Pensant en visitar Washington DC? T’hi estàs uns dies a NYC i no tens clar si val la pena acostar-s’hi? Si em preguntes a mi, la resposta serà molt òbvia: no ho deixis passar. Perquè Washington és una ciutat que mereix ser visitada, encara que només sigui per dir que has estat davant de la Casa Blanca.

Precisament la residència del president és, potser, el lloc més emblemàtic. No et donaré molts detalls de l’edifici (per això tens molts recursos a la xarxa) però només et comentaré que no veuràs el Despatx Oval des de les reixes ja que es troba a l’Ala Oest, el lloc on treballen els assessors sènior del president. També et diré que és més petita del que sembla i que té un agradable parc en la seva part posterior, el parc de Laffayette, que serà el primer que vegis si véns per la 16.

El tema de visitar-la … informa’t bé. Els ciutadans americans han de contactar amb el seu senador, però crec que nosaltres ho podem gestionar a través de l’ambaixada. Amb temps, és clar.

Des de la Casa Blanca has d’anar a un dels llocs més màgics de la ciutat: des de la façana principal, baixa fins al monument a George Washington, l’enorme obelisc envoltat de banderes americanes. Des d’allà veuràs un dels llocs més simbòlics: girant una mica sobre el teu propi cos veuràs la Casa Blanca, el Capitoli i el Lincoln Memorial; el primer president els veu, els vigila…

Ets al Mall: el regi passeig que et durà al Capitoli o la zona dels Memorial. No et pots perdre detall d’aquest passeig. Si vas cap al Capitoli, veuràs la seva imponent silueta i podràs demanar els tiquets gratuïts per visitar-lo per dins. La visita no és espectacular, però podràs estar a la Rotunda on es vetllen als grans de la pàtria i on Reagan va fer el discurs d’investidura del seu segon mandat. També pots fer com jo, jurar el càrrec de president a l’estil Obama. Pots comprar un exemplar de la constitució als Arxius Nacionals … idees que et dono.

A prop del Capitoli tens museus gratuïts que et deixaran sense parla, entre ells la National Gallery i els Smithsonian, especialment el de l‘Aire i l’Espai. També tens el d’història americana i el dels nadius americans. Atenció a la seva façana.

I just a l’altre costat del Mall, els Memorial. El de la Segona Guerra Mundial, el de la Guerra de Corea, el de la Guerra del Vietnam … però per a mi, el millor, sens dubte, el de Lincoln. És com entrar en una església laica: el silenci i el respecte t’envolta. Em va commoure la presència del president tantes vegades citat. I des d’allà, la vista del llac i trepitjar el lloc des del que Martin Luther King es va dirigir al món amb el seu somni.

Vaig acabant amb els llocs polítics, si a Washington és possible. No pots deixar passar la visita al cementiri nacional d’Arlington, el lloc on estan enterrats els germans Kennedy i soldats i veterans de guerra. La tomba de JFK impressiona, encara que a mi em va semblar preciosa la de Bobby Kennedy. És interessant veure el canvi de guàrdia amb vistes a la ciutat. Des d’allí podreu apreciar també el Pentàgon.

I aplicate aquesta norma: a Washington podràs veure tot el que vulguis veure. Si et molen els lobbies o els think tanks, veuràs desenes de seus. Si et molen les organitzacions internacionals, aquí t’esperen l’OEA i el Banc Mundial. També tindràs les oficines de l’FBI, el Pentàgon, el Departament d’Estat (que vaig tenir l’honor de visitar) … però també el Watergate, l’hospital al qual van dur a Reagan després de l’atemptat, la Blair House, els edificis de l’executiu americà, l’hotel de la premsa, el Hay Adams. Mil llocs que alguna cosa tenen a veure amb la política.

I com no, les seves botigues. Botigues de souvenirs polítics, Political Americana a la 14 amb Pennsylvania Avenue és molt recomanable, a prop del Club Nacional de Premsa. A l’aeroport i als hotels també trobaràs marxandatge polític, així com en parades ambulants a prop de la Casa Blanca i de la Galeria Corcoran.

