Encara que no ho tinguem present, el tacte té un paper important en política. No som conscients, ja que no solem tenir l’ocasió de parlar directament amb els nostres representants, cara a cara, donar la mà o observar si el discurs de preocupació per la crisi l’acompanya amb algun gest de recolliment i comprensió. Tot i això, el llenguatge polític està ple d’expressions que ens evoquen a aquest vital sentit.

Coincidim en la necessitat de tenir tacte en la direcció de la política exterior i la diplomàcia. Mà esquerra en la lluita contra el crim. Estendre la mà a l’adversari polític per als temes d’Estat. Abraçar una mesura que ajudi a les famílies a millorar el seu benestar … També el tacte s’evoca en demanar, amb tacte, mesures sobre alguna cosa concreta. Per exemple, un gest contundent a Camps.

Encara que la causa contra el president de la Generalitat valenciana es va arxivar fa uns mesos, el setge al seu entorn i al Partit Popular d’aquesta comunitat no ha acabat. Amb un gest de força, la direcció nacional del partit fixà el rumb cap a la negació de tot el que ha passat i l’afirmació, gairebé desesperada, d’una trama organitzada pel Govern per perseguir el seu partit als tribunals. Ja sigui per això, o perquè els cossos i forces de seguretat i la Justícia fan la seva feina, els nous informes apareguts apunten directament al exculpat Ricardo Costa i al mateix Camps. I els núvols d’un Filesa al PPCV amenacen pluja. No ho dic jo, ho diu El Mundo, ni més ni menys.

Davant d’un augment de la tensió en les últimes hores i amb el debat sobre l’estat de la regió en marxa, des de Gènova s’ha demanat un gest contundent. Una mostra inequívoca que el que es diu és fals, fins i tot la recerca d’una nova manera d’explicar les coses però … Com poden explicar millor les coses si les filtracions són tan crues? Es pot explicar millor un presumpte cas de finançament il·legal?

El tacte és un sentit que ens dóna una quantitat d’informació molt rica i que podem processar de manera eficient. La pressió de les mans al tocar-nos, una carícia … informació en temps real de l’estat d’ànim d’una persona. El gest que demana Rajoy, quina informació ens ha de donar?

Descendim d’uns primats que dedicaven el 15% del seu temps a tocar-se. Gràcies a això no podem entendre un món sense tacte. Potser ha arribat el moment que aquest gest contundent sigui real i clar per als valencians i valencianes, però també per a la política en general. Un gest que promogui la producció d’endorfines, que ens encengui les àrees sensibles de la pell i que ens faci creure una altra vegada en la política. D’una manera contundent ha de trobar una sortida a una qüestió que pot llastrar Rajoy … encara que amb una pujada d’impostos, dirimir el que passa amb Orange Market segurament passi a un segon pla.

Difícilment podem imaginar el que William Safire va sentir el 9 d’agost de 1974. No va ser l’encarregat d’escriure el discurs de dimissió del president Nixon, però va ser un dels speechwriters més cèlebres de la presidència del republicà, que va comptar amb diversos professionals com Ray Price -l’escriptor de facto del discurs-. William Safire, personatge molt conegut als Estats Units, que va comptar amb una columna al New Tork Times va morir aquest diumenge.

Al conèixer aquesta notícia, i tot i no tenir la celebritat de Sorensen -la ploma de JFK-, les reaccions de dol en la societat americana no s’han fet esperar. Però, passaria una cosa similar aquí? En un país on parlar en públic és una pràctica injuriada i que atemoreix a gairebé tots, els escriptors de discursos no assoliran la glòria…

La pregunta de fons és, qui escriu els discursos als nostres polítics? Generalment, els membres dels seus gabinets. Zapatero no té, segons sembla, a un escriptor assignat per a això -tot i que segons aquest article sempre apunti a través del mòbil el sentit de les seves intervencions. La ploma de Felipe González té veu pròpia ara al Parlament Europeu, encara que durant molts anys va restar a l’ombra mentre donava forma i paraules a les idees del president.

