que encarni el que és Europa.

En el fons, tenim un problema de simbolisme. Ja sé que les comparacions amb els Estats Units són, a més d’odioses, fora de lloc perquè no són comparables. Però sembla que molts aspiren a això. Independentment del model, envejo profundament el simbolisme dels nord-americans. No sorgeix el mateix efecte en el visitant estar a Brussel·les que a Washington. Encara que els valors siguin molt semblants, les icones americans són molt més fortes. De fet, una Unió que el 9 de maig no és festiu, com pot aspirar a que tots sentim Van Rompuy com el nostre president?

Ni Van Rompuy és Obama ni Ashton, Clinton. Ni Europa, Estats Units. Però si volem aspirar a tenir un paper més rellevant en el món, a liderar la conquesta de drets humans, la lluita contra el canvi climàtic o posar el nostre granet per a l’estabilitat econòmica mundial, necessitem perfils més semblants a ells que els que ens han escollit . Just el contrari del què es  aquesta guia de consells per passar desapercebut que és el Tractat de Lisboa.

Podem  estar satisfets en veure que, per fi, Europa té un president. Sí, per mi ja és el meu president, encara que cregui que hauria de poder exercir el meu dret a votar-lo. Encara que cregui que una Europa democràtica no pot contradir el seu missatge amb càrrecs elegits a l’estil Vaticà. Serà el president de la nostra Unió Europea. Però m’agradaria veure en un futur no molt llunyà una autèntica campanya electoral, amb idees, amb propostes, amb postures sobre Europa. Amb diversos candidats a presidir la nostra Unió.

Fa 76 anys, les dones votaven per primera vegada a Espanya. Llavors, una utopia. Avui, desitjar poder triar als alts càrrecs de la UE també ho és … Ens queda molt?

La història d’un tonyinaire anomenat Alakrana hagués estat molt diferent si el Govern hagués tingut una mica més de tacte. Sobretot amb les famílies dels mariners que es trobaven desesperats davant les costes de Somàlia, en el seu vaixell pres per uns criminals. Tacte, per gestionar una complexa situació i, sobretot, per donar tot el suport que les famílies d’aquests mariners necessitaven en moments tan durs. Les coses serien avui molt diferents si les dones i els fills d’aquests homes de mar no s’haguessin sentit tan desesperats com els mateixos segrestats.

Més enllà de totes les implicacions polítiques, internes i externes, d’aquest greu cas, l’Alakrana posa de manifest la necessitat de tenir tacte en política. Moltes vegades la reclamem en política exterior. Què és, sinó, la diplomàcia? No és potser la màxima expressió d’aquest tacte, d’aquesta mà esquerra, més enllà de les fronteres d’un país? Tacte, la política necessita molt de tacte.

Mà esquerra i mà dreta. De fet, tot i que les pantalles semblen ser una barrera infranquejable, el tacte ens diu molt d’una persona. No sempre tenim a mà als nostres polítics però … mai se sap quan pots trobar-te’n un en campanya. Recordo quan, durant la campanya del referèndum del tractat constitucional europeu, em van presentar a l’aleshores ministre d’Indústria i avui president de la Generalitat en un mercat. Montilla em va donar, en l’encaixar la mà, una informació que encara avui està en el meu subconscient. La seva encaixada, feble, breu, va alimentar la seva imatge de reservat. Però potser és per aquesta experiència em costa imaginar el president donant un cop de puny sobre la taula. L’enorme poder comunicatiu d’una encaixada de mans, però també d’un copet a l’espatlla o acariciar una mà mentre mirem als ulls del nostre interlocutor.

Aquesta és una habilitat necessària per al polític en les distàncies curtes: el tacte és tan eficient que només la pressió en la pell ens pot donar molta informació sobre els sentiments de la persona que tenim davant… i enviar la mateixa informació a aquesta persona. Quina informació em transmetia el que avui és president de la Generalitat? Amb aquella encaixada de mans, no gaire bona. Si l’objectiu de la seva visita a aquell mercat era apostar pel sí al Tractat, pel futur de la Unió, la confiança en la construcció europea; la seva encaixada de mans comunicava tot just el contrari. De fet, això té una explicació en la pròpia evolució: d’alguna cosa ens ha de servir el fet de baixar d’uns primats que es passaven el 15% del seu temps tocant-se entre ells, no?

