Si entres a Facebook et quedaràs cec

But we must also admit that programs alone can’t replace pares; that government can’t turn off the television and make a child do her homework; that fathers must take more responsibility for providing the love and guidance their children need.
Barack Obama

Abans d’Internet, l’amenaça per als menors va ser la televisió. I seguraments, abans ho van ser les radionovel·les. I abans, els articles dels diaris. I abans, els xarlatans, els bufons i qui, sap, potser fins i tot els sermons d’alguns capellans. Tot canvi sempre ha estat una amenaça, més si el desconeixement sobre tot el que és nou ens envolta amb un tel d’ignorància difícil de comprendre.

Una mostra més d’aquesta ignorància és la mesura que el PP va plantejar la setmana passada en el Congrés dels Diputats en el marc d’una sèrie d’accions proposades per protegir els menors. El principal partit de l’oposició s’ha marcat entre les seves prioritats polítiques enviar un missatge molt clar als pares: la protecció dels seus fills ha de passar per votar-los. Només així es poden entendre les propostes plantejades, des de la rebaixa de l’edat penal als 12 anys o la prohibició dels menors de 14 anys a participar en les xarxes socials.

Aquestes propostes tenen moltes cares. Com dic, una és la d’estratègia electoral: aconseguir retallar diferències amb el PSOE en aquest extracte apel·lant a una certa política de la por (no hi ha res més emocionalment potent que l’instint de protecció dels pares) és una via intel·ligent. Almenys, a curt termini.

I aquí és on la por i ignorància entren en joc, ja que mentre les noves generacions només entenen la seva vida amb Internet i la xarxa és el mitjà per gairebé tot, per als seus pares només és una amenaça més que no saben com combatre. Però com deia Obama en el seu discurs a la Convenció, el Govern no és qui ha d’apagar la televisió (o Internet), són els pares.

Si l’estratègia del PP no fos tan curt termini, concentraria els seus esforços en alertar els pares de les amenaces, però en accentuar les virtuts de la participació a la xarxa, promouria accions per que tothom tingués accés a Internet, aprengués a usar-lo amb encert i maximitzar els seus beneficis. I el més important, s’adequaria al missatge de modernitat que ha empunyat en diverses ocasions, però que lleça per terra al marcar amb una lletra escarlata les Xarxes Socials. Com a usuaris, com podem confiar en els projectes que presenta el PP si després demonitza el mitjà?

Perquè les Xarxes Socials no són el problema. El problema és el desconeixement, i assenyalar sense rubor a això només fa créixer aquesta percepció. Així ho entenen les persones que dins del PP coneixen gràcies a la seva participació activa aquest món, com Cristina Cifuentes constata en el seu bloc.

En el fons, la pregunta que ens hauríem de fer és: són realment tan perilloses les Xarxes Socials com per prohibir l’accés als menors? La prohibició és la solució? No parlem ja de les dificultats tècniques per a això, ni tan sols de si legalment seria possible.

Sorprèn que els defensors de la tradició liberal (si és que alguna vegada ha tingut força real en aquest país) siguin els que advoquin més per la prohibició que pel desenvolupament. Sorprèn que aquesta concepció la defensi més el PSOE que ells. I sobretot, sorprèn que el PP no vegi autèntiques oportunitats en el desenvolupament de la Xarxa

Al capdavall, la seva proposta és fruit de la concepció que té el PP de la Xarxa, un mitjà sense importància, però que no obstant, és l’utilitzat per les capes de nous votants. I que si dediquéssin més temps a buscar la pedagogia, en res seria el canal més utilitzat per les generacions de pares i mares que, amb més coneixement del que a dia d’avui tenen, enviarien en orris aquest còctel de por i ignorància. Encara que molt em temo que en altres circumstàncies, aquesta proposta podria haver estat presentada per qualsevol dels altres partits…