Potser els speechwriters mai es guanyin la glòria a Espanya. Potser encara no hem conegut del pas “a la vida civil” de cap d’ells a l’estil de Safir, amb una columna en un prestigiós diari durant més de 30 anys. I segurament aquest no hagi de ser el motiu que impulsi a una nova generació d’escriptors a fer que el que diuen els nostres polítics sigui menys tosc per ser més musical.

Sí, necessitem speechwriters per a no escoltar en boca d’un presidenciable que el més greu de la pujada d’impostos del Govern és que “pujarà el preu de les xuxes”. Que surtin de l’armari. En definitiva, necessitem escriptors que puguin inspirar una generació sencera com arriben a l’ànima les paraules que Favreau posa en boca d’Obama. M’ofereixo voluntari.

La crisi oberta per la difusió i publicació de la fotografia de les filles del president Zapatero posa de manifest, entre altres coses, la col·lisió de dues maneres d’entendre la comunicació. No tant pel fet que Zapatero hagi optat per protegir les seves filles del focus dels mitjans i no ho facin altres mandataris, sinó pel mitjà en què s’ha donat aquest cas.

A diferència de molts comentaris que s’han succeït en els últims dies, aquest post no cobreix els denigrants insults i vexacions contra unes menors que s’han propagat sense parar. Tampoc és un comentari hipòcrita sobre si una persona és millor si va vestida de rosa i amb llacets. No serà una discussió sobre protocol ni una ostentació de patriotisme sobre la representació de l’Estat. Ni molt menys un groller comentari sobre si qui paga el viatge de la primera família -bé, la segona, que primer ve la Família Reial-. El focus és la manera d’entendre la comunicació.

A excepció del compte de Twitter @desdelamoncloa i alguna del Pla E, la presència de Moncloa a la Xarxa presenta grans deficiències. En comparació amb el 10 de Downing Street, el Kremlin, la Casa Blanca o fins i tot el Vaticà, la comunicació de l’executiu suspèn a Internet.

Desconec si després de fer-se la fotografia algú del Gabinet del president, de l’ambaixada o del Ministeri d’Exteriors es va preguntar si aquesta foto acabaria publicada en algun lloc, però dins de les opcions segur que no estava que aparegués en un lloc com Flickr. Com contemplar un escenari així, si la Moncloa no hi és?

Em sembla més interessant aquesta reflexió que no si el vestit de dues adolescents era l’adequat. Donar informació, escoltar al ciutadà i participar de la conversa no és un luxe. Tampoc no és una frivolitat ni, molt menys, una cosa passatgera. Perquè si aquesta és la concepció real de la Moncloa, han estat tocats en la línia de flotació des del que refusen.

Crec que Moncloa s’hauria de plantejar molt seriosament cap a on vol enfocar la seva presència a la xarxa. És normal que no disposin d’un canal a YouTube per penjar els vídeos del president, les rodes de premsa del Consell de Ministres o el discurs de Zapatero a Nacions Unides? Per què no estan disponibles les fotografies dels actes de la presidència per a qualsevol usuari que vulgui fer-les servir en els seus blocs?

Les crisis de les fotos ha deixat ben clar que en el context actual la decisió ja no és una opció: ja no val amb pensar si estem o no estem, és una necessitat. Per conèixer les amenaces cal conèixer primer el terreny i el Flickr del Departament d’Estat ha donat una lliçó a més d’un.

Angela Merkel ha aconseguit en 4 anys de ser un referent per als conservadors europeus. Respectada i admirada més enllà de les seves fronteres, avui aclarirà algunes incògnites bàsiques per entendre el seu futur polític. Si no hi ha sorpreses -i res les presagia- la cancellera alemanya repetirà en el càrrec encara que segurament ho farà amb nous companys de viatge.

Després de les dificultats de la CDU i l’SPD per formar govern per separat el 2005, es va formar la gran coalició amb aquests dos partits. Un moviment polític necessari per assegurar la governabilitat del país, però tremendament incòmode per als dos partits. Així, com sol passar en el món de les coalicions, saber repartir els èxits i fracassos no sempre és fàcil.

