No tot és la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ni l’orxata ni els fartons, la Llotja o l’impressionant Mercat Central. A València hi ha algunes rutes turístiques que no passen pel palau del Marquès de Dues Aigües. Sobretot les rutes de turisme polític i ara mateix a la capital del Túria, la ruta té nom de cas judicial.

Ho hem vist a la televisió, en mitjans … en fotos que han estat portada. Els llocs clau de la trama a València. Així que si et passes per la ciutat, no està de més saber que hi ha els llocs on, suposadament, es va ordir la trama. Això de portar vestit a mida o no, és opcional.

El primer escenari és el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. Al Passeig homònim es troba la porta per la qual Camps i Barberà -que viu a prop d’allà- van entrar al Palau perquè li prenguessin declaració al primer. El president i l’alcaldessa van rebre un autèntic bany de masses i suport en aquest lloc.

Des d’aquí, podem moure’ns fins al mateix Palau de la Generalitat, un preciós edifici medieval situat al centre històric. Trobareu informació de l’edifici en aquest enllaç. El més curiós de València és la proximitat de l’edifici amb dos punts clau: la porta dels Apòstols, on vam veure a Camps en el Tribunal de les Aigües en els moments més crítics de la crisi i el palau de les Corts, el parlament valencià. El passeig és curt i agradable, a més d’estar a la zona de la catedral, el Miquelet, etc.

Una mica més allunyat, a la plaça de l’Ajuntament, trobem un altre punt d’aquest recorregut: la farmàcia de l’esposa de Camps. Pel que sembla, la reforma de la farmàcia El Miguelete la va gestionar “el Bigotes ” i el president va afirmar que va pagar els vestits amb efectiu de l’establiment. Acabant el periple, us podeu acostar al lloc on Costa va posar en escena la seva particular manera de “dimitir“: la seu popular del carrer Quart.

Caldrà anar pensant en fer també la ruta Santa Coloma o visitar el bar Faisán …

John Kerry no despertava massa passions. Europa tenia fe en ell -bé, potser desesperació seria la paraula justa- però per a molts nord-americans, a aquest home li faltava esperit quan es dirigia a les masses. Ho tenia tot a favor: un president impopular que comandava una guerra il·legal. Un president que, quan els joves americans lluitaven al Vietnam, va fer ús de les seves influències per a servir a la seva Texas natal i no anar a la guerra. Ell era un heroi de guerra, havia arriscat la seva vida pels companys al front. Ho tenia tot de cara per ser president.

Però de cop va aparèixer un espot de campanya que no ho signava el quarter general de Bush. Una associació de veterans del Vietnam (Swift Boat Veterans for Truth) posava en dubte la seva heroisme. Una sèrie d’anuncis que posaven en dubte l’honestedat d’algú que semblava moralment superior al president Bush.

Encara que en aquest cas la direcció de l’anunci era clara i no calia tenir moltes llums per entendre d’on venia l’atac, el missatge va calar. I el dany va ser tan gran que Kerry no va poder enlairar-se en les enquestes…

Aquest exemple ens serveix per il·lustrar com de vegades, les associacions o els lobbys poden tenir una gran influència en una campanya o en modelar una percepció. Però sobretot, com cada país sap buscar el seu propi mode de colar-se en la campanya oficial. La pràctica de finançar spots d’associacions que defensen els mateixos objectius que els candidats és molt comú als Estats Units. A Espanya no tant en televisió -principalment pel cost i perquè el teixit associatiu i de lobbys no és el mateix- sinó en d’altres formats. I sembla que el format estrella són els autobusos urbans.

Associacions tan variades com els defensors de la supressió de l’impost de successions, els defensors del bilingüisme o els ateus i els creients, han protagonitzat campanyes en autobusos que, més per les decisions dels ens que pels missatges, han generat polèmica. Però en certa manera, van aconseguir els seus objectius: posar el tema sobre la taula. Potser no amb la mateixa concreció o efectivitat dels nord-americans, però fer política i comunicar-la ja no és domini exclusiu dels partits.

