Qui mana al PP?

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?