Rajoy comparteix assessor amb Belén Esteban. N’estic convençut. Només així es pot entendre que tant el PP com l’Esteban hagin iniciat aquest estiu una estratègia d’allò més esperpèntica per captar l’atenció dels mitjans: i ho han aconseguit. Poc importa a costa de què, però ho han aconseguit.

No és casual ni fortuït que la rocambolesca teoria de la inquisició al principal partit de l’oposició aparegui a l’estiu, en ple agost. No és fruit d’un descuit que Maria Dolores de Cospedal faci unes de les declaracions més greus de la democràcia a la platja ia l’agost. No és un error. Sabien molt bé el que feien: assegurar-se el domini mediàtic en el moment de l’any en què la política té menor activitat.

No va ser casual, tampoc, que el tema Watergate esclatés a l’estiu de 1973 i no durant les eleccions: fer segons quines coses a l’estiu t’assegura mantenir viva la flama de la teva història. I així ha estat. Però, a costa de què?

El Partit Popular s’ha proposat dinamitar els ponts amb tots. Saben molt bé el que fan, ser un màrtir en política ven, i molt. Poc importa que hagin deslegitimat als cossos i forces de seguretat de l’Estat -sí, els mateixos als quals feliciten per desmantellar zulos d’ETA-, a jutges i fiscals -que estrany que no els deslegitimin amb tanta força davant tants errors o polèmiques judicials, com la del magistrat homòfob i algun dels masclistes, per dir alguna cosa- i a tot el qui s’atreveixi a apuntar amb el dit.

Saben molt bé el que fan en crear una enorme cortina de fum per tapar qui sap què a costa de molt. Això sí, quan es parla de la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs que ells mateixos van presentar contra l’Estatut, aleshores haurà d’acatar a ulls tancats la sentència. Quan va contra nosaltres, són dolents. Quan van amb nosaltres, són bons.

I dic que el PP em recorda la Esteban perquè s’ha passat l’estiu parlant del seu tema, del de sempre (el seu ex-nòvio, la dona del seu ex-nòvio, la seva filla), amb un ball d’acusacions sense proves, sense presentar-se en un jutjat. I és que sembla que acusar tots de contra tot és gratis en aquest país.

Sembla com si, com a societat, ens haguessin posat algun anestèsic a l’aigua de les platges i piscines per a que ningú s’aixequi i digui prou. No es pot ser una alternativa seriosa de govern a aquest país després d’haver deslegitimat sense una sola prova a la medul·la espinal de la nostra convivència. Ja no és una qüestió d’ideologia política, és una qüestió de decència: si el que ha denunciat el PP és cert, proveu-ho d’una vegada i jo seré el primer a demanar que dimiteixi en bloc el govern.

Però el PP tindrà sort. La nostra memòria col·lectiva és feble i quan arribin les eleccions ja no pensarem en això. Cospedal no hi haurà dimitit. Tampoc ho haurà fet Camps (els tribunals l’han absolt, de moment, però com a ciutadà em preocupa això de veure com els nostres polítics reben regals a canvi de Déu sap què), i ni tan sols ho haurà fet Rajoy.

Tampoc haurà desaparegut l’Esteban de la televisió. Com tants d’altres personatges de la televisió que també contribueixen al descrèdit de la justícia amb demandes amunt i avall. Però bé, potser l’anestèsic social ho està aplicant l’Esteban, que aconsellada pel mateix assessor popular, sap que el pa i circ minimitza la irresponsabilitat popular… i si ella per la seva filla ma-ta, què no està disposat a fer Rajoy per a ser president?

(Atenció al que diu la Esteban al minut 4:15…)

Japó vota i sembla que poden ser els comicis més interessants des de la Segona Guerra Mundial. Per primera vegada durant aquest llarg període, s’espera que hi hagi un canvi en el partit del govern.

