Què és més important per a governar, tenir una carrera o saber gestionar equips? Ser llicenciat o generar confiança? L’empatia es forja amb un màster? En moltes ocasions, aflora la formació acadèmica dels nostres polítics en articles o tertúlies. A vegades, pot ser un tema de la campanya. En altres ocasions apareixerà durant la legislatura.

És important conèixer de quina manera podem donar resposta al plantejament del debat. És una tasca que s’ha de fer durant el plantejament la campanya electoral i ha de tenir encaix en la nostra estratègia de comunicació: si generem una mala percepció, la imatge del candidat es pot veure afectada.

Això és especialment important si el candidat no juga en igualtat de condicions amb el seus oponents. Per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, té estudis en Economia i Dret per la UB, però no va finalitzar cap d’ells. Montilla és l’únic president, de la restaurada Generalitat que no està llicenciat. Pujol, és llicenciat en Medicina i doctor, i Maragall, llicenciat en Economia Internacional i Urbana i doctor per la UAB.

Quina va ser la resposta socialista? Presentar a Montilla com un gran gestor avalat pels seus anys de servei; el famós “Fets, no paraules” . Presentar la seva gestió tot i no estar subjecte, com si ho estaven seus adversaris polítics.

El plantejament del PSC respon al que alguns estudis mostren: la confiança pot ser més decisiva que el coneixement. La confiança en la persona pot ser més decisiva que la seva trajectòria acadèmica. L’estudi de Don Moore de la Carnegie Mellon University a Pittsburg (USA), tot i no centrar en l’arena política, ens dóna una pista sobre la conducta humana de guiar-se més per la confiança que ens pugui donar una persona als seus coneixements teòrics.

Potser per això, Bush va arribar a president dels Estats Units. Bush va saber teixir un autèntic personatge al seu voltant. El texà no era tan ximple com la seva campanya va fer creure al món: va estudiar a Yale i Harvard. Però Karl Rove va entendre que el valor del jove Bush era la proximitat, la simpatia i el igualar al ciutadà mitjà nord-americà que no pot estudiar en universitats tan prestigioses.

No és estrany, doncs, que la seva imatge pivotés sobre intangibles com la confiança i la proximitat. Que fes més gala de l’humor i de la desinhibició que de la persona instruïda que un estudiant en aquestes universitats hauria de ser. En aquesta línia trobem aquest fragment d’un discurs que Bush va fer en l’acte de graduació de Yale el maig de 2001:

Most important, congratulations to the class of 2001. To those of you who received honors, awards, and distinctions, I say, well done. And to the C students I say, you, too, can be President of the United States. [Laughter] A Yale degree is worth a lot, as I often remind Dick Cheney-[laughter]-who studied here but left a little early. So now we know: If you graduate from Yale, you become President; if you drop out, you get to be Vice President. [Laughter]

Aquest fragment, que ressenya Drew Westen a “The Political Brain”, mai no hagués estat llegit pel fictici president Bartlet, premi Nobel d’economia i donat a les dissertacions més profundes.

Per a alguns polítics, el seu carisma pot ser el principal actiu i pot ser suficient, però la realitat és que la majoria de líders tenen una formació acadèmica més o menys completa. Tots els presidents de l’Espanya posterior al franquisme són llicenciats. Leopoldo Calvo Sotelo va ser el president més format, amb un doctorat per la Universitat Politècnica de Madrid. També va ser el president més políglota, amb el domini de 6 idiomes. La resta de presidents són llicenciats en Dret per diverses Universitats del país.

No és necessari un títol per ser president: és contrari a l’esperit de la democràcia i així es conté en el nostre ordenament jurídic. Per això, el més important és tenir al capdavant persones capaces d’establir prioritats i solucionar els problemes. La formació acadèmica a vegades no prepara el líder per als reptes que li esperen al desenvolupar la seva activitat, per això no podem oblidar la necessitat de generar confiança.

Segons informa PR Noticias, Mariano Rajoy va conformant el seu equip de cara a les properes eleccions generals. Rajoy vol reforçar el seu gabinet amb la incorporació d’un nou assessor, que tindrà la xarxa sota el seu focus de treball.

