50 pistes + 50 links per a aproximar-nos

Obama esgota els seus 100 primers dies com a president en plena forma: manté la seva popularitat a les enquestes i els ciutadans americans són optimistes respecte el seu futur.

El seu secret? Definir-lo és massa complex, però potser aquestes 50 pistes amb 50 links ens ajudin a entendre per què el canvi s’ha assentat a Amèrica i al món.

Els enllaços que trobaràs a continuació estan agrupats per categories, que podrien ser diferents i alguns d’ells compartir espais en més d’una, però la seva organització ens dóna una visió de conjunt d’aquests 100 primers dies a la Casa Blanca.

Obama, el personaje

1. El primer huerto en la Casa Blanca (Antoni Gutiérrez-Rubí)
2. Leer cada día 10 cartas enviadas por ciudadanos comunes… y tratar de responderlas (Albert Medrán)
3. La nueva mascota presidencial: el perro BO (Antoni Gutiérrez-Rubí)
4. The West Wing Presidency (Javier Majan)
5. El primer Retrato Presidencial digital (Javier Majan)
6. La importancia de la educación para ser ciudadanas de pleno derecho (Pia Bosch)

Obama y los medios

1. La primera pregunta en español en la primera rueda de prensa con medios (Antoni Gutiérrez-Rubí)
2. Los periodistas aplauden en una rueda de prensa (Pablo Urbiola). La misma en la que una india es la primera en preguntar (Adolfo Corujo)
3. La primera entrevista personal… en un programa de humor (Antoni Gutiérrez-Rubí)

Obama, el político

1. Un discurso de ámbito mundial (Xavier Peytibi)
2. Los europeos se vuelven locos por un presidente americano (Pablo Urbiola)
3. Una campaña que continúa involucrando al ciudadano después de las elecciones (Guillem López)
4. Una administración que combate los movimientos NIMBY con campañas de Grassroots (Guillem López)
5. La fuerza de la juventud en países islámicos (Idoia Llano)
6. Discursos más cortos que otros mandatarios pero más intensos (Idoia Llano)
7. Un presidente que recupera y se apoya en los referentes de la nación (Guillem López)
8. Política de valores: dedicar gran atención a los jóvenes (Pia Bosch)

Política interna

1. Luz verde a la investigación con células madre (Lidia Fernandez)
2. Serve america act (Rafa Rubio)
3. Organizing for America (Rafa Rubio)
4. Primer debate público de un Plan nacional de Salud White House Forum on Health Reform (Idoia Llano)

Política exterior

1. El fin de las restricciones sobre Cuba (Albert Medrán)
2. Más soft power. La Casa Blanca ha distribuido un vídeo con un mensaje de Obama al pueblo iraní, subtitulado en farsi (Montse Fernandez)

Defensa

1. Obama ordena el cierre de Guantánamo (Lidia Fernandez)
2. Obama deja la puerta abierta para que se juzgue a quienes autorizaron la tortura .(Pablo Urbiola)
3. Obama contra la tortura (Francisco Polo)
4. Un mundo libre de armas nucleares (Pia Bosch)
5. El cierre de Guantánamo (Jessica Fillol)

Economía

1. Mecanismos de transparencia en el presupuesto (Rafa Rubio)
2. La transparencia económica llega al gobierno (Xavier Peytibi)
3. Salario máximo para aquellos ejecutivos cuyas empresas reciban ayudas públicas. (Pablo Urbiola)
4. Economía post-campaña. Official Obama Liquidation Sale (Montse Fernandez)
5. La iniciativa/web Recovery.gov como forma de explicar los planes de recuperación de la Administración Obama (Javier Majan)

El Gobierno

1. la clarísima apuesta del Gobierno Obama por la interculturalidad de sus miembros (Trina Milán)
2. Un presidente que admite que se ha equivocado (Lidia Fernandez)
3. Directiva para un Gobierno abierto (Idoia Llano)
4. Una administración dispuesta a llegar y formar a los más jóvenes (Guillem López)
5. Nombrar a su principal rival, Hillary Clinton, Secretaria de Estado (Pia Bosch)