Els darrers anys han estat especialment convulsos a l’illa: des del seguidisme d’antics primers ministres (Koizumi) a la política nord-americana a l’Iraq, a altres episodis més propers amb l’alcohol com a protagonista. El fet és que el Partit Liberal Demòcrata pot perdre avui de forma dura.

Yukio Hatoyama, del partit Democràtic, parteix amb avantatge segons alguns sondejos. Haurem d’estar atents al resultat: si es consumeix el canvi, serà un moment històric per al Japó.

Més a La Vanguardia

Tal dia com avui, fa un any, Obama omplia l’estadi INVESCO de Denver amb milers de seguidors que volien escoltar el seu discurs d’acceptació de la candidatura demòcrata. Això va ser durant la Convenció Demòcrata.

Obama, com en tants discursos, fa gala d’una bona oratòria. Us proposo fer una ullada al vídeo i identificareu alguns dels recursos típics (tríades, repeticions …) però a part de gaudir de la seva oratòria, la seva interpretació i el gust per l’espectacle dels americans; us proposo que poseu atenció al fons, a les idees, al que diu.

Espero les vostres opinions …

Demà es celebrarà el primer aniversari de l’acceptació de la nominació de Barack Obama com a candidat del Partit Demòcrata per a les eleccions de 2008. De fet, és tradició en les convencions (demòcrata i republicana) que el nominat aparegui a l’escenari després d’una presentació en un vídeo biogràfic.

És un moment important. Especialment en aquelles eleccions que el candidat, malgrat ser conegut, fins al moment ha estat exposat als propis, als seguidors. No era el cas d’Obama, per descomptat, però és necessari marcar aquell moment en que el candidat es presenta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Us deixo amb el d’Obama:

El de McCain:

Però podeu veure també el de Bush el 2004:

Les aficions dels ciutadans poden donar-nos valuoses pistes per a conèixer les seves preferències polítiques. Als Estats Units, tenir una arma de foc i pertànyer a la NRA marca gairebé tant com ser dona i portar els fills al futbol. Es poden establir clústers entre aquests perfils al que dirigir els nostres missatges que ens duguin a una victòria electoral.

Al nostre país, un d’aquests nivells és el futbol. Pot semblar una ximpleria, però el CIS ha estudiat en un sondeig la pertinença a un club i l’adscripció ideològica. Buscant, doncs, la relació entre futbol i política. Encara que crec que l’invent no funciona tan bé com en el cas de les soccer mums i els afiliats a la NRA …

D’aquesta manera, segons el sondeig, els aficionats del Barça són majoritàriament d’esquerres, mentre que els del Reial Madrid, de dretes. Podeu llegir la notícia, que va aparèixer fa unes setmanes, en aquest enllaç.

De l’estudi del CIS em vénen a algunes preguntes a la ment, que no sé si em podreu respondre. Què ve abans, l’adscripció política o la futbolística? Un és d’esquerres perquè és del Barça, o és del Barça perquè és d’esquerres? Un és de dretes perquè és del València, o és de dretes perquè viu, majoritàriament, a València?

Poso aquestes preguntes perquè crec que aquest estudi no deixa de ser un reflex de la realitat política de les zones d’influència en les que hi ha més seguidors d’un determinat club de futbol. Encara que tampoc no deixa de resultar curiós que Aznar sigui un merengue declarat i Zapatero un fervorós culé.

Podem apel·lar al futbol, a Espanya, per modelar els nostres missatges electorals? No ho recomanaria, encara que no hem d’oblidar que durant la legislatura 2000-2004 Zapatero es comparava amb el Barça: el seu era el projecte de l’equip allunyat de l’establishment, amb valors i ideals, que havia lluitat sempre contra la tirania. I va guanyar les eleccions 2 vegades, malgrat que també hi ha merengues entre les files socialistes…

Més:

El Pati Descobert

En uns mesos, la publicitat desapareixerà de Televisió Espanyola. Durant els darrers mesos, el debat sobre aquesta qüestió ha generat infinitat de comentaris: el sector publicitari mira amb por la decisió pels efectes que pugui tenir pel seu mercat, les cadenes privades també ho miren amb recel. I els anunciants es preguntaven què passaria amb els seus contractes.

