Malgrat que avui (gairebé) tots els líders, partits, mitjans i bloggers només fan la lectura local de les eleccions europees, aquest bloc no farà aquesta anàlisi. Ahir vam triar a 50 diputats i diputades que han de defensar alguna cosa més que un interès nacional al Parlament Europeu: han de procurar que la nostra vida, com a europeus, prosperi. I això és una cosa que no s’ha entès o no s’ha volgut fer entendre…

No per ser una cosa esperada és menys greu: la majoria dels europeus passa de les seves institucions. No és una novetat, està en la línia de separació de la ciutadania d’unes institucions que percep com a molt llunyanes. Lectures sobre aquesta abstenció n’hi ha i de tots els colors, des de les més elaborades a autèntiques excuses per no veure la realitat d’un somni europeu que en moments així està més a prop del malson.

El que sí que és un malson, que ratlla la obscenitat, és la lectura interna de les eleccions. Tampoc es podia esperar altra cosa després d’una campanya electoral centrada en temes de política interna. Suposo que potser per això ningú s’esquinça les vestidures pels resultats de l’extrema dreta i els euroescèptics a les eleccions al Parlament Europeu. Perquè el què és obscè és veure com el resultat d’unes eleccions europees és la demanda de dimissions, mocions de censures o cessaments del govern.

Les valoracions sobre aquest mal europeu es van limitar a la cortesia per passar a digerir els resultats en clau interna. Tots ho van fer: partits i mitjans de comunicació. Tots van perdre en res el sentit de les eleccions per passar a veure “que hay de lo mío”.

I tots van tenir alguna cosa. Des dels que han vist com s’ha obert un canvi de cicle electoral als que creuen que la derrota no és tan derrota com l’esperada. Sense oblidar els que, malgrat no haver guanyat res, busquen en la retallada del diferencial de vots ales a una futura victòria electoral.

Per mi, el més rellevant d’aquestes eleccions és aquesta abstenció. Com també ho és que el Parlament Europeu giri més a la dreta i al euroescepticisme. I no em sembla una cosa banal: si el Tractat de Lisboa entra en vigor, aquest Parlament decidirà sobre temes crucials que ens afectaran a tots d’una manera que encara no podem ni imaginar. Però aquesta ha estat la decisió sobirana de més de 161 milions d’europeus.

L’abstenció ha estat, doncs, la guanyadora d’aquests comicis. I després d’ella, la complaença dels polítics (però també la de molts ciutadans) va camí de ser la guanyadora real. Jo no estic satisfet, no tinc res a celebrar i no penso en imminents victòries electorals. Com a ciutadà, em sento dolgut i només penso que puc fer jo per evitar-ho.

Pensar què puc fer jo perquè, almenys, tornem a una participació com la de 1979. I només se m’acut pensar que la Unió necessita urgentment una nova estratègia de comunicació que sedueixi als ciutadans i ciutadanes. No amb l’encisament, sinó amb arguments sòlids, amb un bon relat i demostrant dia a dia que Europa està més a prop del que creiem i que Europa no és una unió de parcel les, sinó que ha de ser una unió també en l’intangible.

Deixem per demà les discussions de pati de col·legi entre partits. L’augment d’uns i el descens d’altres. El suport electoral a suposats corruptes aquí i allà. El canvi o no de l’escenari. Per un dia, almenys per un dia, deixem que Europa sigui el centre d’atenció.