Encara que en el cas dels autobusos el que el converteix en una potent eina de comunicació política és la reacció que generen. I l’últim cas és un bon exemple. Tarragona i Girona, capitals governades pel PSC han prohibit que en els seus autobusos aparegui la campanya contra la llei de successions i això és el que ha encès la polèmica, multiplicant els impactes, els comentaris i l’estat d’opinió sobre el tema. Més que si haguessin permès que l’anunci es passegés per aquestes dues ciutats. De vegades no és necessari posar les sigles i el logotip d’un partit per fer soroll. Siguis un veterà del Vietnam o el dit d’un cadàver en un mortuori.

La corrupció s’ha convertit en un bumerang per al PSC. Potser per allò del “digues de què presumeixes i et diré el que et manca”, quan va saltar la notícia de la detenció de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, tots teníem a Nicaragua en el punt de mira. Però sens dubte, el fet que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, antics alts càrrecs de governs de Jordi Pujol -el primer secretari del govern i el segon conseller de diverses carteres en diversos executius de CiU- hagin estat també detinguts en la mateixa operació, ha canviat molt les tornes i la manera de respondre dels dos partits polítics.

Estem a la recta final de la legislatura. Si no passa res estrany, a la tardor de 2010 es convocaran eleccions. Uns comicis sobre els que planegen molts dubtes: podrà revalidar la confiança el tripartit? Podrà formar govern CiU? A la llum d’aquestes disjuntives, es comprenen les estratègies empreses per ambdós partits en les darreres setmanes.

I la principal línia ha estat la corrupció. L’escàndol del cas Millet va derivar en una batussa entre els dos partits a propòsit de les ajudes que el Palau de la Música havia atorgat a la fundació de CiU, la Ramon Trias Fargas. El PSC va apuntar a un possible escàndol de finançament il·legal i els nacionalistes ho van negar. Encara que el president Pujol va dir hores abans de la detenció de Prenafeta, Alavedra i l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet sobre aquesta qüestió que si “entrem tots aquí, prendrem molt de mal”.

El fet és que aquest context ha pesat molt en les reaccions dels partits.

Per la seva banda, el PSC necessita aclarir tot dubte sobre el cas. Per això, la resposta ha estat ràpida i efectiva: si el jutge pren mesures, s’exigirà la dimissió i es suspendrà la militància als imputats. I es començarà la recerca d’un nou alcalde a Santa Coloma. Potser perquè en les últimes setmanes van posar en marxa l’anomenat ventilador per sembrar dubtes en el principal partit de l’oposició, la resposta socialista ha estat tan ràpida i ferma.

CiU va respondre hores més tard amb una roda de premsa oferta per Felip Puig. Tot i que va deixar clar que ni Alavedra ni Prenafeta formen part de la direcció i que es prendran decisions sobre la seva militància a la llum del que mostrin els jutges, Puig va fer servir la roda de premsa per rescabalar-se dels atacs socialistes a compte de Millet i la Trias Fargas i va demanar celeritat al poder judicial per aclarir l’assumpte.

Sens dubte, les coses haguessin estat molt diferents si Lluís Prenafeta i Macià Alavedra no fossin dos dels imputats en el cas de corrupció que ahir el jutge Garzón va revelar. Les coses serien molt diferents si el cas de corrupció que tenim sobre la taula només portés un color polític -encara que només siguin polítics en actiu els d’un color-. I sí, les coses serien molt diferents si el PSC no hagués enarborat la bandera de la transparència en les últimes setmanes. Perquè si tot això no hagués passat les respostes polítiques tindrien un aspecte molt diferent.

Però en realitat, molt em temo que en això només hi haurà una clara guanyadora: l’apatia. Apatia manifestada en termes de cansament, desafecció o abstenció. L’apatia que portarà a menys gent a les urnes i que, qui sap, potser tingui pocs efectes electorals.