Davant aquesta situació, les meves preocupacions han anat per una altra via. Quan la mesura entri en vigor, què passarà amb els electorals? En temps d’eleccions, els espectadors de TVE només veuran anuncis d’aquesta classe?

No és una qüestió menor i estic convençut que quan s’afirma “l’obligació d’incloure en la seva programació espais on es doni cabuda als grups polítics, sindicals i socials, retransmissions dels principals debats parlamentaris, programes infantils amb continguts i horaris adequats i debats electorals. També s’avançarà en accessibilitat per a les persones amb discapacitat i en el suport i emissió de producció audiovisual europea” la qüestió de les campanyes electorals estarà d’alguna manera contemplada.

En tot cas, no hem d’oblidar el que afirma Putnam: la presència d’anuncis electorals fora del cicle informatiu (com passa a Espanya des de les eleccions generals de 2008) té un efecte molt més gran en l’electorat que els mateixos impactes que es reben en el mateix cicle. O el que és el mateix, si no es contempla aquesta figura, o es dilueix, quin sentit tindran els espots electorals? Si deixen d’existir com a tals, què faran els partits per seguir amb els seus missatges?

Crec que la resposta té molt a veure amb la Xarxa …

Quan diem que estar ben posicionats a la xarxa és essencial, no és una afirmació sense fonament. Vivim envoltats d’informació -alguns parlen de la síndrome TMI, Too Much Information- i accedir de manera ràpida a allò que busquem es torna un must.

Per això, quan una empresa, un partit, un candidat o una llei ni apareixen en ser buscades, tenim un problema. Però també el tenim si els ciutadans busquen alguna cosa a les nostres parcel·les de la xarxa i no ho troben o triguen a trobar-lo.

Fa unes setmanes, arran de l’anunci del nou model de finançament, el Ministeri va crear una presentació explicativa. Intentin entrar a la web del ministeri i buscar-la, la trobaran, però els costarà.

Per a això, existeixen eines que ens poden facilitar aquest tipus de tasques. Si el Ministeri fa una presentació de naturalesa pública, per què no la penja a, per exemple, Slideshare?

Si ho fes, no seria el primer. La Casa Blanca ja s’ha avançat i posa a disposició dels ciutadans i ciutadanes algunes presentacions que poden ser útils per a diversos efectes; des dels que investiguen temes acadèmics, a la premsa i, com no, per a la ciutadania.

No és un luxe més, innecessari, sinó transmetre la mateixa vocació de servei a la Xarxa i facilitar la transmissió d’informació. Per quan un aquí?

Si Twitter torna a ser atacat i no saps què fer durant tres hores, acosta’t al Panteón de los Hombres Ilustres de Madrid. Si estàs de turisme per la capital i no vols barrejar-te amb japonesos, francesos i italians sota el sol infernal d’agost, acosta’t a un dels llocs més tranquils de la ciutat. És un dels llocs més tranquils perquè poca gent coneix la seva existència. No està a les grans rutes monumentals. De fet, no gaires madrilenys saben que molt a prop d’Atocha s’amaga un pedaç interessant de la història.

Comencem pel principi: els panteons ja no són el que eren. Almenys, no el que eren en l’època clàssica. Del temple a tots els Déus a una construcció funerària, aquest és el canvi. Doncs bé, a finals del segle XIX culminava la construcció d’aquest monument destinat al repòs dels cossos d’aquells homes il·lustres de la història d’Espanya.

Et recomano aquesta entrada de la Viquipèdia per veure el desenvolupament de la seva construcció, però sobretot la història associada a la memòria dels pròcers de la pàtria. Veureu que ni per a això aquest país ho va fer fàcil.