Alfonso de Senillosa és el nou assessor de Rajoy en matèria d’organització, tecnologies i comunicació. És graduat en gestió empresarial i té un màster IBS. Ha estat premiat amb diversos premis per la seva iniciativa empresarial i és el fundador de la coneguda cadena de reprografia Workcenter, segons informa El Espacio del Dircom.

Sempre m’he preguntat per què en els nostres bars i restaurants la televisió que sol estar encesa no té subtítols: en llocs amb tant soroll ambient o amb l’aparell silenciat, és impossible seguir l’actualitat. Això sí, ens permet fer un excel·lent exercici de llenguatge no verbal.

Si alguna vegada us veieu en aquesta situaciño, observareu com l’expressió de polítics d’altres països acostuma a ser més agradable. La política americana és la degana de això, el recurs a l’humor com a forma de comunicació hi té molt a veure.

Sabem que l’humor és una forma de comunicació humana més. S’afirma que és una herència de l’evolució: riure és una cosa que ens separa de la resta d’animals, a excepció d’alguns homínids. Per què som diferents a la resta d’animals? Per què tenim sentit de l’humor? Sembla ser que és una resposta del nostre cos similar a les llàgrimes, té un punt catàrtic. I com ja sabeu, existeixen tipus d’humor diferents: no tots riem del mateix ni de la mateixa manera.

En tot cas, no és estrany observar clarament que els polítics americans estan, moltes vegades, de bon humor. L’ús recurrent a alguns acudits, a respostes que incloguin algun acudit o alguna autocrítica embolicada amb una gràcia; no només defensen a qui parla sinó que genera empatia.

Aquest darrer punt és especialment rellevant, ja que alguns estudis mostren com el nostre humor condiciona la percepció del nostre cervell. En altres paraules, si estem de millor humor, percebem més detalls, prestem més atenció a certes coses i el nostre cervell recull més informació. Per contra, si estem de pitjor humor, percebem menys informació.

Significa això que la política s’ha de comunicar de manera banal i còmica? No, ni molt menys. Però sí que observem la necessitat de tenir en compte aquesta situació. En multitud d’ocasions el missatge polític del dia ens arriba a través d’una tremenda bronca en una sessió parlamentària. Si l’emissor està en còlera, l’efectivitat del missatge no serà la mateixa que si ho fa generant un clima agradable.

Cal dir que aquesta situació no es pot donar sempre: el protocol, les ocasions, la realitat demanen al qui se asoma a una tribuna fer-ho amb el rigor que la situació mereix.

Però quedem-nos amb la idea: els rictus crispats no ajuden a que el nostre missatge arribi. Hem de tenir en compte l’humor en la comunicació, sense forçar tampoc el que no es té. Per exemple, no seria aconsellable deixar Montilla sol davant una audiència de corresponsals de premsa fent un discurs com el de Barack Obama aquest cap de setmana.

Encara que alguns podran assegurar que els límits entre humor i política no queden molt clars en països com Estats Units, és ben cert que l’humor pot (i ha de) ser més un aliat que una amenaça. Alguns ho veuran com l’ús de la frivolitat per captar l’atenció en un context molt competit, però la realitat és que ho necessitem. El rialler Berlusconi va vèncer el gris Veltroni. L’empatia d’Obama es va sobreposar a la convencional Hillary.

Encara que als bars no puguem llegir el que diuen, veure com diuen el que diuen, no passem per alt, tots, sense distinció, el poder de comunicar amb un somriure.

“La política és l’únic lloc on els morts ressusciten”. Aquesta frase ens va acompanyar durant tota la carrera. El seu autor, el professor Pich, d’història. I sembla que la història torna a complir-se: quan es celebra un any del congrés que el PP va celebrar a València, Rajoy està més viu que mai.

Crec que s’equivoquen a Ferraz quan afirmen sense pudor que la victòria del PP a les europees i la recuperació de la figura de Rajoy els beneficia en vista a les properes eleccions generals. La política és de tot menys estable, i suposar certes coses a futurs creient que quan les aigües es calmin tot serà com abans és, si més no, agosarat.

