L’estratègia online ha d’estar per escrit, amb uns objectius clars: si no, no la complirem. Hem de tenir en compte què comunicarem, com i on. Amb quins mitjans comptem i de quant temps disposem per participar en les converses de la Xarxa

Podem participar en nombrosos espais: blogs, microblogging, xarxes socials … Veiem com han participat els partits i els seus candidats en aquestes eleccions europees. Això sí, sense ànim de ser exhaustiu: amb més de 2.066 candidats segur que em deixo algú fora del radar.

Participar en Xarxes Socials

Tant PSOE com PP disposen ja de pàgines públiques a Facebook que funcionen, en certa manera, com un mashup dels perfils dels diversos membres del partit i com a centre emissor de comunicacions i missatges. Les valoracions des dels partits són bones: s’ha traspassat la participació dels perfils i s’ha augmentat en aquestes pàgines les converses i la participació.

El PP va estrenar abans que el PSOE la seva pàgina, però la dels socialistes ràpidament va superar els conservadors en nombre de seguidors. En tot cas, és potser una de les formes més usades i més actualitzades per ambdós partits.

Altres partits com IU, ERC, ICV o CiU no disposen de pàgines pròpies a Facebook. Alguns dels seus candidats, com Junqueras, Badia, Tremosa o Romeva disposen de perfils. I altres com Vidal-Quadras o Mayor Oreja, grups de suport.

Podríem dir que la participació en xarxes socials és la preferida dels partits. Tant és així, que PP i PSOE han creat les seves pròpies xarxes socials. La dels populars, desenvolupada expressament per a ells i oberta a la participació de tots, malgrat alguns problemes inicials de seguretat. El PSOE, en canvi, va optar per serveis gratuïts de la Xarxa, com Ning, per desenvolupar la seva plataforma de mobilització. La dels socialistes limitada a militants i simpatitzants.

Participar en microblogging

Durant la campanya electoral (o algunes setmanes abans, per ser exactes) assistíem a un dels creixements més importants registrats de l’ús de Twitter al nostre país. A l’ombra d’això, molts polítics i partits es van pujar al carro.

D’aquesta manera, PSOE, PP, Izquierda Unida o CiU han usat els seus perfils de partit per relatar els seus actes, enviar missatges, etc. No obstant això, s’han pogut observar conductes poc respectuoses amb la pròpia participació. La més comú ha estat la de no respondre a les preguntes que altres usuaris feien al partit.

Alguns candidats com Junqueras, Tremosa o Salvador Sedó han obert comptes propis a Twitter. En ells també es dóna el mateix cas: no responen als usuaris. Respectar aquesta regla de conducta és essencial ja que aquestes eines permeten acostar-se al ciutadà com un altre mitjà de comunicació no és capaç de fer.

Cas a part és el compte creat per seguir a Jaime Mayor Oreja, que ha estat ja esborrat. Si el seu ús ja va ser controvertit, amb twitts en tercera persona i sense interacció amb ningú, la decisió de tancar és encara més irrespectuosa: els usuaris haurien de poder seguir-lo en el més important, l’exercici del càrrec pel qual ha estat elegit.

Encara que a jutjar pel silenci generalitzat dels candidats a Twitter, observem com la concepció tacticista del medi és més comú del que s’esperava. Si ja hi ha un cementiri de blocs polítics, ja podem inaugurar el cementiri dels comptes caiguts en desús.

Podeu repassar alguns errors dels polítics en Twitter en aquesta entrada de fa uns mesos.

Participar en blocs

El fenomen de participació en blocs experimenta tendències curioses. Alguns candidats han optat per no alimentar un blog, com Tremosa (però sí alguns dels candidats de CiU, com mostra aquesta pàgina, amb un ritme molt desigual d’actualitzacions), Mayor Oreja, López Aguilar, Meyer o Badia.

Izaskun Bilbao o Carmen Romero han creat blocs per a aquesta campanya, haurem de veure si els segueixen alimentant o passen a l’esmentat cementiri.

El cas de Junqueras i Romeva són especialment rellevants. Mentre que el republicà escriu regularment al seu bloc del diari digital Directe.cat, Romeva manté actualitzat amb assiduïtat seu. En aquest sentit, l’eurodiputat català més treballador també ho és a la xarxa, ja que ens explica regularment què fa i per què fa el que fa al Parlament Europeu.

Prendre’s seriosament la participació és una cosa essencial per aconseguir els objectius. Fer-ho bé i durant alguna cosa més que 15 dies cada 4 anys.