Avui és l’últim dia en què els mitjans de comunicació espanyols poden publicar enquestes sobre intenció de vot per a les eleccions del proper 7 de juny. Així, la majoria de rotatius encapçalen les seves edicions dominicals amb grans titulars que mostren els resultats de les enquestes que s’han fet en els darrers dies.

Per què no es poden publicar més enquestes a partir d’avui? La LOREG -la llei que regula el règim electoral- ho prohibeix expressament. L’objectiu d’aquesta prohibició, que no té cap mena de sentit en l’era d’Internet, és evitar que els resultats d’aquestes enquestes afectin a la decisió de vot. Aquesta particularitat del nostre sistema electoral es contraposa a la tradició en altres països, com Estats Units, on es fa campanya fins a l’últim segon i on hi ha pràcticament enquestes en tot moment.

Dels titulars que avui ens brinda la premsa, observem com segons tots ells el PP es perfila com el guanyador d’aquestes eleccions europees. Segons els estudis, els populars superarien al PSOE entre 2 i 4 punts percentuals en intenció de vot; el que es traduiria en una victòria en vots i escons dels populars. Les enquestes també mostrarien una tendència a l’alça del PSOE i es contraposen als resultats mostrats pel CIS fa només unes setmanes. PNB i CiU repetirien els resultats de 2004, IU perdria un escó i entraria en el repartiment el partit de Rosa Diez, UPyD.

Però, per què són importants les enquestes? En primer lloc, perquè els partits necessiten informació per ajustar les seves estratègies, però en aquest cas, perquè poden generar moviments en l’electorat. Per exemple, amb aquest panorama el PSOE només té l’opció d’assenyalar una possible victòria de la dreta per mobilitzar el seu electorat. O el PP a cridar a la mobilització per la retallada de la diferència entre tots dos en les últimes setmanes.

Les diferències entre les enquestes que avui podem veure responen als diferents dissenys, diferents mostres, diferents moments de fer les trucades, etc. Per això, l’important és identificar la tendència que mostren.

Per fer una bona enquesta hem de tenir clar què és el que volem analitzar, quins objectius tenim. Després d’això, s’ha de dissenyar el qüestionari (que ha de respondre a aquests objectius) i seleccionar la mostra. Al qüestionari és important atendre a:

• Ordre de les preguntes: és important començar suaument i si el nostre objectiu és saber la intenció de vot, preguntar aviat i deixar les altres preguntes més contextuals per al final.
• Tipus de preguntes i opcions de resposta: no deixar massa espai a la resposta lliure, vigilar amb les gradacions i les opcions mitjanes o imprecises, etc.

La mostra és clau per a aquest tipus d’enquestes, ja que solen realitzar-se per telèfon. Hem de buscar una representació de la realitat el més ajustada possible, ben distribuïda i amb un nombre suficient d’enquestes.

L’enquesta no pot durar més de 15 minuts: ens desesperem tant de temps a casa amb una enquesta telefònica tan llarga. Això pot afectar també a les respostes, d’aquí la importància de preguntar el més important al principi.

El que està clar és que els enquestats no solen mentir, però si enganyar, amagar informació, etc. No hi ha millor veredicte que el que marquen les urnes, però sí que ens mostren l’estat d’opinió a dia d’avui. I aquest estat és que Juan Fernando López Aguilar no està posant a un PP afectat per greus casos de corrupció i amb un candidat amb afirmacions alarmants, contra les cordes.

La Vanguardia
El País
El Mundo
ABC
Público

Si preguntem de cop en una conversa de bar, com es diu l’avió del president dels Estats Units, més d’un aixecarà la veu i exclamarà “l’Air Force One!”. No serà perquè tinguem una especial predilecció a la figura del president americà, sinó per la influència del cinema i les sèries nord-americanes. Coneixem millor l’Ala Oest de la Casa Blanca que La Moncloa o el Palau de la Generalitat.