Rajoy ha ressuscitat. No té, almenys formalment, contestació a les seves files. L’allargada ombra d’Esperanza Aguirre és allà, però Gürtel també. Sí, les urnes l’han absolt, però el fet que en els moments més durs del temporal Aguirre i Rajoy estiguessin units ens dóna algunes pistes del que s’acosta: una lluita de debò per la presidència el 2012 (si no és abans).

Rajoy no només sembla haver posat pau al seu partit, sinó que té un as guardat a la màniga: potser els espanyols absolguin a les urnes el que els tribunals puguin arribar a jutjar. Però no crec que absoldran al Govern si la situació econòmica no millora. Aquesta és la carta a la que jugarà Rajoy, i a dia d’avui té totes les de guanyar. Sempre que aconsegueixi revertir certes percepcions que encara afavoreixen Zapatero, tal com assenyalava l’informe de Solá que El País va publicar durant la campanya.

Encara que aquesta naturalesa política de no morir mai també podria aplicar-se a Zapatero, donar per fet que amb Rajoy al capdavant del PP això ja està guanyat és una temeritat.

El primer ministre britànic, però, sembla seguir amb un peu a l’altre barri. Situació que també vivia l’any passat a aquestes alçades. Això sí, ell ja va protagonitzar el seu propi diumenge de resurrecció al liderar la resposta a la crisi financera quan un ànec coix presidia encara Estats Units.

L’ànec coix, ara, sembla ser ell. El seu govern es dissol com sucre en un cafè. Un amarg cafè ple d’escàndols de corrupció i alarmants despeses a càrrec de l’erari públic. Brown ho té molt difícil per ressuscitar una altra vegada, bàsicament perquè li falta la determinació que Rajoy sí que va mostrar en presentar-se al congrés de València.

El laborista ja ha expressat que si d’ell depengués “ho deixaria demà mateix”. El seu rostre i expressió només confirmen el que declara. La pregunta és quan i com. I la resposta serà quan es donin les condicions perquè la derrota laborista sigui menys vergonyosa.

Pich tenia raó: només es pot ressuscitar en política. Potser la resurrecció no suposi tornar a gaudir del que abans es tenia. Pot ser que aquesta tornada a la vida sigui d’una manera no desitjada. Fins i tot pot ser que sigui per mal, però la resurrecció existeix.

Marca Ciutat és el congrés de citymarketing més important de Catalunya i després d’aquesta edició s’ha posicionat, sense cap mena de dubte, com un dels més importants d’Espanya. La presència de cracks del màrqueting i la comunicació així ho corroboren: David Riu, Antonio Núñez, Josep Chias, Toni Puig, Lluís Pastor, Antoni Gutiérrez-Rubí, Guillem López-Bonafont i José Antonio Donaire.

Durant dos dies hem donat moltes claus a alcaldes i gabinets de comunicació de nombroses corporacions municipals per a què puguin millorar la seva comunicació i puguin dotar de valor a les marques de les seves ciutats. O crear-les, si encara no en tenen.

Des de visions més properes al màrqueting, com les de Riu, Chias o Puig, a la necessitat de comptar amb un relat de Nuñez i reflexions sobre comunicació de Pastor i Gutiérrez-Rubí. Aquest últim ens va aportar una idea molt interessant que hauria de fer-nos pensar sobre la necessitat d’incloure les aliances en les estratègies de comunicació: imaginem que Pep Guardiola en la celebració de la Champions al Camp Nou hagués convidat a Obama a veure bon futbol al Camp Nou. Obama té dues filles que juguen a futbol i li va dir a Zapatero que volia venir a la ciutat. Quin impacte tindria per a la marca Barcelona una visita del president Obama a la ciutat i al camp del Barça? Incomptable.

El divendres a la tarda vaig tenir l’honor d’adreçar als assistents a una ponència sobre la reputació de la ciutat a la xarxa, de la necessitat de tenir molt en compte internet en l’estratègia de comunicació i reflexionar sobre la necessitat de participar en les converses a la xarxa. Des de LLORENTE & CUENCA hem treballat per a marques ciutats i la nostra experiència pot ser molt útil per als qui creuen que internet és un espai imprescindible: ser presents i participar.

Roses ha estat un marc excepcional per a aquest congrés. Una meravellosa ciutat de costa, en el més meravellós Empordà. Una zona que si no coneixeu, no podeu perdre ni un segon a visitar.