Però Washington també té altres espais. Els Arxius Nacionals són un exemple: gent fent cua per veure el primer exemplar de la constitució. Crec que això no podria passar aquí … També té el punt de saber que quan vegis dos helicòpters passar volant baix prop de la Casa Blanca, és el president dels Estats Units qui et sobrevola amb el Marine One anant cap a la base d’Andrews. O de cop veure el trànsit tallat i observar com passa una caravana amb un parell de limusines: pot ser el president o el vicepresident. Aquestes coses a DC passen.

No tot és política. Restaurants, botigues i marxa a Georgetown, el millor barri de la ciutat. Un lloc on no m’importaria viure. Passeja per la M i veuràs el més deliciós de Washington, casetes de maó, petites i perfectes. Crec que Kerry viu per aquí. I sobretot, diverteix-te (fins que tanquin, ben d’hora)  als seus locals. També hi ha alguns bars interessants a la zona de Dupont Circle.

Per restaurants, torno una mica a la política. Prop de la Reserva Federal i la Casa Blanca està el Old Ebbitt Grill: molt recomanables les ostres, la crema de cranc i, com no, els sandvitxos i hamburgueses. Dic que és un lloc polític perquè no és estrany veure a congressistes, senadors i staff de la Casa Blanca deixant-se estimar per mitjans i lobbistes.

A partir d’aquí, viu la ciutat com més et plagui. Amb visites o passejades. Amb compres o concerts. Amb sopars o amb àpats. Però et sorprendrà, estic convençut. Et va passar el mateix quan la vas visitar?

Deixo per un altre dia la llista de llocs que surten a West Wing… i us deixo l’enllaç a fotos del meu Flickr.

Esbroncar és contraproduent. Ja ho comentava Borja Vilaseca en un article homònim a El País. El lideratge actual no es pot construir en base a la bronca, perquè mina la credibilitat del que la fa i, segurament, no aconsegueixi el seu objectiu. Però, què passa quan una bronca s’emet per televisió?

Potser aquesta pregunta rondava el cap del director de comunicació del Ministeri de Treball, Manel Fran i Trenchs, abans de dirigir-se així a un periodista:

Si esbroncar és contraproduent, fer-ho davant d’una càmera, més. I que el vídeo estigui a YouTube, més encara. Sobre el que hem vist podrem discutir moltes coses: que el periodista no fes les preguntes per la via pactada (si és que hi ha tal pacte), que Fran hauria d’haver callat i elevar la queixa al mitjà que aquest periodista representa … podríem seguir, però de poc ens serviria ara.

L’important és aprendre la lliçó: mai protagonitzeu una bronca així amb una càmera davant. Mai. No ja pel dany que li fas a la institució a la que representes, no ja perquè ensorres la credibilitat del teu ministre, sinó per tu.

La norma d’or del Director de Comunicació és el respecte. Vers els teus col·laboradors, cap als mitjans, avui dia, cap als usuaris d’Internet … Saltar-se-la té efectes molt negatius.

Quasi sempre el paper d’un Director de Comunicació es queda a l’ombra. Fila, treballa, s’esforça per aconseguir els objectius de comunicació. Que t’enxampin amb una cosa així no és bo, perquè en realitat hauríem de tenir molt interioritzat que la bronca no és bona. Mai.

No podia ser d’una altra manera: hem sabut que José Antonio Donaire deixa el Parlament a través del seu Twitter. Aquest matí ho anunciava -tot i que al Ple del passat divendres ja anunciava que aquella seria la seva última votació- i seguidament molts usuaris se’n feien ressò, mostrant la tristesa perquè perdrem un dels referents de l’ús d’internet a la política catalana.

Segurament molts de nosaltres trobarem a faltar els comentaris a les sessions de control al Parlament, el debat amb la oposició des del respecte (ell i en Carles Puigdemont han estat dels primers polítics en demostrar que a la xarxa els antagonismes ideològics no són tan estancs com ens fan creure) i, com no, quan ens preguntava la nostra opinió i adreçava preguntes al president de la Generalitat que, en alguna ocasió, havien nascut de la xarxa.