Tal com reflexionàvem fa uns mesos a propòsit de Camps, aquest tipus d’escàndols de corrupció reforcen diverses conductes dels seguidors dels partits polítics. Es posen en marxa mecanismes de defensa i justificació que són dignes de menció. Quines conseqüències pràctiques pot tenir aquest cas en un municipi com Santa Coloma de Gramenet, on el PSC gairebé sempre obté més del 50% dels vots? Segurament, poques. Encara que les eleccions autonòmiques són sempre la cita a la que tenen menys suports.

Resulta que Catalunya no era un oasi. Que aquí també arriba la corrupció urbanística i els grans escàndols de grans senyors de Barcelona. Resulta que no podem mirar per sobre l’espatlla a ningú i que ningú està lliure de sospita. Resulta que aquest paràsit que amenaça el sistema fa el mateix mal. I ja veurem si, igual que en altres llocs, al final la societat en conjunt acabarà baixant altra vegada el cap, mirarà cap a un altre costat i el dia que toqui demanar responsabilitats a les urnes, optarà per anar-se’n de cap de setmana.

Ja fa 32 anys que la ciutat de Barcelona es va paralitzar per rebre el president de la Generalitat. Josep Tarradellas tornava d’un llarg exili en què hi havia encarnat -i patit- la presidència de la Generalitat durant els foscos anys del franquisme. La seva tornada era la imatge més fidedigna de la recuperació de la institució de govern dels catalans.

Aquell diumenge, 23 d’octubre, a bord d’un DC-9 d’Iberia, el president restituït arribava a Barcelona on l’esperava tot un poble. L’acte va ser protocol·lari alhora que popular, l’avantsala a la seva presa de possessió el dia següent. D’aquest acte tots recordem les imatges vistes mil vegades del seu discurs des del balcó de la Generalitat. Aquell en el que va pronunciar unes paraules que quedaran per sempre més en l’imaginari col·lectiu català:

“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”.

Va improvisar un discurs que va tenir molt significat per a la societat catalana de la tardor de 1977:

“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut! Ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya. Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí! “

Amb el temps, hem anat recuperant la memòria històrica, de moments crucials com aquest. Una lluita que coneix molt bé el president Maragall. Aquesta setmana ha presentat el projecte de recerca biomèdica BarcelonaBeta que investigarà sobre les causes de malalties com la que ell pateix, l’Alzheimer. Deia en una recent entrevista que “no hi ha mal que cent anys duri, podem oblidar on hem deixat les claus, però no oblidem les poesies, les cançons, els refranys …” I en aquest ordre de coses, afegeixo, no hem d’oblidar a les persones que han contribuït a vertebrar el país. De Tarradellas a Maragall, passant per Pujol. Sense oblidar a Macià, Companys i a tants d’altres.

El president Pujol tampoc no es dóna per vençut. Les seves memòries pretenen que no oblidem el que va costar recuperar l’autogovern i defensar-lo. I també aquest mes, el govern de la Generalitat ha demanat una vegada més que s’anul·li el judici al president Companys -l’únic president democràtic assassinat pel feixisme-i amb el govern espanyol, han lliurat a la família un document de reparació.

En un dinar aquesta setmana comentàvem la necessitat de no oblidar el que molts van fer per la nostra societat. De reclamar una mica d’aquest desig de països com els Estats Units per recordar la tasca, els valors i els ideals dels que van ocupar els grans càrrecs de responsabilitat d’un país. Els monuments, els carrers i els monòlits són exemple d’això, però també el record viu de les seves paraules. I aquí tenim un problema. Cercar a Internet discursos de Macià o Tarradellas és gairebé tan difícil com de Suárez, Calvo Sotelo, González o el propi Aznar. Mentres, Washington, Jefferson o Lincoln no només estan a un clic de distància, sinó que són àmpliament citats en la retòrica política habitual.

Recordant la tornada de Tarradellas, intento recordar coses que no he viscut, però que no m’agradaria oblidar …

Per de Cospedal, Rajoy “va estar molt correcte”, perquè segons ell, d’haver estat més agressiu, en ser ell un home, hauria quedat com quan “un noi pega a una noia a l’escola”. Rajoy “es va esforçar per no ser agressiu”, va concloure.