Esperem ja amb ànsia l’edició del Marca Ciutat de l’any vinent, que serà una realitat amb l’esforç i treball de grans professionals com Marc Teixidor i Pau Canaleta, a qui vull fer arribar la meva més sincera felicitació i el meu agraïment per aquests dos dies.

Podeu seguir informacions del Marca Ciutat amb el #marcaciutat a Twitter, a la premsa o a les presentacions dels ponents, com la de Gutiérrez-Rubí.

Des de el Teatre de Roses, on està a punt de començar el congrés Marca Ciutat. Una galleda d’aigua freda que ens retorna a la més crua realitat: ETA ha tornat a mata.

Un post, no només per expressar la repulsa a un acte tan cruel i covard, també per demanar als assassins que ho deixin córrer. Que acabin amb això de parlar amb les bombes. ETA ez. ETA kampora.

“Albert, surt d’internet!”. És una de les frases preferides d’un dels meus tiets. Encara que presumeixi de modern, potser no entén que avui d’internet ja ni s’entra ni es surt: s’hi està. Que això és una conversa d’unes dimensions que mai hauríem pogut imaginar i que la xarxa ha tingut, té i tindrà molt a veure en els canvis que vivim com a societat.

Suposo que si l’Albert hagués sortit d’nternet, no hagués conegut això dels blogs. No s’hauria animat a començar una bitàcola sobre comunicació política i ara no estaria pensant com escriure un post d’aniversari sense semblar Penélope Cruz rebent un Oscar.

Però aquesta conversa, si l’Albert hagués sortit d’internet, segurament s’hauria donat igualment: no és aquest bloc l’excusa per a ella, ja que la xarxa n’és plena de persones com tu, que llegeixes ara mateix aquest post, interessades pel que s’escriu aquí i que enriqueix, no només aquest bloc, sinó tants d’altres.

Per això, com l’Albert no va sortir d’internet i ara estàs llegint això, deixa’m donar-te les gràcies. Si ets una de les persones a les que he conegut més enllà dels pehacpés, els ceceesses i els hacheteemeeles, ja ho hauràs vist en la meva cara i en directe: no saps quant m’alegro d’haver-te conegut amb l’excusa de tenir un bloc. Si ets de les persones que hi entres, llegeixes, comentes, reflexiones, t’enfades, rius, et sindiques; pel tercer aniversari espero que ens coneguem. I gràcies, com no.

He estat pensant en com celebrar aquest segon aniversari, però això no és més que un bloc. La millor manera de celebrar-ho és sabent que hi ha algú a l’altra banda. I que aquest algú ets tu. Que pot ser un estudiant (i tant de bo alguna cosa et serveixi per al treball que estàs a punt d’acabar), un polític (que t’indignes quan et critico una mica, però que t’alegres també de tant en tant), un sofert company o companya de treball (al que hauré gairebé amenaçat per a que llegeixi alguna cosa), un amic o un familiar (que per cortesia / obligació et llegeix) o algú que buscava a Google i ho va trobar.

I si vols veure com va començar això… no et tallis.

L’estratègia online ha d’estar per escrit, amb uns objectius clars: si no, no la complirem. Hem de tenir en compte què comunicarem, com i on. Amb quins mitjans comptem i de quant temps disposem per participar en les converses de la Xarxa

Podem participar en nombrosos espais: blogs, microblogging, xarxes socials … Veiem com han participat els partits i els seus candidats en aquestes eleccions europees. Això sí, sense ànim de ser exhaustiu: amb més de 2.066 candidats segur que em deixo algú fora del radar.

Participar en Xarxes Socials

Tant PSOE com PP disposen ja de pàgines públiques a Facebook que funcionen, en certa manera, com un mashup dels perfils dels diversos membres del partit i com a centre emissor de comunicacions i missatges. Les valoracions des dels partits són bones: s’ha traspassat la participació dels perfils i s’ha augmentat en aquestes pàgines les converses i la participació.

El PP va estrenar abans que el PSOE la seva pàgina, però la dels socialistes ràpidament va superar els conservadors en nombre de seguidors. En tot cas, és potser una de les formes més usades i més actualitzades per ambdós partits.