Tot apunta que aquesta gran coalició no serà necessària. El seu rival, i fins ara vicecanceller federal, el socialdemòcrata Frank Walter Steinmeier, no ha aconseguit sobreposar-se a l’onada de suports que Merkel ha aconseguit, tal com indicava Gutiérrez-Rubí aquesta setmana al Público. Steinmeier no només va organitzar un govern a l’ombra al propi govern en què estava, abans de l’estiu, sinó que ha hagut de fer front a l’oposició de sectors tradicionalment afins, com els sindicats.

Davant d’aquest context, els liberals poden ser el suport de Merkel en l’etapa que començarà demà.

Merkel és la dirigent polític més influent del món, tot i tenir un perfil comunicatiu baix i reservat i fer gala d’una timidesa poc habitual en un món polític tan centrat en els impactes mediàtics. Tot i això, segurament els alemanys i alemanyes vegin amb bon ulls la seva resolució, determinació i eficiència. Tot i que, tal com correspon amb la seva ideologia, això signifiqui posar en dubte les cobertures socials d’un país com Alemanya.

Una altra de les qüestions interessants del que passi avui serà observar la participació electoral en un context de crisi econòmica i amb dos candidats que no són, precisament, un exemple de connexió amb l’electorat. Berlín va viure un moment històric amb el discurs d’Obama que difícilment podrien protagonitzar Merkel o Steinmeier.

Europa observa atenta al que passi a Alemanya, no és per menys.

Us pot interessar:

Com es trien els diputats alemanys?

La campanya de Merkel

Si a Alemanya demà decidiran si la dreta governa amb els liberals o no, encara que segurament segueixi governant la dreta, a Portugal la qüestió és molt diferent: el terreny de joc està a l’esquerra.

Les eleccions portugueses -per cert, les primeres en menys d’un mes, ja que l’11 d’octubre es celebraran les municipals- tenen nom i cognoms, els de l’actual primer ministre José Sócrates. Aquest socialista, europeista i dotat per a la comunicació, es presenta a una reelecció que la majoria d’enquestes donen per feta. Enarborar la bandera de l’antiespanyolisme no li ha servit de molt a la candidata dels conservadors del Partit Socialdemòcrata, Manuela Ferreira Leite.

De fet, Espanya ha estat un issue de la campanya electoral i sembla que a Ferreira li va fallar l’estratègia electoral: tot i que el temor de molts portuguesos de veure com la influència espanyola es multiplica al seu país, són conscients de la necessitat d’estendre ponts entre els dos països per al seu propi progrés econòmic. I sembla que negar-se a la connexió de Lisboa i Madrid per AVE no sigui una gran mesura …

La crisi econòmica, com a Alemanya i en qualsevol cita electoral que es doni a partir ara, ha copat part dels missatges i qui sigui elegit tindrà el deure de dur a terme les polítiques necessàries.

Són interessants alguns passos donats a Internet en aquesta campanya. Sòcrates s’ha inspirat enormement en la campanya d’Obama -fins i tot té la seva pròpia xarxa social-i els colors i tipografia ens recorden el vaixell insígnia del llavors senador d’Illinois. Ferreira té un web més modesta, tot i que al igual que el seu contrincant, són presents -que no participant activament, és diferent- en nombrosos canals com Xarxes Socials, UGCs, etc.

Amb AVE o sense, Portugal decideix demà el seu futur.

És curiós observar com Movistar està duent a terme una estratègia comercial molt semblant a la de molts polítics en campanya: prometre una cosa que vol l’electorat encara que no sàpigues molt bé quan i com podràs complir-ho. I les claus comuns entre aquesta companyia i els vicis de la política són molt clares, el relat, la promesa i l’espera. El resultat, doncs ja es veurà …

Com si d’una campanya electoral es tractés, Movistar ha sabut treballar un relat que l’ha portat a ser la companyia de telefonia mòbil més novedosa, gràcies al seu acord de distribució amb Apple per l’iPhone. Si durant el 2008 vivíem una campanya d’expectativa de gairebé 6 mesos, copant milers d’articles en premsa i a la xarxa, aquest any ha estat el torn al nou model d’aquest aparell tan adorable dels de Cupertino, l’iPhone 3 G S. Innovació, modernitat, exclusivitat, luxe … són els valors d’aquest relat que han enamorat a tants.