Sembla que, de vegades, els polítics s’obliden del seu paper pedagògic. De com el que diuen i el que fan poden crear un model a seguir per molts ciutadans. Que un polític es mogui, en la mesura del possible -sobretot per mesures de seguretat- en transport públic, usi serveis públics com la sanitat o l’educació o fins i tot que utilitzi un cert llenguatge, tenen efectes en milions de persones.

Quan Zapatero va triar un govern format per més dones que homes tenia en ment precisament això, la necessitat de donar exemple, mostra que un òrgan tan important pel país com l’executiu, el poder podia ser en femení. Perquè com molt bé relata l’Antoni Gutiérrez-Rubí en una obra que hauria de ser de capçalera, Políticas, el poder el femení té unes qualitats molt diferents.

En aquest sentit, que Maria Dolores de Cospedal hagi descobert l’estratègia de comunicació del PP no serveix a aquesta causa. Per a mostra la cita que obre aquest post: segons la secretària general del partit, Rajoy no va ser més agressiu en el debat sobre el projecte de pressupostos per evitar donar una imatge de superioritat, d’home contra una dona que, segons s’entén per la qual cosa diu de Cospedal, no estarien en pla d’igualtat.

El sorprenent és que sigui la pròpia de Cospedal la que expliqui aquesta estratègia de comunicació. Una dona. Que ocupa un lloc de molta responsabilitat en un dels partits més importants d’Espanya. El missatge no pot ser més demolidor. Tant per la lluita per la igualtat entre homes i dones com per al propi PP. Les declaracions de la secretària general van contra la línia de flotació del discurs d’igualtat del PP, però sobretot, és pervers per al mateix Rajoy.  Vol dir que Rajoy no s’atreveix amb una dona?

El debat públic exigeix que sigui de la major qualitat en arguments. No en el sexe dels polítics. Si el projecte de pressupostos presentat pel Govern és dolent, el debat s’ha de centrar en això i els atacs han de ser fundats en això. No es poden establir d’acord a si qui els presenta és un home o una dona.

Les dones no ho tenen fàcil per trencar amb el sostre de vidre i segurament el que ha passat al Congrés dels Diputats es repeteix diàriament en els pocs consells d’administració presidits per dones. És un entrebanc a la igualtat, però sobretot, és un entrebanc pel partit que acull a polítiques de la talla d’Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes, Alicia Sánchez-Camacho o la pròpia de Cospedal.

Però més enllà dels valors, és una bona estratègia de comunicació la realitzada per Rajoy? Un home ha de variar el to per no semblar agressiu davant d’una dona? Un líder de l’oposició ha de canviar el seu to per oposar-se al mateix govern, encara que sigui amb un membre del sexe oposat? Espero les vostres respostes …

Si fem cas a les enquestes, estem a les portes d’un escenari de canvi, encara que les eleccions generals s’albiren a dos anys vista. Tot i això, l’oposició ja es frega les mans amb una victòria que està a tocar. A Barcelona, una alternativa real -per primera vegada en 30 anys de democràcia- al PSC genera el mateix ímpetu a les files de CiU. Partit que, al seu torn, encara el 2010 com l’any que pot portar-los de nou al Palau de la Generalitat.

No obstant això, encara que es pugui percebre aquest context, la manera de configurar l’estratègia de comunicació és la clau per alimentar aquestes ànsies de canvi o matar-les de cop. I una d’aquestes decisions, després d’adoptar el missatge i la mateixa estratègia, ens porta de manera inexorable a pensar en com han de ser els spots electorals.

La decisió no és intranscendent. La nova fórmula d’espots electorals adoptada després de les generals de 2008, amb un format més publicitari, i l’ús cada vegada més estès de la xarxa, faran d’aquests vídeos cavalls de batalla en els que apostar.