Potser per això som més vulnerables a una polèmica que ha pres força en aquesta campanya electoral. Anem als antecedents: el President Zapatero va viatjar en un avió “Falcon” de les Forces Armades per assistir a un míting a Sevilla. Segons el PP, això suposa un malbaratament de diner públic i afirma que el President no ha d’usar un avió de les Forces Armades per a ús privat.

Què és privat i què deixa de ser-ho en l’exercici d’un càrrec? No és objecte d’aquest post respondre. El que sí que comentarem és l’esfera simbòlica que té un Air Force One i la que no té un Falcon.

Encara que l’Air Force One (que no és un avió, sinó qualsevol avió que transporti al president, encara que tingui els famosos Boieng 747 com a referent) i el Falcon tinguin les respectives unitats militars que s’encarreguen del seu manteniment, serveixin per a transportar al President, responguin a una sèrie de mesures de seguretat (sabíeu que l’Air Force One sempre entra en un aeroport amb públic per l’ala esquerra per no deixar al descobert la zona presidencial?), no tenen el mateix valor per a americans que per a espanyols.

Per als americans l’Air Force One representa un tentacle més d’allò què és presidencial. Ningú s’atreveix a qüestionar el seu ús i entén que, essencialment per motius de seguretat, el President no pot volar en una línia regular, encara que vagi a un acte privat. Fins i tot en campanya electoral.

El simbolisme, no només del Falcon, sinó de tot el que envolta al President del Govern espanyol no és tan potent. No té la mateixa càrrega per als ciutadans; és un polític. Si bé és cert que no és Cap d’Estat com sí ho és el dels Estats Units, el seu paper és fonamental en la vida institucional del país. Per tant, la seva seguretat és tan important com la del seu homòleg americà.

Aquestes qüestions troben en aquesta absència de valor del treball que té un president i en la crisi econòmica el context perfecte per a les crítiques que poden ratllar la demagògia. Va passar amb Benach, persona que passa diàriament hores en el seu cotxe i que utilitza per treballar. I ara passa amb Zapatero.

Segurament si el simbolisme dels càrrecs estigués més consolidat, a ningú se li ocorreria dir que la presidència del país malgasta fons públics per utilitzar un avió que manté segur al president. Com tampoc qüestionaria que una persona com Mayor Oreja utilitzi el seu cotxe oficial i escorta per anar a missa els diumenges (tots sabem de la seva condició d’amenaçat per ETA) o que Aznar i Rajoy utilitzaran els mateixos Falcon per a actes privats.

No sé com afectarà això realment a una campanya que està essent massa estranya. Una campanya sobre Europa que té en un avió gestionat pel Grup 45 de l’Exèrcit de l’Aire, l’avortament i les violacions, els senyors de vestit a mida i la crisi econòmica els seus pilars. No sé com afectarà a la campanya, però sí que farà mal a la imatge del Govern en una cosa que no hauria de debatre’s.

Potser hem d’anar pensant en demanar-li a González-Sinde que vagi redactant un guió per una pel lícula que es titula “Falcon One: l’avió del president”.

Molts eren els escèptics que fa poc menys d’un any no auguraven a Pep Guardiola una tasca fàcil al capdavant del FC Barcelona. L’exjugador, una figura mítica per al barcelonisme, tenia el difícil objectiu de retornar la il·lusió a una desencantada afició i aconseguir triomfs esportius per al que presumeix de ser més que un club.

No entenc de futbol, però es diu i es comenta -fins i tot entre les files dels eterns rivals- que el joc d’aquest equip al camp és quelcom extraordinari: la qualitat dels seus jugadors ha sabut trobar el just equilibri per tal que les estrelles brillin amb un joc d’equip sublim.

Com s’arriba a aquesta unanimitat en el criteri i a un triplet sense precedents? En això, el lideratge de Pep Guardiola ha tingut molt a veure. Un vestidor, igual que una empresa, un govern o un país estan àvids de lideratge. D’algú que sàpiga marcar les metes i sàpiga aprofitar el talent i la personalitat dels individus que formen les unitats esmentades pel bé del col·lectiu.

