En algun punt del camí es van unir els vestits de sastre i les belles noies de televisió. El algun punt, un valencià, un milanès i un txec van compartir el focus d’atenció de la opinió pública. En algun moment, el fil i les agulles es van barrejar amb el xampany i les madures ereccions. Aquell moment va unir les històries de Silvio Berlusconi i Francisco Camps, i per capricis del destí, tots dos van tenir el mateix resultat: salvats per les urnes.

Poc sembla importar als italians que el seu primer ministre organitzés festes plenes de joves belleses a la seva mansió de Sardenya. Tampoc va importar que els avions oficials servissin per transportar els convidats d’aquestes festes. Els valencians van respondre al plantejament del seu Molt Honorable president: o esteu amb mi o contra mi. La paraula d’un president que assegurava haver comprat sempre la seva roba contra la d’un sastre que denunciava el que més tard suposaria l’acusació de suborn del president de la Generalitat.

Les eleccions europees van servir per donar resposta a la gran pregunta que tots teníem en ment a Itàlia i aquí: mostraran les urnes un càstig a les conductes d’ambdós presidents? I les urnes van parlar amb una victòria aclaparadora dels partits dels dos presidents en unes eleccions en les que no figuraven en el cartell però a les que s’hi presentaven de facto.

Potser l’explicació més plausible a la conducta de l’electorat la trobem en una resposta de les nostres emocions, ja que no actuem de la mateixa manera quan ens sentim molt propers als líders a quan ens sentim allunyats. Per entendre’ns, les urnes no haguessin dit el que van dir si entre els electors no existís un ampli sentit de pertinença a aquesta opció política.

Tant el PP al País Valencià com el partit de Berlusconi han sabut teixir al llarg dels anys una relació molt propera vers el seu electorat, d’aquesta manera la majoria de la societat s’ha convertit en autèntics partidaris de les opcions polítiques que representen. I aquest és l’element clau: el grau de partidisme existent.

Per què? Perquè algunes investigacions han demostrat que la resposta dels partidaris polítics a qüestions com la corrupció o la contradicció és inversament proporcional a la raó. És a dir, donen una resposta emocional a aquesta qüestió.

Segons aquests estudis, quan un partidari (en aquest cas, un votant del PP valencià) és exposat a un suposat delicte de suborn del seu president, en comptes de castigar-lo electoralment ho justificarà i activarà parts del seu cervell que permetran una resposta positiva al recolzant al subjecte. Així es va demostrar en partidaris de Kerry i Bush simulant contradiccions greus en els seus discursos, i segurament seria una resposta plausible a la situació viscuda en les darreres eleccions.

El fet és que el magistrat que instrueix la causa contra Camps, Flors, ha observat suficients indicis racionals que poden ser constitutius d’un delicte de suborn. Per això, seurà a Camps una altra vegada a la banqueta dels acusats. Això tindrà lloc el proper 15 de juliol i podrem veure si la moral dels seus partidaris segueix intacta.

Perquè a jutjar per la resposta del PP en les últimes hores, aquesta batalla no es deixarà fins a tenir una sentència en ferm (una sentència que, d’altra banda no el duria a la presó, ja que el delicte està tipificat amb un màxim de 6 mesos de presó i davant l’absència d’antecedents es veuria eximit) o només quan la proximitat d’aquesta sentència afectés al partit.

Fa unes setmanes reflexionava sobre l’estat de forma de Rajoy respecte a la seva situació fa un any. Per això, els moviments que segueixin a aquesta qüestió seran essencials per veure si es manté o si li afecta aquest nou escenari. En tot cas, passi el que passi es posaran una altra vegada de manifest els errors del manual comesos en la comunicació d’aquesta crisi; per això us recomano aquest post del company Carlos Ruiz. Uns errors de manual que no han afectat els partidaris, però que potser hagin marcat el camí que, fa 35 anys, va dur a Nixon a pujar per última vegada al Marine One.