La història electoral ens ha deixat diversos exemples que mostren aquestes maneres diferents d’encarnar aquesta idea de canvi. Això sí, tots amb elements comuns:

• Ús de música alegre i optimista
• Colors càlids
• Missatges positius
• Imatges com a metàfores de canvi

El poder de la imatge

El PSOE va presentar el 1982 un espot electoral en què una sèrie de finestres de diversos llocs d’Espanya s’obrien al canvi. Una metàfora visual acompanyada de l’himne del partit. Sense paraules, el mateix espot encarnava la idea d’obrir la finestra per deixar entrar aire fresc que netegés el carregat ambient de l’Espanya posterior al franquisme i al 23-F.

En la mateixa línia de fer servir imatges com a missatges, el PP va presentar un anunci el 1996 ple de referències a l’ocupació i a un país que funciona, just l’antítesi política real del moment. L’anunci, amb una narració que l’acompanya i amb locució del candidat Aznar, no apunta a l’esperança sinó que reclama un país que funcioni.

El mitjà és el missatge

Encara que no ho dissenyés l’equip d’Obama, quan es va posar música al famós discurs de la primària de New Hampshire, l’èxit va ser rotund. Música enganxosa, el suport d’artistes i famosos … una contemporània manera de mostrar que el canvi comença en el propi anunci, però sobretot en la manera de predicar a tots, inclosos els joves: a través de la música.

La figura del líder

L’anunci dels laboristes per a les eleccions del canvi de 1997 buscava, sobretot, centrar l’atenció en els atributs positius del líder. Més jove, jovial i pròxim que John Major, Blair simbolitzava l’aspiració del seu nou laborisme i la Tercera Via És una opció quan el líder és algú forta, el mateix actiu del partit.

Apuntar a les contradiccions

El canvi s’ha de fer de dues maneres: generant elements positius cap a la nostra candidatura, però alimentant els negatius cap a l’altra. Aquest és un exemple clar de la campanya de Clinton el 1992: apuntar a les contradiccions del president Bush.

Era difícil saber on acabava la política i començava la faràndula

Els polítics, com els bons actors, han d’enfrontar-se a grans audiències. Els polítics, com els bons actors, interpreten un paper que vol ser el més que convincent. Mentre que uns volen el sentit homenatge del seu públic amb un gran aplaudiment, els altres busquen el suport necessari per guanyar unes eleccions i convertir-se en governants. Potser per les seves similituds, un personatge de l’obra que recorda les entrevistes entre David Frost i Richard Nixon s’expressa de la manera que inicia aquest post.

Al cap ia la fi, els polítics que són sotmesos a l’escrutini i al focus de la opinió pública de forma contínua estan representant un paper, el seu paper. Tenen tots els atributs d’un personatge i es desenvolupen com en una obra de ficció. Encara que aquesta és real.

De vegades, la realitat política arriba a superar el talent de grans autors com Shakespeare: la trama Gürtel ha arribat a barrejar elements de Hamlet amb Romeu i Julieta. Això de Camps i Costa s’assembla molt a la història dels joves Capuleto i Montesco, encara que només un d’ells va morir a València. Encara que la reacció de les últimes hores a Génova sigui més semblant a Fuenteovejuna. Per Cospedal, potser quedaria allò de la “Vida es sueño” a compte de la suposada persecució al partit que, després de l’aixecament del sumari Gürtel, es va tornar més una somni que una via discursiva efectiva.

Si fa unes setmanes afirmàvem que els polítics tenen molt “cuentu” -o haurien de tenir-, ara és el torn de la necessitat dels polítics de representar el paper de la seva vida. Aquest que t’arriba gairebé sense avisar, quan un director t’ofereix ser el protagonista en una obra a les taules d’un gran teatre de Madrid, al TNC a Barcelona o en qualsevol gran temple de Londres o Nova York. De vegades, després de papers menors, algú veu en tu les qualitats per ser el protagonista d’una obra que té per objectiu conquerir el poder.

Un d’aquests granes actors va ser Richard Nixon. L’únic president dimissionari dels Estats Units va entendre el que suposava representar el seu paper fins al final, però com tots els grans personatges, tenia un gir dramàtic final per no deixar a cap espectador indiferent. Això mateix recull Àlex Rigola en el seu últim treball al Teatre Lliure de Barcelona.