En tot cas, tornem al que trobaràs si t’acostes al Paseo Reina Cristina. En primer lloc, et sorprendrà trobar-te amb un edifici neo-bizantí al bell mig de Madrid, amb una forma no gaire habitual i amb el seu marbre gastat pel temps.

Quan t’acostis a l’entrada veuràs que aquest monument no està entre les prioritats de Patrimoni Nacional -a qui correspon la seva gestió-, ja que el petit jardí de l’entrada està força descuidat.

Passaràs per una petita càmera a la porta d’entrada amb mosaics dedicats a la heroïcitat i el compromís amb la pàtria. Després d’ella, ningú t’impedirà l’entrada, ja que no hi ha ningú. Quan creuis la porta, el silenci i la pau que es respiren et conduirà a una altra època, a aquella en què els presidents de govern eren assassinats pels seus opositors als carrers.

Així, de sobte, et trobaràs amb monuments funeraris d’extrema bellesa. Escultures realitzades per, bàsicament, escultors catalans. Té el seu què veure com els monuments dedicats a presidents de govern i polítics espanyols els hagin realitzat catalans. Mateo Sagasta, Dato, Cánovas del Castillo, Canalejas … tenen els seus monuments (encara que només aquest últim hi reposi).

Al claustre del Panteón hi ha un monument funerari conjunt a la memòria, entre altres, a De la Rosa i Mendizábal, el de la desamortització. Coronat per una estàtua de la llibertat, no només la tenen a Nova York o Madrid. Encara que li falta una punta de la corona i el jardí està molt sec, no deixa de ser un espai de pau al cor de la bulliciosa Madrid.

Crec que si la trama Gürtel hagués anat al Panteón de los Hombres Ilustres a intercanviar vestits per maletins de bitllets ningú els hagués enganxat. Ni les suposades escoltes il·legals hi haguessin arribat! Sembla ser l’últim racó perdut de Madrid i aquí rau la gràcia. Recordeu aquell capítol dels Simpson en què Lisa descobreix un cas de corrupció a un Memorial on ningú hi va mai? Doncs la sensació és semblant.

El Panteón de los Hombres Ilustres us espera. Teniu algunes fotos al meu Flickr i deixo una reflexió sobre la memòria que ocupen els grans homes de la pàtria en el nostre imaginari per un altre dia, així et dono temps a que el visitis…

Ah! La visita és gratuïta!

Ja sigui per experiència pròpia o per la d’alguna persona propera, tots sabem el que és ser el marginat o marginada de la classe. Alguna vegada no ens van escollir per a l’equip de futbol de l’esbarjo o aquella companya de classe tan popular va fer mans i mànigues per evitar fer el projecte de ciències amb tu. Tots sabem el que és, tots sabem el que se sent.

Faig aquesta petita introducció per comprendre la manera en què molts ciutadans podran interpretar l’amenaça del PSOE de vetar el PP en alguns càrrecs si no es resol de forma ràpida i favorable el nomenament de Leire Pajín com a senadora pel País Valencià.

Des de maig el PP, que té majoria a les Corts Valencianes i que d’aquests vots depèn que Pajín pugui ser senadora autonòmica, està vetant aquest nomenament amb retards per qüestió de forma. Fins al moment, fins i tot els seguidors més fervorós del partit de Rajoy podrien entendre que s’està cometent una injustícia, que s’està utilitzant el joc brut en política.

Què passarà ara? Si el PP fa cas omís d’aquest avís i el PSOE posa en marxa la seva aposta, el discurs podria mutar de gran forma i el ciutadà del carrer passaria de considerar Pajín la nena que no sap xutar una pilota a qualificar com la que fa bullying i deixa als altres a la banqueta.

És molt cert que el PP està tensant la corda al màxim en un afer, el repartiment dels càrrecs institucionals, que en 30 anys no ha produït grans problemes. Però també és cert que emocionalment ens sentim més propers dels febles que als forts. Fins ara el feble era el PSOE, però amb aquest canvi d’estratègia passa a ser el fort.