En una època d’indefinició, de por generalitzada i alhora incredulitat vers el mitjà, Donaire, com pocs polítics, no ha tingut por per usar les eines de les que disposem per millorar la comunicació de la política i la relació amb la política.

Des d’aquest bloc, l’agraïment d’un ciutadà per la seva tasca i l’agraïment d’un blocaire pel seu compromís (que esperem no defalleixi) amb el mitjà.

Quan dic himne a l’Esperança no em refereixo a una d’aquelles odes a la llibertat tan decimonòniques, sinó a la peculiar versió de la Marcha Real amb la que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens va obsequiar ahir.

Aguirre és una amant de crear temes de conversa, ja sigui pels passadissos de la Comunitat, per a la  premsa o per a la xarxa, i ho fa com poques persones saben fer-ho en aquest país. De la presidenta (o lideresa, com alguns l’anomenen) podem recordar diverses photo-op’s curioses: vestida de chulapa, vestida amb els famosos mitjons blancs, una rebeca amb les estrelles de la comunitat en plena tempesta política sobre la crisi dels espies … i ara l’himne.

L’escena d’ahir mata varis pardals d’un tret:

• D’una banda, envia un missatge clar: no s’avergonyeix de cantar l’himne. No s’avergonyeix perquè no titubeija cantant i no s’avergonyeix perquè a espanyola no li guanya ningú.
• En segon lloc, segueix semblant simpàtica, accessible i propera.
• I en tercer lloc, aconsegueix ser la imatge del dia, en un to festiu i de notable gresca, el dia que tres assessors del seu govern han estat imputats pel cas d’espionatge. Però el complet dia d’Aguirre no va acabar aquí: va tenir temps per titllar a Zapatero de “sindicalista retrògrad piqueter”, assegurant així més cobertura davant les notícies que no li agradaven.

Alguns podrien considerar que això d’Aguirre i l’himne és fruit d’una distracció. Com a qui enxampen desafinant mentre canta l’aniversari feliç en un vídeo familiar. O com qui es posa a ballar i cantar amb més galls que algun concursant de “Operación Triunfo” al menjador, mentre arriba una visita inesperada. Però no,  Aguirre sap el que fa. No com en el cèlebre error de l’himne que va sonar a la Copa Davis de 2003.

Però ja per a filar encara més prim, i com a reflexió final, què opinen els més puritans respecte a l’himne espanyol amb la interpretació d’Aguirre? Seguirà entestat el COE en buscar una lletra per la Marxa Reial i acabar amb aquesta repetició de sons guturals? Pensaran en adoptar la lletra amb tints retrògrads de Paulino Cubero, l’aturat manxec que va guanyar el concurs del COE? O ja la màxima, què és pitjor per a l’himne, que el xiulin o que l’esbudelli la presidenta a ritme de xunda xunda?

La política és, bàsicament emoció. I ho és perquè l’ésser humà és bàsicament emocional. Per molt que Plató cregués en el paper preeminent de la raó sobre l’emoció, segles de desenvolupament ens han mostrat com les emocions no només guien el nostre comportament, sinó que tenen un paper essencial per comprendre el món.

Potser per això, quan en les últimes setmanes hem estat testimonis de fets esgarrifosos com les múltiples violacions per part de menors, el nostre ésser més emocional ha estat empàtic amb les víctimes i ha sentit el mateix dolor, la mateixa ràbia i el mateix fàstic cap a aquests fets. Les mateixes emocions que sentim cada vegada que l’opinió pública es commou per fets que sorprenen per la violència i el dolor que han causat.

El filòsof britànic David Hume ho tenia molt clar: la raó és esclava de l’emoció i no al revés. Potser per això, Mariano Rajoy va anunciar aquesta setmana que si és president endurirà la Llei del Menor. Segons el líder conservador, la llei actual protegeix al delinqüent i no a la víctima.

Rajoy ha sortit a escena després del soroll mediàtic iniciat pels opinadors d’aquest país. Tertulians i columnistes que s’han aliat més amb Hume que amb Plató: les seves anàlisis també han estat més emocionals que racionals. Baixar més l’edat penal? Quina serà la següent proposta, penar als menors amb 10 o 8 anys?