Rigola adapta l’obra de Peter Morgan que plasma la sèrie d’entrevistes que el periodista britànic David Frost va realitzar al president anys després de deixar el Despatx Oval. Com a novetat, Rigola presenta dues versions de la mateixa obra: una amb escenografia clàssica i una altra anomenada “unplugged”, on una sòbria posada en escena es conjuga amb l’ús d’elements audiovisuals, que li donen a l’obra un aire més televisiu.

Precisament la reflexió sobre el poder de la televisió sobre la política és una de les constants en l’obra que presenta una de les primeres víctimes d’aquest mitjà: tots recordem el debat electoral entre Nixon i JFK el 1960 que va guanyar el president assassinat per donar millor a la televisió. Encara que la televisió també ens va donar el que no va mostrar cap tribunal, el gest delator de la culpabilitat de Nixon, tot i el perdó presidencial de Ford.

El Lliure mostra una gran obra. La supèrbia actuació dels actors, especialment de Lluís Marco que dóna vida a Nixon, la perfecta conjugació de la interpretació amb els recursos audiovisuals, un muntatge excel lent i una història apassionant són els elements que fan de “Nixon-Frost” un dels èxits de la temporada teatral barcelonina.

Perquè en el fons queda aquesta idea que Richard Milhous Nixon va ser presoner del mateix paper que va voler o li va tocar interpretar. El del dolent … però perquè ho era. Potser per això, va resultar tan creïble. Ja sabeu, teatro, lo tuyo es puro teatro…

CiU no aconseguirà suprimir l’impost de successions fins que governi … o fins que aconsegueixi canviar el marc conceptual de molts ciutadans que expressin majoritàriament el seu desig d’acabar amb aquest impost. I potser el dia que es doti d’una estratègia una mica menys contradictòria.

És evident que hi ha una qüestió ideològica de fons que no es pot aturar només amb una estratègia de comunicació, però l’experiència americana és molt clara al respecte. La població a favor d’eliminar l’impost de successions no era el mateix que qui volia acabar amb l’impost de la mort. Més del 70% estaven a favor d’aquest últim, molts més que en opcions semblants a la primera. Per què hi ha un canvi tan gran respecte al mateix concepte?

L’explicació es troba en els conceptes que evoca una paraula. El marc en el qual es desferma. I això és bàsic. Quan parlem de mort, pensem en alguna experiència personal dolorosa, en l’enterrament, el funeral, els tràmits. En el dolor, el desconsol. El negre del dol. Qui no vol suprimir un impost que s’associa a una cosa tan dolorós?

El terme deixa de ser neutral i, de cop, desapareix la imatge de senyors del tipus Millet celebrant la supressió d’un impost per a tots els patrimonis, inclòs el dels súper rics.

El debat al Parlament d’ahir -un dels més vibrants dels últims esdevinguts-, CiU no va usar una aproximació d’aquest tipus. El concepte comença a aparèixer en alguns comentaris en mitjans i blocs, però el missatge polític segueix fixat en termes clàssics. I les forces d’esquerra les rebaten d’una manera més propera i emocional, amb una apel·lació directa: si suprimim l’impost, d’on traiem els 800 milions d’euros que faltaran al pressupost? Com deixem de construir hospitals i escoles perquè uns senyors amb milions deixin de pagar un impost? És simplificat, ho sé, però és el que molts ciutadans poden creure.

El llenguatge és fonamental, cal escollir bé cada paraula. Sobretot si després s’inclouen estratègies distorsionadores. Si l’impost és una competència autonòmica, per què CiU va portar el tema al Congrés? No ha introduït soroll en un debat que, vulguem o no, és bàsicament emocional? A part d’econòmic, és clar…

Ricardo Costa ha posat en evidència a Mariano Rajoy com poques persones han fet en els darrers anys. Ahir el castellonenc va ser el director d’una estranya posada en escena que manté en suspens a gran part del país.

Costa va jugar molt bé les seves cartes i va demostrar això que la venjança és un plat que se serveix fred. El seu retir pel Camí de Sant Jaume li ha permès ser el narrador d’una gran història que tindrà efectes greus el Partit Popular.