Guardiola ha usat el seu propi relat personal (el jove de Santpedor que va pujar a poc a poc de categoria a l’equip dels seus amors fins a formar part del famós Dream Team i sortir-ne per la porta gran) per a assentar les bases del vestidor. El valor de l’esforç que encarna per posar fre al frenesí de l’anterior etapa. El treball, el respecte i la humilitat contra el malbaratament, la festa i el baix rendiment.

Però sense dubte, Pep ha sabut crear el que sempre ha estat i ha de ser un equip de futbol: una unitat. Guardiola ha lluitat per a que el valor del col·lectiu sàpiga maximitzar les virtuts dels millors i fer a tots partíceps de les mateixes metes. Guardiola, com Obama, ha sabut entendre que les coses s’aconsegueixen sumant.

El seu lideratge ha traspassat el vestidor, com no pot ser d’altra manera en una societat organitzada, en certa manera, al voltant del futbol. El seu tracte exquisit amb els mitjans va esbair tota oposició inicial i el seu discurs esperançador a la vegada que mesurat, va convèncer eas culers. I van arribar els resultats …

L’estil de Pep és una prova més d’aquesta emocionalitat cada vegada més important per a forjar grans líders. Relats personals potents, proximitat, humilitat, creença en les persones, la força del col lectiu … Pep ens ha donat una lliçó, i tres títols als culers. No és fútil que alguns vegin a Guardiola la translació d’Obama l’onze contra onze. Potser exagerat, però que per mi no quedi: Yes, we Pep!

Els propers 19 i 20 de juny Roses serà l’escenari de la segona edició del congrés Marca Ciutat. Si l’any passat a Figueres es reflexionava per primer cop sobre diversos aspectes essencials per a la comunicació de la ciutat, Roses tindrà la oportunitat de reunir a grans professionals del sector, com Antoni Gutiérrez-Rubí o Toni Puig i a figures prominents, com el President Maragall.

Aquest any també participaré al Marca Ciutat i ho faré a l’Espai Tallers. El posicionament de la ciutat a la xarxa serà el centre del taller. Estem en un moment en què cal aprofitar la oportunitat de fer que la nostra ciutat lideri aquest camp, promoure totes les accions possibles encaminades a un bon posicionament i una bona reputació.

Ens veiem al Marca Ciutat? Ens veiem a Roses?

I el guanyador del debat ha estat l’abstenció. Com ho serà el proper 7 de juny si les coses no canvien sorprenentment d’un dia per l’altre. Quan en un debat sobre les eleccions europees es parla més d’Espanya que d’una altra cosa, és símptoma que alguna cosa passa.

El que passa té una explicació senzilla: l’estratègia dels partits polítics és fer passar aquestes eleccions per una revàlida en clau de política interna, quan a Europa ens hi juguem molt. Què ens hi juguem? Tot el que no s’ha vist en el debat.

Té sentit en l’Europa de les llengües creure que a Espanya a algú se li prohibeix parlar en castellà? Té sentit parlar de les gestions populars del 11M o del Yak-42 en un debat sobre Europa? I Obama, què pinta en tot això?

Europa és un cúmul de conceptes complexos. Aquest tipus de debats encara ho fan més incomprensible per a la majoria de ciutadans. Algú hauria d’haver dit que els Fons de Cohesió no els negocia Espanya de forma unilateral. Algú hauria d’haver dit que d’Europa pot dependre que s’apliquin polítiques socials d’una manera o altra. Algú hauria d’haver explicat als ciutadans que Europa ha de jugar un paper fonamental en la crisi econòmica, i no el poc marge que tenen els països avui en dia.