L’escàndol el va fregar aquest cap de setmana el programa de televisió “La Noria”, un espectacle que es podria titllar de pura pornografia. El debat es va centrar en uns termes abusius, fent servir la imatge de les víctimes (com el testimoni punyent de la mare de la menor abusat a Baena) i alarmant a l’opinió pública sobre l’actual legislació. El fruit d’un debat i d’un programa demagògic va ser el resultat de l’enquesta dels espectadors: el 93% d’ells es va posicionar favorablement per un canvi legislatiu.

No es pot legislar a conseqüència de les emocions. S’ha de comunicar de manera emocional, però no es poden canviar les lleis o les posicions sobre determinats temes a cop de polèmica, desgràcia o escàndol.

És la resposta lògica dels polítics que viuen del que diuen les enquestes. La resposta lògica a tanta demagògia sobre tants temes en qui té la responsabilitat d’informar. Però no pot ser aquest el mode de procedir.

Quan emoció i raó col·lisionen, guanya l’emoció. Per això, els nostres líders han de tenir les qualitats necessàries per a centrar el debat en els termes que siguin més beneficiosos per a la societat. On és el paper de l’educació en els arguments de Rajoy? A on apareix la responsabilitat dels pares en el debat públic generat? Perquè ningú comenta que, en el cervell humà, una de les últimes parts a madurar és precisament la que regula la consciència de la responsabilitat dels actes?

No es pot sortir a la televisió i afirmar que els menors de 14 anys delinqueixen perquè sap que no els passarà res i quedar-se tan ample. Estan segurs que algún menor de 14 anys coneix fil per randa el codi penal? Es pot encoratjar aquesta creença des de la política? Al meu parer, no.

Obama ho va dir en el seu discurs d’acceptació de la nominació: el govern no pot apagar el televisor que veuen els nostres fills. Els fets mai són blancs o negres, i els que creen opinió en aquest país tendeixen a crear pols que no ajuden en res.

Sí, som éssers emocionals. I segurament Rajoy s’hagi aproximat a moltes persones que creuen que sí, la Llei del Menor ha d’endurir-se. Però ho creuen en base a un gran dolor i una gran empatia, a una gran connexió emocional, no en base a un profund convenciment sobre la viabilitat d’aquesta mesura. Rajoy, com a líder de l’oposició hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia i educar a la ciutadania. Potser Rajoy hauria de llegir una mica més de Plató i deixar, en temes com aquests, a Hume per altres coses.

Fa poc més d’un any li donàvem voltes a la comunicació del Govern de la Generalitat després de l’episodi de sequera viscut durant aquells mesos. La dessalinitzadora del Prat estava en camí i es parlava de solucions que finalment, gràcies a la intermediació de la Moreneta, van quedar al calaix.

Aquest dilluns s’inaugurava la planta del Prat i Catalunya compta amb una nova infraestructura que jugarà un paper important en l’abastiment d’un element tan essencial com l’aigua. Però a més, cal destacar que aquesta planta estava cridada a jugar el seu rol en l’escenografia política catalana.

Fa uns mesos veiem com el tripartit català celebrava l’equador de la legislatura amb una visita conjunta dels líders dels tres partits que el formen, el president Montilla, el vicepresident Carod i el conseller d’Interior Joan Saura; a la planta. En aquell moment, Pau Canaleta va encertar en la seva anàlisi de que la imatge dels tres líders sota sengles cascos no era la millor manera de presentar a un govern que ha mostrat un baix perfil comunicatiu.

Tanmateix, la foto de la inauguració del dilluns és la que es pot veure sobre aquestes línies. El president Montilla, la ministra Espinosa i el conseller Baltasar beuen aigua obtinguda pels processos de la planta. Una foto que em recorda a aquesta …

Hi hagué un temps en què vaig voler ser diplomàtic. Suposo que em va passar com a molts estudiants de dret i ciències polítiques. I com a molts d’ells, se’m va passar el desig i em vaig concentras en el món de la comunicació, però sempre li he donat a aquest episodi vital una importància notòria.

