Ja no n’hi ha prou amb estar presents: és el moment de conversar. Portem temps apuntant a aquesta necessitat, però sembla que des de les cúspides dels partits no s’atén a aquesta necessitat. Per lluitar contra la desafecció, l’abstenció i el passotisme, els partits han de arremangarse i participar.

Quan, ja fa dos anys, vaig elaborar aquest estudi, els partits i els polítics del nostre país amb prou feina estaven presents. Ser-hi ja era un triomf, però avui a més n’exigim una participació d’acord amb el que esperem de qui s’atreveix a donar els passos a la xarxa.

Aquesta campanya no ha estat una excepció: la presència és ja una realitat però la participació té mancances, continuen existint grans diferències entre partits. Els motius no crec que es trobin en paradigmes del tipus “els partits de dretes participen menys que els d’esquerres”, ja que en aquesta la pròpia personalitat del líder, l’equip o fins i tot del responsable intern del partit juga un paper més important.

Els partits han de dissenyar estratègies de presència online que no siguin a curt termini i que siguin efectives. L’objectiu, és clar, és aconseguir suports, vots en els comicis. Però també té el doble objectiu de teixir una xarxa de suports que pugui fins i tot superar les fòbies i les fílies polítiques.

Us proposo que analitzem junts aquest binomi presència / participació dels nostres polítics en la Xarxa en una sèrie de posts que aniré publicant en les properes setmanes. I avui comencem amb la presència online.

Comencem per definir la presència online. És evident que estar present és existir, tenir espais a la Xarxa. Aquests espais poden ser propis (actius generats per un candidat o un partit) però aquesta presència també pot ser involuntària (posts que parlen de tu, notícies, grups de suport o de rebuig en xarxes socials, clons a Twitter, etc.).

És especialment significatiu veure com les estratègies de comunicació online i offline dels partits no estan coordinades. Per exemple, mentre que en el món offline els estrategues saben que han de moure el seu candidat entre els mitjans almenys 3 mesos abans de la data electoral, a Internet no passa el mateix: és habitual veure webs de campanya en marxa menys d’un mes abans de les eleccions. O ocasions en què un candidat està en boca de tots i a Internet no existeix.

En aquest sentit, si un no està present en la xarxa no existeix. I no deixa de ser important aquesta dada, ja que són els joves els que més consulten informació sobre política a la Xarxa, segons dades del CIS.

Significa això que un partit ha d’estar present en tots els suports, serveis i xarxes existents? No té per què: ha d’estar present allà on la seva estratègia en línia ho requereixi, en plena concordança amb la seva estratègia de campanya, d’acord amb els mitjans de què disposi i d’acord a factors tan importants com la naturalesa del candidat.

Hi ha una reflexió de fons sobre la necessitat d’estar en tots els suports possibles, almenys els més generalitzats. La justificació és clara: estar allà on hi pot haver algun votant, sigui quina sigui.

D’altres, són partidaris de crear els espais de participació, per exemple, a través de la posada en marxa d’una xarxa social pròpia, tal com va fer Obama o PSOE i PP en aquestes eleccions europees.

Són reflexions necessàries que ens han de portar a dissenyar una bona estratègia de presència a la Xarxa ha de ser el primer pas. El següent, participar. Al meu parer, una assignatura que alguns aproven pels pèls i que a altres els queda per setembre…