És incomprensible demanar més Espanya en el si d’un organisme supranacional: és un contrasentit. A López Aguilar li ha faltat valentia per posar fre a algunes apreciacions del candidat popular, més que res perquè ell té un registre de vot del que ha defensat a Europa. I a Mayor Oreja li han sobrat els atacs personals a les aficions del candidat socialista. Però sobretot, ha sobrat una estructura de debat encotillada que no permet el debat i que té a moderadors que només controlen el temps. Algun dia els partits seran valents per a permetre un debat real?

Per a molts, aquest debat passarà a la història pel diàleg sord de dues persones que parlaven sobre Espanya quan havien de parlar d’Europa. D’un diàleg que va sonar a provincià, quan hauríem d’haver discutit què fem amb aquest gran monstre que ha de ser un líder mundial.

Per a molts, aquest debat va ser la confirmació que el 7 de juny és millor anar a la platja. La confirmació que la política està lluny de la gent, i que ni el millor entrenament amb entrada per a cada bloc pot moure un vot.

A mi no m’han convençut … I a tu?

Atenció al minut 4:56

El sector dels fruits secs (amb les crispetes al capdavant), refrescs, cerveses i derivats s’està fregant les mans i a la seva retina apareix el símbol de l’euro, com si parléssim del Tío Gilito. Aquesta setmana es preveu apassionant, de saló, sofà i televisió. Per la Champions, evidentment, perquè per la cita d’aquesta nit a TVE1 no crec que sigui…

Si arribats a aquest punt encara no saps de què parlo, tranquil, és normal. Formes part de la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país que, ja sigui per la seva fatiga europea, pel seu descontentament polític o perquè no entenen de què va la cosa, passen olímpicament de les eleccions europees.

Aquesta nit presenciem el primer debat electoral d’aquesta campanya electoral entre els candidats dels dos partits majoritaris, PSOE i PP. Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja es veuran les cares a partir de les 10 del vespre. En uns dies se les tornaran a veure amb els altres candidats i, segurament, ho faran una tercera vegada a Antena 3.

De què debatran? Esperem que dels seus projectes per a Europa. De la seva visió sobre la Unió, de com les seves veus i els seus vots poden influir en el procés de presa de decisió que més ens afecta. Però a vistes de l’estratègia electoral d’uns i altres, dubto molt que vegem això.

La realitat dels debats, de fet, aconsellaria parlar de tot menys d’Europa. Si pocs són ja els interessats per aquesta cursa electoral, debatre sobre conceptes massa allunyats semblaria ser la pitjor manera possible d’esgarrapar vots. Encara que aquest sigui precisament un dels mals que més acucia la idea d’Europa. Però és més: si poc es convenç en un debat, si poc vot es mou en un debat, per a què aventurar-se a perdre’l en debats intel·ligibles?

Al sector dels fruits secs, els refrescos i les cerveses més els val esperar que dimecres siguin molts els llars que posin la televisió per seguir un esdeveniment que deixarà els carrers desertes, perquè avui potser el que quedi desert siguin els menjadors de mig país.

Clar que si el debat fos amb aquest personatge, potser batriem rècords d’audiència. Com amb en Chiquiliquatre…

Eliminar els blocs de publicitat electoral va ser una gran decisió. El resultat ho estem veient ja en aquestes eleccions europees, després de la fase beta que va ser la campanya de les generals de l’any passat. En aquest post de l’any passat ja contemplava el canvi que això suposaria per a la comunicació política al nostre país.

Tanmateix, el canvi ve en un moment extremadament interessant: quan la publicitat electoral arriba a Espanya un nivell creatiu homologable a altres països més experimentats del nostre entorn, el Govern espanyol anuncia que eliminarà la publicitat a la televisió pública. Què passarà amb la publicitat electoral en les properes eleccions si la LOREG expressa que hauran d’existir espais per a aquest tipus de missatges?

La qüestió de fons, que en uns anys abordarem, serà la pròpia naturalesa dels espots electorals. La televisió aguanta el pols dels mitjans digitals (no com la crisi oberta en els mitjans impresos), però és evident que els espots electorals hauran d’estar cada vegada més orientats al llenguatge propi d’internet.