Recordo especialment una optativa de 3r de Ciències Polítiques, Política Exterior Espanyola, en què ens vam organitzar en diversos grups que havien de negociar el contenciós de Gibraltar. Al meu grup li va tocar representar el ministre Moratinos, d’altres van ser representants del Regne Unit (Jack Straw, en aquell temps), representants gibraltarenys, Unió Europea …

D’aquesta simulació em va fascinar una de les coses per les quals em dedico a la comunicació: la necessitat de donar amb el missatge adequat en el moment adequat per no entorpir la negociació.

La simulació va anar bé i amb grans èxits per al meu grup. Per molt que la meva amiga Laura, que representava al ministre britànic, ho negui. Aconseguirem la cosoberanía del Penyal sota un règim d’autonomia de Gibraltar, l’ús conjunt de la base militar sota comandament de l’OTAN, vam resoldre el contenciós de l’aeroport, les línies telefòniques … coses que no es podrien aconseguir a la vida real. Però és que a diferència de la vida real, el professor ens exigia un acord.

La visita de Moratinos a Gibraltar ha estat històrica. I la Xarxa també s’ha fet ressò d’ella: en les últimes hores l’opinió sobre la visita s’ha mogut,sobretot,  a Twitter. Els mitjans, per la seva banda, han donat més la seva opinió que informació. Per a mostra, la portada d’El Mundo.

Sobre la foto en portada, que podeu veure en aquest post, em sorprèn l’elecció del diari de Pedro Jota: el ministre d’exteriors britànic apareix tallat i sorprèn la poca cura dels responsables -desconec si gibraltarenys o britànics- en l’elecció del fons de la foto. Els polítics comparteixen protagonisme en l’esmentada imatge amb els turistes.

Com al final no em vaig decantar per la meva frustrada carrera de membre del cos diplomàtic, no puc analitzar el fons, el per què, les causes, les conseqüències, etc. d’aquesta visita. L’únic que sé és que, si hi ha debat electoral en 2012, no m’estranyaria que aquesta foto es posés sobre la taula.

Més:

El País

ABC

Libertad Digital

Guerra Eterna

La Secretaria d’Estat de Comunicació del Govern d’Espanya ha fet el salt a la conversa amb l’obertura d’un compte a Twitter. @desdelamoncloa va iniciar ahir la seva activitat en el món de microblogging i en menys de 24 hores ja superava els 1.500 seguidors.

Els reptes d’aquest compte de Twitter són, forçosament, elevats. En primer lloc, per les expectatives generades: durant el dia d’ahir, el seu llançament va ser notícia. I els usuaris correspongueren llançant a seguir, malgrat que el compte només segueix a 60 ciutadans i ciutadanes.

Per això, els proposo 5 aspectes a tenir en compte per no caure en els 5 errors del polític a Twitter:

• Respon, i seràs correspost: avui els responsables del compte han interactuat amb els usuaris. A mi m’han respost una pregunta sobre l’informe de cobertura de la que El Mundo s’ha fet ressò. Seguir amb aquesta interacció ha de ser vital.

• Seguir a tots els que et segueixen: aquest és un àmbit on els comptes dels governs solen fallar. El compte del govern britànic segueix just a la meitat dels que els segueixen (1.000.000 de seguidors i segueixen a 500.000), i el de la Casa Blanca presenta una anomalia brutal: segueixen a 68, els segueixen 700.000.

• Troba el to adequat: els usuaris de @desdelamoncloa no seran només periodistes, així que hauran de buscar la manera d’informar sobre coses que ens puguin interessar a tots.

• To serve and protect: aquest canal és un element més de l’estratègia de comunicació del govern. Ha de ser un espai per oferir dades, contrarestar atacs i identificar oportunitats. No hi ha intermediaris, tenen l’oportunitat de comunicar el que vulguin comunicar. Sense oblidar que ha de servir al ciutadà …

• Enllaça, si us plau: amb aquesta eina, no podrem sentir més allò de “és que ningú arriba a la informació”. Ara tenen l’oportunitat de seleccionar, filtrar i enllaçar a aquelles informacions i recursos que poden ser interessants per a la ciutadania. Espero que ho aprofitin.