De moment, molts ciutadans, especialment els que seran decisius per guanyar les eleccions, s’han preguntat “Qui mana al PP?”, Perquè la quantitat de missatges contradictoris que s’estan rebent ens duen sense dubte a aquesta reflexió. I Costa va ser el màxim instigador d’aquests missatges, amb un Francisco Camps que no sap ben bé què fer.

A nivell comunicatiu, l’envit de Costa va fregar la perfecció. Va fer valer com poques vegades s’ha vist la màxima de Clausewitz: la millor defensa, és la defensa mateixa. I va ordir la trama que tots més o menys coneixem.

Però em semblen especialment interessants alguns elements del relat que ens va presentar el ja ex-secretari general del PPCV:

El tempo

Ricardo Costa va gestionar a la seva voluntat el temps informatiu dels mitjans i l’opinió online. El comunicat que va llegir abans de la reunió que havia de certificar la seva defunció política va augmentar la temperatura política. Un d’aquests girs inesperats quan tothom donava per fet que la seva sortida era ja un mer tràmit. Però no, va alimentar la tensió i revalorar la seva pròpia persona en vistes a la reunió. Ell no se n’anava, sinó que el feien fora. I no estava disposat a fer-ho sense portar-se a algú per davant.

Després de la reunió, va mantenir el tempo. No només va fer una gran maniobra de distracció per evitar que la premsa assetgés al president Camps, sinó que després de la reunió va comparèixer per informar que ell no marxava. I si ho feia, era amb diverses condicions.

La pilota a la teulada de Camps i Rajoy. Camps no ha fet els deures i Génova ha de confirmar que Costa ja no és secretari general dels populars valencians …

El llenguatge no verbal

Costa ha comunicat perfectament el que volia fer sense necessitat de dir res. La seva entrada a la seu del PP era tota una declaració d’intencions. Pas ferm, somriure d’orella a orella. Apareix sense corbata, relaxat. Una cosa que fa pensar que no serà una presa fàcil.

El seu posat, ja amb corbata, mentre llegeix el comunicat és un altre llibre obert. De front, amb fermesa, en la primera línia de foc. I després d’això, les fotos que transcendeixen de la reunió popular, amb francs somriures, rostre relaxat i una altra sense corbata. Una contradicció enorme entre la història oficial i el que comunicava la seva persona.

El missatge

El missatge de Costa ha estat molt clar. No se’n va, el fan fora. I no només això, sinó que amenaça de facto amb tirar de la manta. La comissió d’investigació que ha proposat va per aquest camí, i el tortuositats relatades després de la reunió sobre aquesta comissió i la seva suspensió només si aquesta es forma, és una forma única d’enviar un missatge clar: ell té la paella pel mànec.

Però també és un missatge de la pròpia situació del PP, en què Camps anuncia la seva destitució a Gènova, però Costa nega que això hagi passat. Un missatge en tota regla de què la nau popular no sap qui la governa. Encara que el PPCV s’esforci a mostrar a la home de la seva web un missatge com “El PPCV surt més unit i reforçat després de la celebració del CER”, amb una foto de Camps i Costa somrients.

Després d’analitzar aquests elements, l’embolic Gürtel s’embolica més del que es podia esperar. No només s’evita una acció contundent que doni aire a Rajoy i Camps, sinó que l’acció té els efectes contraris: sembrar més dubtes. Per què Camps segueix donant suport a Costa mentre anuncia a Rajoy que tot ha acabat?

L’efecte més immediat és la demostració pública de la fortalesa de Costa. Ha sabut jugar molt bé les seves cartes i ha demostrat una sang freda que espanta. Si algú és capaç d’escenificar així la seva mort política de què no serà capaç?