El fort, que a més, està al Govern espanyol, que acaba de demanar a la fiscalia que segueixi amb el tema de Camps… el fort que serà percebut més amenaçador pels valencians que el fet que demanin a Pajín que demostri el seu compromís amb la Comunitat en una compareixença a les Corts. Com si no hi hagués diputats i senadors per la Comunitat que passen olímpicament d’ella …

En política no preval la raó. Perquè la raó mostra clarament l’obstrucció que està realitzant el PP. En política l’emoció mana, i el missatge emocional que acaba d’enviar el PSOE no és el més adequat. Tenen l’oportunitat d’or de fer del seu discurs el més emocional de tots, tenen els regals a Camps, a Barberà i a membres del Consell, tenen la manipulació de Canal 9, tenen el d’Pajín, el de la America’s Cup, Fabra … Amb aquests elements, no podria el PSPV i el PSOE construir un autèntic missatge emocional que ensorrés el monopoli del que és valencià que té el PP?

I ja com a apunt final: m’encantaria veure avui a alguns mitjans valorant això de demostrar el “compromís amb València” que demana el PP si en comptes de la Comunitat ho demanés al Parlament de Catalunya …

L’aniversari d’Obama ens va donar una imatge que vull compartir amb vosaltres. M’ha semblat tot un gest del president (gest, que ens evoca la comunicació no verbal) amb una pionera del periodisme com Helen Thomas.

L’atzar va voler que el president Obama i la periodista més veterana de la Casa Blanca naixessin el mateix dia. Evidentment, no del mateix any, Helen Thomas va complir ahir 89 anys i Obama es va quedar als 48. El president va entrar per sorpresa a la sala de premsa (no és la primera vegada que ho fa) amb pastís en mà i espelma encesa i va retre homenatge a un dels mites del periodisme americà.

Les imatges destil·len tendresa i ens deixenun gest curiós: el dia de l’aniversari del president més mediàtic dels últims temps, aquest decideix cedir el protagonisme a una periodista d’avançada edat. Com el nét que tota àvia voldria tenir i que reforça encara més tots els inputs emocionals que ens va donar la seva història personal amb l’àvia que va morir dies abans de la seva victòria.

Però el gest d’ahir és més transcendent del que sembla. Va ser el reconeixement gairebé trivial, aparentment improvisat (encara que d’improvisació, poca) de la Casa Blanca a una de les persones que més hi han treballat.

Aquesta periodista va ser la primera dona en ser corresponsal a la Casa Blanca -si no vaig equivocat- i també va ser la primera en ingressar a nombroses associacions, l’única dona periodista que va viatjar amb Nixon a la trobada històrica a la Xina, etc.

Thomas és un referent per al periodisme i la política nord-americans. Ha vist passar a 10 presidents per la Casa Blanca i ha estat un referent per a tants professionals. A més, ha arribat a les pantalles de mig món perquè sempre apareixia a la primera fila de la sala de premsa més famosa del món.

Bé, no sempre. A la presidència de George W. Bush, descrit per ella com “el pitjor president de la història dels Estats Units”, va ser relegada a l’última fila i, en deixar de treballar per una agència, va perdre el “dret” de preguntar sempre en primer lloc. Sempre acabava les rodes de premsa amb el seu famós “gràcies, senyor president”, fins que va deixar de fer-ho amb Bush.

Thomas torna a estar a la primera fila i ahir va ser la protagonista de la photo-op del dia. No hi va haver ni Marilyn (potser avui seria Scarlett Johanson tornant a cantar per Obama) amb el “Happy Birthday Mr President” ni pastissos gegants per al president, encara que Domino’s, sí, la pizzeria dels mocs, va regalar pastissos gratuïts per l’onomàstica presidencial. Hi va haver un senzill pastís en un plat, una sentida abraçada i un franc somriure.