Estarem molt atents a les evolucions d’aquesta nova finestra …

Més:

El Espacio del Dircom

Carles Puigdemont

Ana Aldea

Rosa JC

El País

E-Xaps

El mòdul lunar Eagle es va separar del Columbia i va iniciar la seva aproximació al sòl lunar. Segons s’apropaven, els astronautes observaren amb pànic que la seva velocitat era major de l’esperada: havien passat 4 segons abans del previst per les marques d’allunatge.

Llavors, els controls van començar a sonar i el senyal d’alarma es va encendre al mòdul i a Houston. Passaren a controlar directament, canviant de programa de navegació, el mòdul. Armstrong va posar el sistema semi-automàtic de navegació.

El combustible d’aterratge gairebé s’esgota. A Houston, les ungles brillaven per la seva absència. Un llarg allunatge que va acabar amb la veu d’Aldrin. “Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed “.

Poc faltava per al primer passeig lunar. Per a la famosa frase d’Armstrong “un petit pas per l’home, un gran pas per la Humanitat”. Però aquest viatge lunar, que avui podem seguir en un Twitter commemoratiu, va començar molt abans.

Va ser el resultat del somni de generacions i generacions de conquerir l’espai. De posar els peus a la lluna i assolir les estrelles. Però sobretot, va ser el resultat de les condicions que els líders han de tenir: una bona visió de futur. I el president Kennedy la va tenir.

Hem de demanar als nostres líders que ens facin somiar amb les estrelles. Amb conquerir allò desconegut. Necessitem líders que tinguin una visió que no s’esgoti en els 4 anys del seu mandat. I Kennedy va saber mirar més enllà del seu abrupte fi de servei al seu país.

Així, JFK – qui, per cert, és el protagonista de la darrera campanya publicitària dels rellotges Omega, en commemoració d’aquesta efemèride- va posar en la lluna una nova frontera. Va fer d’aquella vella idea d’aconseguir una prioritat, sabent que serien necessaris diversos anys per al primer passeig lunar d’Armstrong. Així, un 12 de setembre de 1962, 7 anys abans del dia que avui festegem, a Houston, Texas, el president va explicar en un brillant discurs per què escollir la lluna.

I JFK la va triar no perquè fos fàcil arribar a ella, sinó per la seva dificultat. Perquè en superar les dificultats rau l’èxit, no només el polític, sinó el d’una societat sencera. Perquè en la superació dels reptes, hi ha la unitat i la base del futur i del desenvolupament.

We choose to go to the moon. We choose to go to the moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too.

Celebrem avui aquesta visió. Celebrem avui el resultat d’aquest discurs com la mostra que rere la oratòria han d’existir idees, valors i propostes. Celebrem avui un dels moments més importants de la història de la Humanitat, però aprofito per a reflexionar sobre la necessitat de tenir líders que busquin noves fronteres.

Fronteres que no ens han de dur forçosament a la lluna, que no es plantegen en l’espai. Fronteres que poden (i han de) tenir en la terra el seu lloc. Fronteres com la fi de la fam, la conquesta de drets. La llibertat de la qual no tots gaudeixen. Les fronteres quotidianes que no sempre estem disposats a fixar.

Aquesta visió que, més que mai en temps de crisi, els líders han de fixar. I comunicar. Aquesta visió de la qual tan orfes ens sentim, sobretot en un dia com aquest.

Berlín segurament sigui el destí turístic en que la història i la política juguen més amb el visitant. A la capital alemanya tot fa olor d’història. A cada pas ressonen els vestigis d’un passat amb llums i ombres. A cada cantonada es respira l’inevitable pes d’allò viscut i l’enorme responsabilitat de seguir marcant la pauta política per, almenys, els seus veïns del continent.