Després del relat va venir la promesa: vine a Movistar o bescanvia els punts per aconseguir el millor telèfon del moment. Un telèfon que no és només per a trucar i rebre trucades, també és una manera de treballar i divertir-te allà on siguis. I a això es van posar els comercials de la companyia, a aconseguir nous clients o bescanviar els punts dels ja clients en nous terminals que els asseguressin un consum mensual fix en dades, per exemple. Fins aquí la promesa està bé: si et passes a això, tindràs això. Però, què passa quan la promesa entra en pana?

El que passa és l’arribada d’un llarg procés d’espera que posa en risc la reputació de la companyia. Movistar no té els iPhone que promet, la seva distribució falla i han aconseguit crear una massa de clients descontents per la peregrinació botiga per botiga, veient la cara de superioritat dels dependents d’aquests punts que pensen “mira, un altre pringat que cerca un iPhone” . L’espera per un objecte tan desitjat fa que els nivells de dopamina es disparin en el nostre cervell a la recerca d’una recompensa que no arriba. Cada visita a una botiga Movistar és una explosió del neurotransmissor que es torna en decepció en saber que, en la majoria de les botigues, no han vist un iPhone 3 GS des que es van posar a la venda.

I aquí és on entra el centre de la qüestió: es genera un autèntic moviment entre clients per un bé escàs. Les lleis d’oferta i demanda funcionen a la perfecció, hi haurà desig … però també s’obren les portes de forma molt significativa a la decepció amb la marca. Jo ho tinc molt clar, quan em tornin a trucar per valorar els seus serveis no aprobaran…

Movistar ha seguit a ulls clucs el que molts ciutadans senten quan un candidat s’instal•la en el poder: la promesa fallida. La comunicació, ja sigui d’una reforma sanitària o d’un terminal tàctil amb música i connexió a Internet, és una gestió d’expectatives i hem de tenir molta cura a no defraudar ningú. En el fons, tant Movistar com qualsevol partit polític saben que són, fins a cert punt, insubstituïbles. Si vols un iPhone, només el pots tenir amb ells. Si ets liberal, no podràs votar a moltes altres opcions. Però encara que comparteixin aquesta qualitat, quan la relació és amb un client i no amb un votant, haurien de prendre’s més seriosament què prometen i com ho fan.

De moment, seguirem amb explosions contínues de dopamina, assaborint després la decepció al paladar, per tornar a tontejar amb el neurotransmissor en la següent botiga blau. Això sí, amb la trucada setmanal d’un parell o tres d’euros per prorrogar un val de bescanvi que trigarà setmanes (sinó mesos) a fer-se efectiu.

Molts de vosaltres, els que us passeu per aquest bloc per llegir, participar i conversar, heu cregut que mereixia el vostre vot als premis Bitácoras. I pel que es veu, heu aconseguit que figuri al TOP 10 de la primera classificació parcial pel millor bloc polític. I encara estic al·lucinant…

Moltes gràcies pels vostres vots!

Jo seguiré votant, que encara he de decidir el meu vot en moltes categoríes… encara hi ha temps fins al 30 d’octubre, però millor no adormir-se!

Un dels estats emocionals que una estratègia política pot generar de forma conscient és la por, ja que les reaccions que genera són tremendament poderoses a l’hora de moure l’electorat a l’acció.

No podem buscar racionalitat en això, és una estratègia dirigida a les emocions i com a tal, si funciona, no ens permetrà discernir entre l’objectivitat o no de les dades. Quan alguna cosa s’analitza des de l’emoció, difícilment podrem apel·lar a aquesta capacitat de raciocini que, en fred, es tornarà una revelació.

