Fer campanya sense baixar de l’autobús

John Kerry no despertava massa passions. Europa tenia fe en ell -bé, potser desesperació seria la paraula justa- però per a molts nord-americans, a aquest home li faltava esperit quan es dirigia a les masses. Ho tenia tot a favor: un president impopular que comandava una guerra il·legal. Un president que, quan els joves americans lluitaven al Vietnam, va fer ús de les seves influències per a servir a la seva Texas natal i no anar a la guerra. Ell era un heroi de guerra, havia arriscat la seva vida pels companys al front. Ho tenia tot de cara per ser president.

Però de cop va aparèixer un espot de campanya que no ho signava el quarter general de Bush. Una associació de veterans del Vietnam (Swift Boat Veterans for Truth) posava en dubte la seva heroisme. Una sèrie d’anuncis que posaven en dubte l’honestedat d’algú que semblava moralment superior al president Bush.

Encara que en aquest cas la direcció de l’anunci era clara i no calia tenir moltes llums per entendre d’on venia l’atac, el missatge va calar. I el dany va ser tan gran que Kerry no va poder enlairar-se en les enquestes…

Aquest exemple ens serveix per il·lustrar com de vegades, les associacions o els lobbys poden tenir una gran influència en una campanya o en modelar una percepció. Però sobretot, com cada país sap buscar el seu propi mode de colar-se en la campanya oficial. La pràctica de finançar spots d’associacions que defensen els mateixos objectius que els candidats és molt comú als Estats Units. A Espanya no tant en televisió -principalment pel cost i perquè el teixit associatiu i de lobbys no és el mateix- sinó en d’altres formats. I sembla que el format estrella són els autobusos urbans.

Associacions tan variades com els defensors de la supressió de l’impost de successions, els defensors del bilingüisme o els ateus i els creients, han protagonitzat campanyes en autobusos que, més per les decisions dels ens que pels missatges, han generat polèmica. Però en certa manera, van aconseguir els seus objectius: posar el tema sobre la taula. Potser no amb la mateixa concreció o efectivitat dels nord-americans, però fer política i comunicar-la ja no és domini exclusiu dels partits.

Encara que en el cas dels autobusos el que el converteix en una potent eina de comunicació política és la reacció que generen. I l’últim cas és un bon exemple. Tarragona i Girona, capitals governades pel PSC han prohibit que en els seus autobusos aparegui la campanya contra la llei de successions i això és el que ha encès la polèmica, multiplicant els impactes, els comentaris i l’estat d’opinió sobre el tema. Més que si haguessin permès que l’anunci es passegés per aquestes dues ciutats. De vegades no és necessari posar les sigles i el logotip d’un partit per fer soroll. Siguis un veterà del Vietnam o el dit d’un cadàver en un mortuori.