La comunicació no es coerció

Esbroncar és contraproduent. Ja ho comentava Borja Vilaseca en un article homònim a El País. El lideratge actual no es pot construir en base a la bronca, perquè mina la credibilitat del que la fa i, segurament, no aconsegueixi el seu objectiu. Però, què passa quan una bronca s’emet per televisió?

Potser aquesta pregunta rondava el cap del director de comunicació del Ministeri de Treball, Manel Fran i Trenchs, abans de dirigir-se així a un periodista:

Si esbroncar és contraproduent, fer-ho davant d’una càmera, més. I que el vídeo estigui a YouTube, més encara. Sobre el que hem vist podrem discutir moltes coses: que el periodista no fes les preguntes per la via pactada (si és que hi ha tal pacte), que Fran hauria d’haver callat i elevar la queixa al mitjà que aquest periodista representa … podríem seguir, però de poc ens serviria ara.

L’important és aprendre la lliçó: mai protagonitzeu una bronca així amb una càmera davant. Mai. No ja pel dany que li fas a la institució a la que representes, no ja perquè ensorres la credibilitat del teu ministre, sinó per tu.

La norma d’or del Director de Comunicació és el respecte. Vers els teus col·laboradors, cap als mitjans, avui dia, cap als usuaris d’Internet … Saltar-se-la té efectes molt negatius.

Quasi sempre el paper d’un Director de Comunicació es queda a l’ombra. Fila, treballa, s’esforça per aconseguir els objectius de comunicació. Que t’enxampin amb una cosa així no és bo, perquè en realitat hauríem de tenir molt interioritzat que la bronca no és bona. Mai.