La sensació de por ens predisposa a buscar la solució més contundent als problemes plantejats en pro de la nostra pròpia supervivència o de mantenir el nostre status quo. Plantejar disjuntives sota el prisma de la por ens durà a prendre decisions que, en altres situacions, consideraríem dràstiques.

No hi ha manera d’expressar millor aquesta intencionalitat de fer de la por una basa política que els espots electorals. Generar una emoció en menys de 30 segons, com un atac fulminant a la nostra amígdala que ens posarà en tensió. Anuncis que faran ús de la música -in crescendo, crits, alarmes, greus … -, el color -tons foscos, poca llum-, el moviment de la imatge i la metàfora com a gran expressió.

Aquests són alguns exemples dels millors anuncis de la política de la por.

Daisy

Un clàssic de la campanya electoral de Johnson el 1964. Només es va emetre una vegada, però les cadenes de notícies es van encarregar de repetir-lo una i altra vegada. En ell, una nena innocent desfulla una margarida i després d’això comença un compte enrere que porta a una explosió nuclear. La frase final del president és demolidora: “These are the Stakes To make a world in which all of God’s children can live, or to go into the dark. We must either love each other, or we must die.” L’amenaça nuclear, però sobretot l’amenaça extremista d’un candidat republicà que s’enorgullia d’això … Després de la crisi dels míssils de Cuba el context no estava per arriscar massa…

The Bear

Els últims anys de la Guerra Freda van estar marcats per l’anomenada “Guerra de les Galàxies”. En ella, el deliri nord-americà d’un rearmament soviètic -completament infundat per portar a la URSS a la fallida- és el context per aquest anunci de Reagan. Si hi ha un ós allà fora, és millor estar preparat per batre’l si ataca, o no? Senzill, fàcilment comprensible, sense dir ni una paraula sobre política exterior o defensa. Una obra mestra.

Els llops de Bush

Molt inspirat en l’anunci de l’ós, el president George W. Bush va plantejar així la qüestió de la seguretat nacional després de l’Iraq i els atacs de l’11-S. Vivim en un món de llops i hem d’estar preparats.

Les 3 del matí

Hillary, tot i no tenir experiència en cap càrrec polític, va atacar a Obama d’aquesta manera durant les primàries. Si sona el telèfon de la Casa Blanca a les 3 del matí, qui prefereixes que manegi la situació? L’ús d’una imatge familiar, un llit amb nens, és l’element que decanta la balança.

El dòberman del PSOE

Tot i que és més llarg i potser menys sofisticat que els americans, és el nostre gran anunci de la política de la por. La campanya de les generals de 1996 va dur al PSOE a posar tota la carn a la graella per contrarestar el desgast polític després d’anys de crisi econòmica, atur i corrupció. El missatge era contraposar la visió de dues Espanyes, la positiva del PSOE i la negativa del PP. L’anunci va causar un enrenou enorme en l’Espanya de 1996 i es va arribar a acusar el PSOE d’usar publicitat subliminal … encara que en realitat de subliminal no té res …

S’ha parlat molt en els darrers dies de la crisi oberta entre el Grup Prisa i el PSOE. Anàlisis per a tots els gustos i colors que estan deixant algunes imatges curioses, com observar els tertulians de García Campoy defensant el mateix malgrat estar a esquerra i dreta. Però poc s’ha parlat dels conceptes que s’estan movent.

El llenguatge, com sol passar en aquests casos, és tremendament bèl·lic i masculí. Sembla com si l’artífex dels governs paritaris calgui combatre’l amb un brot de testosterona política. O mediàtica, en aquest cas. Analitzem el que han titulat els mitjans i a la xarxa a propòsit d’aquest episodi que marcarà de manera significativa les relacions entre ambdues parts.

El País caracteritzava Zapatero com el Gran Timoner (com si fos el de Master & Commander) que té problemes per a dirigir, que es va embrancar en estratègia que no té èxit i que improvisa com un militar que només veu el que li arriba a la vista en el camp de batalla.