Altres partits com IU, ERC, ICV o CiU no disposen de pàgines pròpies a Facebook. Alguns dels seus candidats, com Junqueras, Badia, Tremosa o Romeva disposen de perfils. I altres com Vidal-Quadras o Mayor Oreja, grups de suport.

Podríem dir que la participació en xarxes socials és la preferida dels partits. Tant és així, que PP i PSOE han creat les seves pròpies xarxes socials. La dels populars, desenvolupada expressament per a ells i oberta a la participació de tots, malgrat alguns problemes inicials de seguretat. El PSOE, en canvi, va optar per serveis gratuïts de la Xarxa, com Ning, per desenvolupar la seva plataforma de mobilització. La dels socialistes limitada a militants i simpatitzants.

Participar en microblogging

Durant la campanya electoral (o algunes setmanes abans, per ser exactes) assistíem a un dels creixements més importants registrats de l’ús de Twitter al nostre país. A l’ombra d’això, molts polítics i partits es van pujar al carro.

D’aquesta manera, PSOE, PP, Izquierda Unida o CiU han usat els seus perfils de partit per relatar els seus actes, enviar missatges, etc. No obstant això, s’han pogut observar conductes poc respectuoses amb la pròpia participació. La més comú ha estat la de no respondre a les preguntes que altres usuaris feien al partit.

Alguns candidats com Junqueras, Tremosa o Salvador Sedó han obert comptes propis a Twitter. En ells també es dóna el mateix cas: no responen als usuaris. Respectar aquesta regla de conducta és essencial ja que aquestes eines permeten acostar-se al ciutadà com un altre mitjà de comunicació no és capaç de fer.

Cas a part és el compte creat per seguir a Jaime Mayor Oreja, que ha estat ja esborrat. Si el seu ús ja va ser controvertit, amb twitts en tercera persona i sense interacció amb ningú, la decisió de tancar és encara més irrespectuosa: els usuaris haurien de poder seguir-lo en el més important, l’exercici del càrrec pel qual ha estat elegit.

Encara que a jutjar pel silenci generalitzat dels candidats a Twitter, observem com la concepció tacticista del medi és més comú del que s’esperava. Si ja hi ha un cementiri de blocs polítics, ja podem inaugurar el cementiri dels comptes caiguts en desús.

Podeu repassar alguns errors dels polítics en Twitter en aquesta entrada de fa uns mesos.

Participar en blocs

El fenomen de participació en blocs experimenta tendències curioses. Alguns candidats han optat per no alimentar un blog, com Tremosa (però sí alguns dels candidats de CiU, com mostra aquesta pàgina, amb un ritme molt desigual d’actualitzacions), Mayor Oreja, López Aguilar, Meyer o Badia.

Izaskun Bilbao o Carmen Romero han creat blocs per a aquesta campanya, haurem de veure si els segueixen alimentant o passen a l’esmentat cementiri.

El cas de Junqueras i Romeva són especialment rellevants. Mentre que el republicà escriu regularment al seu bloc del diari digital Directe.cat, Romeva manté actualitzat amb assiduïtat seu. En aquest sentit, l’eurodiputat català més treballador també ho és a la xarxa, ja que ens explica regularment què fa i per què fa el que fa al Parlament Europeu.

Prendre’s seriosament la participació és una cosa essencial per aconseguir els objectius. Fer-ho bé i durant alguna cosa més que 15 dies cada 4 anys.

Els europeus preferim el porno o la lectura dels mitjans online abans de recórrer a les fonts polítiques primàries. I és que només dos milions dels gairebé 500 milions d’habitants de la Unió han visitat la web del Parlament Europeu durant els dies 1 i 8 de juny. A alguns els semblarà una xifra més que decent si atenem a l’enorme abstenció que ha sacsejat Europa. A altres, les xifres els resulten totalment descoratjants. Depèn del prisma amb que es vegi.

Però anem a pams. La presència online de les institucions comunitàries s’enfronta a diverses dificultats: des de la necessitat de tenir continguts en totes les llengües oficials de la Unió a la disparitat d’accés, coneixement i ús d’internet en els 27 estats membres. Són elements que cal tenir en compte en el disseny d’una estratègia eficaç de comunicació online.

