Un dels records més vius de la meva infantesa són els contes que la meva mare ens explicava cada nit. La majoria de les vegades no era la lectura d’algun dels contes més famosos de la nostra cultura, sinó que se’ls inventava ella mateixa per donar-nos alguna moralina sobre, segurament, l’enèsima baralla del dia amb la meva germana.

Quan em tocava dormir a casala dels meus avis, un oncle de la meva mare solia explicar contes també, gairebé sempre els grans clàssics: els tres porquets, caputxeta … Clàssics que hem compartit generació rere generació i que, vulguem o no, són uns grans transmissors de valors.

El que s’hi explica, vulguem o no, ha ajudat a forjar el nostre sistema de valors. Sabem que hem de dir sempre la veritat i ser creïbles, perquè no ens deixin sols amb el llop quan finalment aparegui. Tenim consciència de la necessitat de treballar dur durant l’estiu, com la formiga o ser incansables treballadors com el porquet de la casa robusta. Els contes han fet molt per nosaltres, encara que no en siguem conscients.

Segons el psicòleg Drew Westen, apel·lar als mateixos valors que hem heretat dels nostres pares a través dels contes, ha de ser una prioritat en el discurs polític. En primer lloc, perquè al tenir-los interioritzats ens és més fàcil apel·lar al centre d’aquests valors. En segon lloc, perquè facilita la comprensió, en ser quelcom ja après i familiar i, en tercer lloc, per les virtuts narratives que tenen aquest tipus d’històries.

No és que els polítics hagin d’explicar contes com si fóssim nens a punt d’anar a dormir, sinó que hem d’adaptar-los sempre que sigui possible.

No sé si coneixeu la narrativa americana, però un dels grans contes infantils és una bonica història anomenada “The little engine that could”. Aquest estiu vaig poder donar-li un cop d’ull en una llibreria americana a Amsterdam que em va treure el sentit, i vaig estar a punt de comprar-lo. El conte, amb molts dibuixos i poca lletra, ve a explicar la història d’un petit tren de mercaderies que transporta joguines, ninots, caramels, etc. per fer feliços als nens i nenes d’una vall propera. El tren, carregat de somnis i il·lusió es disposa a arribar a allà, però mentre puja la muntanya, la màquina es trenca.

Aquesta càrrega tan especial veu passar a un gran tren de passatgers (l’equivalent a un AVE, per entendre’ns) i li demanen que els portin, que els nens estan en espera que totes aquestes coses. El tren els diu que no, que és massa important per a portar-los. Després d’ell, passa un enorme i fort tren de mercaderies, que en ser requerit a fer el mateix, els rebutja apel·lant que és una màquina massa bona per a això, i que a més, ja està cansada. Finalment, apareix una locomotora blava, petita, insignificant … La càrrega és massa gran per a ella, però accepta a dur-los a la vall.

La petita locomotora blava es repeteix tot el camí “I think I can” -crec que puc- i ho va dient tot el temps, fent gala de confiança i fe en el que està fent. “I think I can, I think I can, I think I can, I think I can, I think I can …” repeteix sense parar, fins que creua la muntanya i arriba a la vall on els nens esperen la recompensa.

En poques pàgines, tota una història de superació de dificultats, de creure en un mateix, de fer el bé, d’ajudar als altres, d’orgull, de superar les divisions, de combatre els que miren per sobre l’espatlla … Un gran conjunt de missatges a transmetre.

I aquesta història del petit tren blau que podia, no us recorda molt a una campanya que deia “Yes, we can” tot el temps? No us recorda a un candidat que era el pitjor posicionat per guanyar unes eleccions presidencials? No us recorda a un missatge polític que deia que calia fer un esforç pel bé comú? La petita locomotora no és Barack Obama?

I els nostres polítics, representen a algun dels nostres personatges dels contes?