S’ha parlat de guerra oberta, alguns blocaires no han dubtat a titular seus posts com “parte de guerra”. I com a tal guerra, les parts s’han mobilitzat. Encara que, segons indiquen alguns, tot va començar pel tret d’una de les parts com si l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran es tractés …

La “escalation” del fragor de la guerra, com dirien els anglosaxons, ha portat a les parts al rearmament: uns, ideològic i els altres d’intensificació dels atacs, maniobrant per aconseguir l’objectiu. A degollament, si cal. Fins acorralar l’adversari.

Clausewitz estaria content en veure com el lèxic de la guerra està més en vigor que mai. I la guerra, com totes, deixarà víctimes al seu pas. Alguns esperarien que aquestes fossin polítiques, però la realitat financera de Prisa és la que és i potser aquestes víctimes siguin treballadors i treballadores que no són els que empunyen els titulars.

Però el mateix Clausewitz es preguntaria que, si el millor atac és la defensa, perquè una part ha emprès aquest atac sense protegir les seves posicions. Perquè com el prussià indica, sempre és més fàcil destruir que construir, com si en Prisa ja haguessin desistit de seguir construint. Complicat, sanguinari i bèl·lic tot plegat…

Algú va dir alguna vegada que Felipe González es tenyia les patilles per semblar més gran  i donar una imatge de credibilitat durant els primers anys de democràcia. Algú va dir alguna vegada, no fa molt de temps d’això, que els ministres han d’anar amb corbata per semblar creïbles. Però sempre, és millor ser-ho que semblar-ho. També a Internet.

Quan ens enfrontem a la difícil tasca d’organitzar la presència online d’un polític o d’un partit polític hem d’atendre a moltes qüestions, des de dissenyar un lloc web o un bloc atractiu a que aquest funcioni bé en cercadors, sigui usable i accessible a aquelles persones amb alguna discapacitat. Però a vegades se’ns oblida que la nostra presència ha de ser, també, creïble.

I per ser creïble no val amb posar el logotip del partit, penjar una biografia personal del candidat o candidata i, com qui no vol la cosa, pretendre que l’usuari cregui ja per si mateix que amb la finestra oberta a la participació ja és suficient. No, hem de suar la samarreta.

Per suar la samarreta, ens hem de prendre seriosament la nostra presència a la xarxa. Entendre que si obrim una finestra a la participació, hem de fer-ho. Tant és que sigui un perfil a Facebook, un compte a Twitter o un correu electrònic a la teva web. La credibilitat te la guanyaràs participant, no només mostrant el teu logo o penjant un parell de vídeos que et va recomanar fer el teu equip de col·laboradors.

Com sabeu, en moltes ocasions obro aquest bloc a la participació de veus de diferents colors i idees. Ho vaig fer per les eleccions al Parlament Europeu i recentment amb motiu de la Diada nacional … i no sempre és fàcil aconseguir contactar amb qui voldries.

Per exemple, sempre he convidat als partits petits com UPyD o Ciutadans. En ambdós casos vaig fer servir una eina que tenen en els seus llocs web: el correu electrònic. L’equip de comunicació del partit de Rosa Díez i el mateix Albert Rivera van ser els destinataris de dos correus que mai van respondre. Si no has de respondre a la consulta dels ciutadans, per què demanes que et contactin?

Alicia Sánchez-Camacho, la flamant candidata del PP català, va fer el mateix amb el seu perfil a Facebook. Li vaig enviar un missatge que mai no va respondre. I podríem parlar també de les mencions i preguntes a Josep Antoni Duran i Lleida que sempre cauen en el buit….

Participar té la seva part de compromís i s’ha d’entendre quan un dóna el pas. Que sempre és benvingut, per descomptat, però no es pot abusar de la confiança de l’usuari. De què ens serveix inaugurar la millor botiga a la 5a Avinguda si tanquem les portes amb pany i clau?