L’acció del Parlament reposava en diversos suports: l’esmentada web oficial i una web per a les eleccions, perfils en xarxes socials com Facebook o MySpace, ús de Twitter i alimentació del canal a YouTube i Flickr.

El Parlament ha fet públiques algunes dades sobre la campanya, des de la que obre aquest post fins al número de seguidors a Facebook (52.000) i MySpace (3.000). Són especialment rellevants les dades de la nit electoral: 2189 tweets durant la nit electoral-les eleccions van ser un trendtopic de Twitter-i 659 fotografies pujades a Flickr.

La valoració del Parlament sembla ser bastant bona, encara que no crec que aquestes dades siguin les epserades per a una inversió de 2.6 milions d’euros. Si bé és cert que vista la demolidora abstenció que ha arrasat a Europa no es podia esperar gran cosa més, em sembla evident que el cost d’aquesta campanya ha estat desorbitat.

A tall d’exemple: mentre que els vídeos del Parlament, per a una audiència de gairebé 500 milions d’habitants, van rebre 440.000 visites, els vídeos electorals dels partits espanyols acumulen ja 353.982. I la disparitat és encara més observable amb iniciatives com la d’Oreja Mayor, que ella sola acumula 107.148 visualitzacions.

El problema de fons és la poca concepció estratègica de la comunicació del Parlament, en aquest cas, a la xarxa. Aquesta campanya es va iniciar massa tard. Massa tard per mobilitzar a gent amb poca informació en un context amb una abstenció tan a l’alça. Encara que no tot són males notícies per als òrgans comunitaris: la seva presència en llocs com Twitter és envejable en comparació a altres institucions o partits una setmana després de les eleccions.

Serà a 2.014 internet un mitjà útil per moure el vot a Europa? Esperem que sí …

Crèdit fotografia: © For the European Parliament BRUNO AMSELLEM/SIGNATURES

Tot sembla indicar que la propera vegada que un conclave decideixi amb els seus vots l’elecció d’un nou Papa, no tindrem una filtració a l’estil alemany. Tampoc tinc cap esperança en saber que més d’un cardenal pugui twitejar una solemne elecció com aquesta. Per motius obvis: hi ha certs àmbits en què la tradició sempre pesarà més que les noves eines de comunicació.

Però la realitat és que encara que això pogués ser així, al Vaticà ho tindrien difícil, té una de les taxes de penetració de l’ús de la xarxa més baixes d’Europa: només el 10% de la població de la Santa Seu accedeix a Internet. No és estrany atenent a la mitjana d’edat que es registra en aquest petit Estat, d’uns 70 anys, però sí sorprenent si tenim en compte el seu desenvolupament econòmic.

Però ja sabem que l’Estat Vaticà són figues d’un altre paner. Un Estat curiós a ulls de molts, no ja pel contingut religiós que tot ho envolta i que és la raó de ser d’aquest lloc, sinó per la pròpia organització política. La Ciutat del Vaticà està governada pel Papa que té el poder absolut, sent així un dels pocs estats absolutistes encara en vida i al bell mig de la democràtica Europa.

Segurament pel pes de la tradició, per aquest ritme desacompassat de l’evolució de la resta de societats; potser també per l’absència d’una societat civil secular, són els causants de la poca penetració en aquest lloc.

Tanmateix, no deixa de resultar curiós el salt entre el consum intern d’internet i l’estratègia online de Sa Santedat. Des del canal de YouTube que va posar en marxa el gener al perfil de Benet XVI a Facebook o a l’aplicació de iPhone creada ad hoc, tal com ens informava fa uns dies Xavier Peytibí.

El Vaticà entén que la seva capacitat de conversió ha d’estar orientada a l’exterior i no a l’interior (on no només estan tots ja conversos, i que a més la seva manera de comunicar-se és més espiritual que en línia), orientada a aconseguir nous feligresos i comunicar la seva oferta de valor -sí, sona estrany quan parlem de fe- fent que aquests prospects que desitgin salvar les seves ànimes. Mentrestant, Sant Pere sembla tenir les claus de l’accés a la xarxa a dins del seu Estat…

Et suggereixo també… El Papa Digital.