Avui publico a La Vanguardia aquest article:

Obama y la Red: un ejemplo que no cuaja en Europa

Si hay algo muy difícil en comunicación política es extrapolar experiencias realizadas en un país al resto de países. Cada sistema político tiene sus peculiaridades, sus condiciones propias, que dificultan una asunción general de lo que ha triunfado en otro país. En España lo vimos con el relato de la llamada “niña de Rajoy” (que tan bien funcionó en México) y en Europa vamos camino a presenciar cómo el uso de la Red como lo hizo Obama, toma un rumbo muy distinto.

Muchos se preguntarán, si Obama abrazó la Red y obtuvo unos grandes resultados, ¿por qué no funciona lo mismo en Europa? La respuesta es compleja, pero quizás respuesta debería formular una cuestión básica: tendremos los resultados que podamos esperar. Es decir, atendiendo al sistema político y electoral en nuestras democracias, no podemos esperar una explosión de participación política gracias a Internet.

Los partidos políticos europeos son fuertes, asentados, con un rol muy marcado -como es el caso español, que constitucionalmente les otorga un papel central en el sistema político- y, sobretodo, con una gran militancia. En muchos países europeos son financiados con fondos públicos, con lo que los dos objetivos de la presencia online de Obama están más que superados.

Esta semana, Barcelona ha escuchado el relato de Rahaf Harfoush, estratega de la campaña de comunicación de nuevas tecnologías con Barack Obama en la apertura del BDigital Global Congress de Barcelona. Repasó las claves de éxito de la campaña del presidente en Internet y señaló a esa “idea” del fomento de una “red” que ha sustentado el cambio. La idea de red como esa unión de gente diversa que comparte un mismo objetivo: el cambio.

A la luz del éxito cosechado por Obama, la consultora Havas Media Intelligence se preguntó cómo es posible controlar todo ese proceso tan complejo. Desarrolló una interesante herramienta, el Consumer Behaviour Simulator, que gracias a la experiencia de la campaña de Obama permite hoy predecir con gran precisión como las estrategias de comunicación de marca funcionarán a través de cada uno de estos canales.

Del estudio realizado por Havas Media sobre la campaña de Obama, se llegó a predecir con una elevada precisión el resultado en aquellos estados más indecisos, los swing states, fruto sin duda del conocimiento de una realidad muy propia y compleja junto a la aplicación de una herramienta tan innovadora como la Red.

El éxito de Obama fue entender qué le podía pedir a la Red, hacerlo y hacerlo bien. En nuestra Europa de la abstención nos es difícil saber qué le podemos pedir, porque no estamos seguros de lo que queremos conseguir. El uso de internet, en cualquiera de sus dimensiones, debe responder a un objetivo estratégico. Las acciones aleatorias o sin una unidad de acción no tienen sentido, como bien sabe Harfoush.

Des de l’aterratge d’Oprah a Twitter, aquest servei de microblogging no ha fet res més que estar en el pensament i en boca de molts. En les últimes setmanes hem viscut una autèntica explosió en el nombre d’usuaris en Twitter, fenomen que ha arribat també a la política.

Encara que podrien ser més, a dia d’avui comencem a trobar un nodrit grup de representants del poble que utilitzen Twitter per comunicar-se. Anava a dir per comunicar-se amb els ciutadans, però crec que no tots ho fan servir amb aquesta finalitat en ment…

Diputats i diputades, presidents de cambres legislatives, alcaldes i regidors. També institucions. Tots ells es van obrint camí en aquest servei. Però, estan fent servir bé Twitter? Saben per què i per a què estan presents?

Aquests són els cinc errors més comesos pels polítics que s’atreveixen a entrar a Twitter:

No conversar: el món online és molt diferent del offline, és bidireccional. No està bé que si algú et pregunta alguna cosa no responguis. O que totes les teves actualitzacions i missatges mostrin que no tens el més mínim interès a conversar.