Saber com ha de tocar una persona, com ha de donar la mà o quan una abraçada o un copet a l’espatlla sobren o falten, és part del propi aprenentatge vital. Encara que en molts contextos, especialment els formals o laborals, s’ha criticat segons quins acostaments físics, la realitat és que un polític en campanya ha de forçar sovint moltes d’aquestes situacions. Aprendre quin ha de ser el grau de pressió òptim, què fer o què no fer es converteix en un element necessari.

Però a més de per la informació i per l’efecte que generen en una persona a la que els polítics coneguin, el seu efecte és molt limitat si ho comparem amb un bon missatge en un mitjà de masses com la televisió o Internet, encara que és important per la pròpia imatge que pot generar. Per exemple, quantes vegades hem vist un polític abraçant un nadó i la seva inhabilitat ens ha fet sentir insegurs? O sigui, que aquesta infranquejable barrera del tacte directe pot ser, en certa manera, debilitada per la qual cosa ens fa sentir una imatge d’aquestes característiques. I si no, què us fa sentir aquest vídeo?

És curiós com l’exercici d’observar com el tacte pot tenir efectes en algú, pot fer-nos sentir el mateix. Potser és perquè aquest sentit promou la producció d’endorfines i les múltiples àrees sensibles localitzades a la pell al llarg del cos fan que la informació que recollim es transporti en nombroses connexions que ocupen un gran espai en l’escorça cerebral, especialment en els lòbuls parietals i molt connectats amb àrees límbiques. O potser que les neurones mirall ens facin sentir una sensació similar quan veiem escenes com la d’Obama. Encara que no les sentim personalment, però si veiem a algú que ho fa. Potser per això, abans de donar la mà a un desconegut, abans d’agafar un nadó en braços o abraçar a algú, hauríem de pensar en que altres persones podrien sentir el mateix que el nostre interlocutor. Volem que se sentin bé o que desconfiïn? Heus aquí la qüestió.

Vídeo vist a “El consol d’una abraçada presidencial“

Si en alguna ocasió la teva parella et deixa anar un “Reiet, et juro que entre nosaltres no ha passat res”, potser és el moment de demanar-li als nostres sentits que prestin més atenció de l’habitual a recopilar tota la informació no verbal que puguem per detectar si hem de començar a desconfiar de la paraula donada. Potser en això, les relacions de parella i la política s’assemblen més del que puguem creure.

En ambdós casos s’estableix una relació d’un enorme vincle emocional que pot portar-nos a canvis molt importants en la nostra percepció. Com ja comentàvem en aquest post, quan una persona és simpatitzant d’un partit polític, tendeix a buscar la manera de justificar qualsevol cosa,  mentides incloses. Una cosa molt semblant a la síndrome d’Estocolm que podem sentir quan imaginem que ens han estat infidels però no volem creure-ho.

Estem, com deia en Sebastià Serrano, sense cap dubte, en un dels grans moments de la comunicació: l’art de la mentida, l’engany, la dissimulació … per a alguns la política és l’art d’aquestes males pràctiques. Potser perquè és tan antic com l’ésser humà, mentir és pecat en diverses religions i l’honestedat una virtut en tantes altres cultures. I potser per això també, tal com assenyala Eduard Punset, estem més preparats per descobrir un mentider que per trobar la veritat.

De fet, aquesta virtut que, segons Punset, tenim els humans, no és una mena de radar o sisè sentit, sinó la capacitat de detectar canvis en els estats emotius en el discurs verbal de la persona que menteix. Una cosa així com el que fan els detectors de mentides tan explotats a la televisió: observar els canvis fisiològics que les nostres emocions generen.

Encara que la distància física amb els nostres polítics sol ser insalvable i només la televisió o internet ens obren una finestra a aquests líders, moltes vegades les seves reaccions ens donen una informació molt valuosa. Encara que per si alguna vegada -especialment en campanya electoral- algun polític et dóna la mà i conversa amb tu, et suggereixo que prestis atenció a aquests canvis fisiològics:

• Quan una persona menteix, el seu to de veu canvia. Alguns experts assenyalen que el pugem una octava, més o menys.
• El ritme de respiració s’accelera.
• En algunes ocasions, el color de la cara pot canviar. És mostra de vergonya i por per la possibilitat de ser descobert, així com una reacció al major ritme de respiració.
• La mirada sol delatar, ja que es sol donar un canvi en ella, en el moviment dels ulls.
• Disminueixen els gestos, ja que el nostre cervell està més ocupat en donar consistència al missatge verbal i dedica menys atenció a la nostra gesticulació.