Si estàs pensant en visitar Berlín aquest estiu, espero que en aquest post puguis agafar idees per dissenyar la teva ruta, encara que ja t’aviso: vagis on vagis, estaràs en algun lloc històric. I segurament, quan posis els peus a la capital federal, sentiràs el que s’ha conegut com Ostalgie, la nostàlgia de la RDA, cosa que en una ciutat tants anys dividida és impossible evitar.

Anem per parts: per recomanar els millors llocs que visitar, segur que hauràs llegit mil guies de viatges, així que no esperis gaires detalls. Això sí, et donaré algunes claus que faran més agradable la teva visita.

En primer lloc, et recomano un joc que vam fer amb la meva germana quan vam estar a la ciutat: intentar esbrinar a quina part de Berlín us trobeu. Per això, et servirà fixar-te en els famosos semàfors de Berlín Oriental. El Ampelmännchen, o homenet del semàfor, és el símbol de les llums de trànsit de l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur, es va intentar homogeneïtzar els semàfors en tota Alemanya, però l’oposició dels alemanys de l’Est va ser tan forta que es van mantenir. De fet, alguns districtes de Berlín Est l’han pres adaptat com a seu … aquí rau la dificultat del joc.

La segona clau és recórrer l’antic Mur. Serà una constant en la teva visita, així que no et costarà trobar-lo. Però presta especial atenció al passar per Postdamer Platz: un lloc que durant la Guerra Freda no existia. També és especialment emotiu passar per la Porta de Brandenburg i imaginar el lloc exacte en què el Mur s’erigia, imponent. Per seguir amb aquest recorregut, tens el museu del Checkpoint Charlie, amb una completa història de la separació i els intents de creuar-lo, així com la galeria d’art a l’aire lliure que té en el Mur seu suport; ún dels pocs trams que s’ha conservat.

La visita al Berlín polític no és tal sense una vista enrere als foscos anys del nazisme. Per això, us proposo que comencis la visita al Bundestag; el mateix que va patir l’incendi que va portar a Hitler al poder. D’allà, després d’observar les vistes de la capital des de la seva cúpula, i veure la Cancelleria, pots visitar els solars on va estar la Gestapo o caminar fins a la Porta de Brandenburg, el cor del Berlín més històric. Prop de la porta està l’impressionant monument erigit en memòria de les víctimes de l’holocaust. D’allà, pots agafar un tren fins al camp de concentració de Sachsenhausen. Al passar pel tren, fixa’t en la gran quantitat de casetes que tenen la bandera alemanya al jardí, al més pur estil americà.

Una altra part essencial del teu viatge hauria de ser la Ostalgie. I a Berlín no et quedaràs curt. En primer lloc, és interessant veure les grans diferències entre els dos Berlín, però dins de la part oriental, entre la més propera a Alexanderplatz i els districtes més allunyats: veureu com més a l’est el paisatge és més gris i més pobre. Al districte oriental no us podeu perdre la zona d’Alexanderplatz, la torre de la televisió i la zona de l’ajuntament Roig i el monument a Karl Marx i Engels. D’allà, podeu optar per passejar per Karl Mark Alee i observar els edificis d’un marcat realisme socialista fins acostar al parc de Treptower. Aquí s’amaga l’impressionant i vast monument soviètic a la victòria en la Segona Guerra Mundial i cementiri de combatents. No perdis oportunitat de comparar-lo amb el erigit a la zona occidental. Per seguir amb la visita, podeu visitar tant el Kulturbrauerei i el seu barri, el museu de l’Stasi o el búnquer nuclear de Honecker a unes hores de Berlín.

I sobretot, gaudeix d’una meravellosa ciutat. No et perdis la seva gastronomia i les seves cerveses, el passeig pels seus parcs i, si ja ets mitòman al màxim, el lloc des d’on Barack Obama va donar el seu discurs a Europa fa poc menys d’un any.

Ah! Un altre petit consell: emporta’t impresos o al teu iPod els discursos de Kennedy i Reagan davant la Porta de Brandenburg. Escolta’l allà mateix i sent com se’t encongeix l’ànima …

Fotos de tot el què he dit: al meu Flickr!