No seguir a ningú: no em refereixo a que segueixis a tots els que et segueixen, encara que com a figura pública potser seria convenient pensar-ho. Però no seguir a ningú és un error que pot afectar greument la teva reputació, sobretot perquè mostra que no t’interessa el més mínim el que pensin els usuaris. Twitter té avantatges, però has de mostrar un mínim compromís.

No abusis de Twitter, t’acabaran esborrant: potser algú del teu staff actualitza el teu Twitter durant una hora determinada del dia. Trobar-nos amb 6 o 7 actualitzacions seguides ens mostra que no estàs a l’altra banda … i al final creiem que ets una cosa semblant a un spam legal.

Sigues tu mateix: si poses el teu nom a un perfil, no et maltractis a tu mateix. Ens agrada saber de la teva activitat diària (sempre que sigui rellevant), però sobretot què penses i a què dediques el teu temps. I sobretot, a no ser que tinguis el do de la ubiqüitat, no li demanis a un col·laborador que twitegi per tu si ets a un acte públic, mitjà de comunicació, etc.

No sóc un mitjà: l’agenda del dia dels membres del teu partit és molt interessant, però generalment no visito 15 províncies el mateix dia. Les notes de premsa tampoc són el meu fort, si vols dir que tens un pla contra la crisi, enllaça’m a aquest pla, però no m’enviis un link a la nota de premsa.

Aquests són els cinc errors dels polítics a Twitter, però si creus que me’n he deixat, no dubtis a comentar-ho!

Com dèiem aquesta setmana, el Debat de l’estat de la Nació té importància perquè de les seves valoracions se’n ressent el lideratge polític i la capacitat d’impuls. Se’n ressent positiva i negativament: pot salvar una carrera a la presidència o la pot enfonsar.

Després del debat, desenes d’enquestes es van posar en marxa en diversos mitjans digitals, però també es va posar en marxa l’ens demoscòpic per excel lència a Espanya, el CIS. Segons el que es desprèn dels resultats, Zapatero va guanyar el debat, encara que amb la menor diferència en els seus quatre debats d’aquestes característiques amb Rajoy.

Però, realment Zapatero va guanyar el debat? Si neutralitzem l’avantatge que dóna en aquests debats el fet de ser president i tenir més exposició a l’opinió pública que l’oposició, ens queda una dada essencial en aquesta enquesta: els ciutadans creuen que Zapatero sap comunicar, però que Rajoy coneix els problemes reals dels ciutadans.

En un context normal això podria no tenir importància, però no en un context de greu crisi com l’actual. Aquesta dada ens mostra que cada vegada són més les persones que poden veure en el PP una alternativa plausible. Són les llavors que poden alimentar una victòria electoral del PP el proper 7 de juny i les que podrien créixer si la situació econòmica empitjora i el Govern només ofereix accions reactives.

Perquè no hem d’oblidar una cosa, Zapatero va guanyar perquè Rajoy va perdre els papers. Rajoy va confondre duresa amb menyspreu. Pressió al president amb insult. Un candidat a president deu, no només atacar, sinó oferir una alternativa. Vam veure al Rajoy menys presidencial dels últims temps i aquest va ser el gran error del líder de l’oposició.

No crec que les propostes del president el salvin: vénen tard. La majoria d’espanyols ja entenen en el seu subconscient que la situació política i econòmica és greu, que l’han negat i que les seves propostes vénen tard. Si Rajoy hagués “llegit” millor aquesta realitat (en lloc d’afirmar que els socialistes que representen a més de 10 milions d’espanyols no saben llegir) segurament hagués donat una estocada mortal al Govern de Zapatero.

Però no va passar. Per això, més gent creu que el debat no el va guanyar ningú que creure que el va guanyar Rajoy. L’important, en ambdós partits, ha de ser passar de l’eufòria després del debat i centrar les prioritats per superar la crisi, encara que segurament ara està tot concentrat en la campanya de les eleccions europees. Vénen temps, sens dubte, emocionants.