A més d’aquests senyals d’alerta, la cara sol ser un reflex molt clar del que estem fent. Potser per por, vergonya o culpa, la nostra cara sol canviar i aquestes emocions poden generar una contradicció aparent entre el que diem i el que creiem.

Parlant del poder dels gestos, per a molts el que va fer Richard Nixon durant les entrevistes amb el periodista britànci Frost el 1977 fou tan revelador com un propi procés d’impeachment. Al minut 1:27 del següent vídeo podeu veure el gest que per a molts va mostrar la seva culpabilitat mai jutjada:

Potser, la propera vegada que escoltem un polític afirmar que “jo només vaig dir la veritat” haurem d’atendre a aquestes pistes. O a les hemeroteques, que mai fallen -potser per això, el règim del Big Brother d’Orwell tenia tant d’interès a corregir les notícies per a que mai es mostréssin els errors. I així finalment, no saber què era cert i que no-. Per si de cas, aquests consells.

Cap a on va el món de la comunicació online? Quin és el seu grau de desenvolupament? Com ho perceben els clients? I els professionals? Com ho tracta el món de la Universitat? Què suposa el concepte de la conversa per a empreses, clients i mitjans de comunicació?

Aquestes preguntes són ambicioses i, vulguem o no, no tenen una resposta clara i unívoca. Són el centre del debat entre els que ens dediquem a la comunicació i al màrqueting online i així es va percebre a la perfecció en la sessió paral·lela dedicada a aquests temes durant l’EBE09 celebrat aquest cap de setmana a Sevilla.

Mostra del moment apassionant que vivim va ser el ple absolut de la sala que l’organització va reservar a aquesta activitat. La mostra més palpable que aquests temes no només interessen, sinó que generen un intens debat. I així va ser.

Adolfo Corujo, director sènior de comunicació online en LLORENTE & CUENCA va moderar la sessió que va ser plantejada com una conversa a la que tantes vegades ens referim. Sense powerpoints, amb intervencions àgils de representants de diverses àrees, amb reflexions a respondre entre tot l’auditori, no només pels ponents. Una gran experiència fruit del moment energitzant que ens ha tocat viure.

Us recomano que doneu un cop d’ull al resum cronològic de conceptes tractats en la sessió que la mateixa organització va realitzar al seu bloc, on també trobareu el resum de ponents de la mateixa: Joaquín Mouriz, Juan Pedro Molina, Ignacio Bruyel, Pablo Herreros i Iván Pino.

És difícil resumir o intentar explicar la multitud de temes que es van tractar, però m’agradaria rescatar algunes idees a traslladar també a l’objecte d’aquest bloc, la comunicació política.

Sense por, dissipar els dubtes.

És comprable la web 2.0? És a dir, és el món de la comunicació online una cosa tan simple com “ho vull, ho  compro” o amaga un canvi profund en les empreses i els partits? Ha d’existir un gran esforç dels professionals per explicar, fer comprensible, aquesta concepció. Fer-ho per evitar que algú pensi que això és la “compra del software 2.0″ i, sobretot, fer-ho per evitar els venedors de fum. Referent a això, es va dirigir la reflexió de Juan Luís Polo durant el debat i la d’aquest post de Pablo Herreros. Hem de ser els garants que això es comprèn i que som capaços de dissipar els dubtes que encara avui es tenen a empreses i partits. Saber, en definitiva, oferir una visió sòlida que pugui ajudar a aquells que entenen la necessitat estratègica d’apostar per això; ser també aquesta guia per als que el contracten tot i tenir por sobre els efectes que pot tenir en la seva organització

El valor de la conversa

La conversa no és un concepte nou, però avui potser pren una dimensió molt diferent. Els mitjans de masses han donat pas a unes noves eines que ens permeten realitzar un conjunt d’accions que li donen al món de la comunicació un nou color. Parlar amb els usuaris no és res de nou. Els meus pares, tiets i avis ho porten fent des de fa 50 anys en el taulell del seu negoci. Però el nou, el què és rellevant, és que avui poden fer-ho també companyies i partits polítics acostumats a estar a dalt de la cúspide. Això és un canvi profund. I la seva aplicació ha de dur -ho està fent ja- una nova manera d’actuar.

