El mòdul lunar Eagle es va separar del Columbia i va iniciar la seva aproximació al sòl lunar. Segons s’apropaven, els astronautes observaren amb pànic que la seva velocitat era major de l’esperada: havien passat 4 segons abans del previst per les marques d’allunatge.

Llavors, els controls van començar a sonar i el senyal d’alarma es va encendre al mòdul i a Houston. Passaren a controlar directament, canviant de programa de navegació, el mòdul. Armstrong va posar el sistema semi-automàtic de navegació.

El combustible d’aterratge gairebé s’esgota. A Houston, les ungles brillaven per la seva absència. Un llarg allunatge que va acabar amb la veu d’Aldrin. “Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed “.

Poc faltava per al primer passeig lunar. Per a la famosa frase d’Armstrong “un petit pas per l’home, un gran pas per la Humanitat”. Però aquest viatge lunar, que avui podem seguir en un Twitter commemoratiu, va començar molt abans.

Va ser el resultat del somni de generacions i generacions de conquerir l’espai. De posar els peus a la lluna i assolir les estrelles. Però sobretot, va ser el resultat de les condicions que els líders han de tenir: una bona visió de futur. I el president Kennedy la va tenir.

Hem de demanar als nostres líders que ens facin somiar amb les estrelles. Amb conquerir allò desconegut. Necessitem líders que tinguin una visió que no s’esgoti en els 4 anys del seu mandat. I Kennedy va saber mirar més enllà del seu abrupte fi de servei al seu país.

Així, JFK – qui, per cert, és el protagonista de la darrera campanya publicitària dels rellotges Omega, en commemoració d’aquesta efemèride- va posar en la lluna una nova frontera. Va fer d’aquella vella idea d’aconseguir una prioritat, sabent que serien necessaris diversos anys per al primer passeig lunar d’Armstrong. Així, un 12 de setembre de 1962, 7 anys abans del dia que avui festegem, a Houston, Texas, el president va explicar en un brillant discurs per què escollir la lluna.

I JFK la va triar no perquè fos fàcil arribar a ella, sinó per la seva dificultat. Perquè en superar les dificultats rau l’èxit, no només el polític, sinó el d’una societat sencera. Perquè en la superació dels reptes, hi ha la unitat i la base del futur i del desenvolupament.

We choose to go to the moon. We choose to go to the moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too.

Celebrem avui aquesta visió. Celebrem avui el resultat d’aquest discurs com la mostra que rere la oratòria han d’existir idees, valors i propostes. Celebrem avui un dels moments més importants de la història de la Humanitat, però aprofito per a reflexionar sobre la necessitat de tenir líders que busquin noves fronteres.

Fronteres que no ens han de dur forçosament a la lluna, que no es plantegen en l’espai. Fronteres que poden (i han de) tenir en la terra el seu lloc. Fronteres com la fi de la fam, la conquesta de drets. La llibertat de la qual no tots gaudeixen. Les fronteres quotidianes que no sempre estem disposats a fixar.

Aquesta visió que, més que mai en temps de crisi, els líders han de fixar. I comunicar. Aquesta visió de la qual tan orfes ens sentim, sobretot en un dia com aquest.