Publicat avui a La Vanguardia

Nunca llueve a gusto de todos y el veredicto del Nobel de la Paz es buena muestra de ello. Las opiniones sobre el honor otorgado al Presidente Obama dividen al mundo, entre quienes encuentran en la tarea realizada elementos suficientes para tal reconocimiento y los que, por el contrario, sostienen que el comité noruego de la Academia ha sido objeto del embaucamiento del icono actual más poderoso del planeta. En realidad, estamos ante un interesante debate entre la razón y la emoción, otro episodio más de esta dialéctica que no parece encontrar un término medio.

El problema viene cuando aplicamos al Nobel la lógica racional seguida en la mayoría de ocasiones: A realiza una serie de acciones durante X tiempo, tienen un efecto positivo sobre Y, cambian una injusta realidad y merece ser reconocida para que, en un futuro más o menos próximo, sea un ejemplo para otras experiencias. Una lógica de acción-recompensa que en esta ocasión no se ha dado. El Nobel a Obama –el cuarto presidente norteamericano en recibirlo, y el tercero en hacerlo mientras está en el cargo-, como ya han indicado varias voces, es un premio a la esperanza.

Muchos han encontrado casi pornográfico que al Presidente del cambio se le concediera este importante premio cuando no hace ni 10 meses que ocupa el sillón del despacho oval. Según estas voces, lo conseguido no merece un premio. Pero, ¿realmente es así? ¿Aplicando la lógica antes descrita Obama no tendría méritos? La verdad es que las acciones emprendidas en tan corto espacio de tiempo han supuesto, si no una pequeña revolución, las bases para un cambio más que relevante a escala internacional. El acercamiento al mundo musulmán, el cierre de Guantánamo, la decisión de terminar en cuanto sea posible con la presencia en Irak y, sobretodo, el fin del desgobierno internacional de la era Bush son méritos que se han puesto encima de la mesa.

La Academia, sin embargo, parece haber aplicado un criterio más emocional. Completamente válido, aunque incomprendido para muchos, yo incluido durante las primeras horas del anuncio. El Nobel de Obama es el reconocimiento que otro mundo es posible, incluso si el esfuerzo viene de la superpotencia que menos interés tiene en cambiar un statu quo. El Nobel premia la esperanza y la visión positiva, el aliento para que las reformas planteadas sean una realidad que ponga las bases de un presente y un futuro en paz y estabilidad.

Pero sin duda, lo que fue de Nobel fue la reacción de Obama. El discurso que dirigió el mismo viernes por la mañana desde la Casa Blanca fue un acierto a nivel comunicativo y un broche de oro al honor concedido. La primera reacción ante un tema tan peliagudo –más cuando en la Vieja Europa los comentarios y análisis se habían multiplicado en las últimas horas, aprovechando la diferencia horaria- es de una importancia vital. Obama presentó, no solo un discurso comedido, sino la razón por la que debe recoger el galardón en Oslo. Si el hombre más poderoso del mundo acepta su limitación “soy consciente que no merezco este premio” –afirmó-, su dosis de humildad y el planteamiento de los importantes retos que se trabajan desde la Casa Blanca mostraron al mundo por qué el presidente no deja de ser merecedor del Nobel.

Sí, el Nobel de la paz de este año es un premio de intenciones. Pero de unas intenciones de un calado que este tiempo no puede permitirse dejar de lado. La limitación de los arsenales nucleares, la paz y la estabilidad entre Oriente y Occidente, el cambio climático, etc. son objetivos irrenunciables para quien ame este planeta y desee dejar un mundo habitable para las próximas generaciones; nuestra deuda para con ellos. Un Nobel a nobles intenciones, pero también a los decisivos pasos ya tomados. Pero también el espaldarazo a alguien que, casi de un plumazo, ha conseguido revertir la imagen de Estados Unidos en el mundo.

Dicen que este galardón casi premia más la ausencia de Bush que la presencia de Obama, pero créanme, si hoy McCain ocupara el lugar de Obama este premio no se hubiese producido. La intención del cambio, pero los pasos puestos para conseguirlo, son mérito del presidente, una llamada a la acción y a su responsabilidad. Pero también el modo de comunicar, de Noruega al mundo, que hay esperanza para construir un mundo diferente que aspira a ser mejor.