El difícil repte d’aprendre

El món de la comunicació online està demanant perfils nous, i ho fa a una velocitat sorprenent. Per exemple, entre els assistents hi havia la community manager d’Acciona, Isabel Ramis. Però també en els últims dies una de les grans entitats financeres espanyoles, CAM, feia el mateix amb Gerardo Prieto. Les agències i consultories, les empreses, partits i governs demanen ja nous perfils professionals per fer front als reptes que planteja el moment. Perfils que varien en el seu contingut, en les seves funcions i en els seus requisits d’empresa a empresa, de partit a partit. Segurament per l’absència d’una acció més decidida en el món de la Universitat. El món acadèmic, encara que no estigui liderant aquest moment, ho veu amb molt interès i segurament en els pròxims anys mostrarà un compromís més gran. Però ja en aquest punt, deixo una mica de banda la sessió i cito la cloenda del EBE09. Gumersindo Lafuente va ser molt clar amb els joves, especialment els estudiants de periodisme: avui tenen milers d’eines per fer-se notar, per crear, per desenvolupar-se per créixer. Hem d’aprofitar-ho -encara que no estiguin en el pla d’estudis.

No sé que n’opineu vosaltres, però a mi em va semblar una sessió vibrant. Un bon colofó a altres sessions interessants del EBE09, com la taula rodona sobre el web en temps real, amb Karma Peiró i Marc Cortés, el brillant David Karp i Tumbrl o el insultantment jove talent de Pau García-Milá i la meravellosa entrevista que li va realitzar Berto Pena. Un gran EBE, enhorabona a l’organització

Un ministre és, en essència, un relacions públiques. Una figura que ha de mantenir un equilibri en diverses esferes, cosa que no és sempre fàcil. Però bàsicament, un responsable ministerial té tres funcions:

1. Ser el relacions públiques del ministeri, donar credibilitat i plausabilitat al que fan els funcionaris.
2. És l’home o dona al parlament, el que sap el que es diu i el que es farà a la cambra.
3. L’encarregat de lluitar pel pressupost del seu ministeri al consell de ministres.

No ho dic jo, és una de les lliçons de Sir Humphrey, l’eficaç secretari permanent del ministeri d’Administracions Públiques del Govern de Sa Majestat a la popular sèrie de televisió dels vuitanta “Yes, Minister!“. Una fina comèdia -la favorita de la Dama de Ferro-, exponent del pur humor britànic que fa gala d’una ironia deliciosa, on es narra el dia a dia del ministre i els seus assessors que, de fet, són funcionaris.

Encara que aquesta imatge sigui simplificada i portada a l’extrem, la sèrie dóna en el clau: la necessitat de respondre a diverses audiències des d’un càrrec polític. Des de la gestió dels equips a retre comptes directament amb els ciutadans. Diverses audiències que, sempre, busquen el propi interès. Sir Humphrey mostra en la definició del que és un ministre allò que més desitja: tenir llibertat per poder fixar ell mateix els temes del dia a dia i la seva execució. Però això no és el mateix que espera un ciutadà. Ni molt menys el que vol un periodista.

I Internet, quin paper pot jugar a conciliar aquestes necessitats? Un paper molt important. Des de la contribució que pot fer a la comunicació interna en ministeris i departaments amb eines útils com wikis, blocs interns o l’aplicació de qualsevol instrument que ataqui llurs debilitats. Però també és evident que es pot fer més visible l’acció que es realitzi. Blogs, Twitter o Facebook poden mostrar-ho. Actualment, tres ministres del Govern -Bibiana Aído, Moratinos i José Blanco-tenen i actualitzen amb certa regularitat els seus blocs.

Però fins i tot prenent la descripció del secretari permanent, podríem entendre que des d’una òptica ciutadana internet permetria als ciutadans considerar el ministre seu propi relacions públiques. La persona que encarna els seus interessos perquè el mateix ministre els coneix -gràcies a la participació-, ser l’home o la dona al parlament -perquè explica el que passa, el que es fa o el que es farà- i, ja que és l’encarregat de lluitar pel pressupost; explicar a què es destinaran. També amb la seva participació.

Potser només d’aquesta manera podríem començar a veure com més gent coneix ministres i ministres que semblen invisibles i ser testimonis d’una major puntuació en els rànquing que les mateixes enquestes mostren.