Nuevas tecnologías

1. El blog de la Casa Blanca (Albert Medrán) y el cambio de la web en el momento del juramento (Adolfo Corujo)
2. Open for Questions, Obama apuesta por el open government (Lidia Fernandez)
3. El nombramiento del CIO de la Casa Blanca Vivek Kundra (Rafa Rubio)
4. El fín del copyright: Creatives commons en la web de la Casa Blanca (Xavier Peytibi y Marc Cortés)
5. Sigue con el uso de herramientas 2.0 una vez elegido Presidente (Marc Cortés)
6. La transmisión conjunta de CNN y Facebook de la toma de posesión (Trina Milan)
7. La política de comunicación que tiene en cuenta otras lenguas, culturas y acción en la red (Trina Milan)
8. De nuevo hope… cuando abandonas la página Web de la Casa Blanca. We hope your visit was informative and enjoyable (para ver el mensaje es necesario hacer clic en un enlace que te lleve a un dominio diferente, por ejemplo “Recovery.gov”) (Montse Fernandez)
9. El próximo lanzamiento de Data.gov (Javier Majan)
10. La imagen y el vídeo siguen siendo herramientas imprescindibles para comunicar los mensajes a través de Internet (Marc Cortés)
11. Obama ficha a cerebros de Google y Microsoft (Antoni Gutiérrez-Rubí)
12. El primer presidente en utilizar YouTube para los discursos semanales (Albert Medrán)

Moltes gràcies per la vostra participació!

Aquest cap de setmana s’han celebrat eleccions a Andorra, Equador i Islàndia. En dos dels tres comicis celebrats (Andorra i Islàndia … Equador és un cas a part) els partits en el govern han patit un dur revés electoral que suposarà el seu desallotjament del poder. Les causes, això sí, són ben diferents. Aquests tres països, amb diferències abismals (polítiques, socials, demogràfiques, econòmiques, etc.) ens permeten reflexionar sobre una tendència electoral, especialment en temps de crisi: el càstig electoral.

Mentre que a Islàndia els socialdemòcrates aconsegueixen la seva victòria gràcies a la dura crisi financera i econòmica de l’illa (gairebé un país en fallida), a Andorra tot sembla apuntar als efectes d’una dura crisi interna del partit liberal.

Pot haver-hi tantes causes de la derrota electoral com derrotes hi hagi, però sense dubte acabem de veure dos típics motius de manual: la situació econòmica i la situació del partit. A Espanya hem vist algunes d’elles, com la derrota de la UCD per la crisi interna del partit el 1982 o la derrota del PSOE per la crisi econòmica en 1996.

Però no podem oblidar altres motius, com una crisi de gran magnitud (11M a 2004), una mala estratègia de campanya, un escàndol personal o fins i tot un error del candidat que provoqui que el contrincant s’aferri a això.

El càstig electoral és una de les maneres en què manifestem el nostre descontentament amb una situació. Molt em temo que el proper 7 de juny ho veurem en viu i en directe. Possiblement per partida doble, ja que si el vot és una eina (com hem vist a Andorra i en Islàndia, a Espanya les enquestes semblen apuntar a una derrota del PSOE), l’altra és l’abstenció. A Andorra ahir es va registrar un augment d’ella i les enquestes sobre la participació en les eleccions europees no són massa optimistes.

Veurem quin tipus de càstig elegeixen els ciutadans i ciutadanes amb dret a vot el proper 7 de juny, si trien algun càstig, és clar …

La pitjor xifra sobre l’atur arriba en el moment en què aquesta imatge ha tornat a tenir vigor. El primer govern Aznar, aquell que es vanagloriar de ser qui va dur a Espanya a la via del creixement econòmic, ha reclamat el seu protagonisme a les portes de la campanya electoral de les eleccions europees.

Formalment, Aznar -en qualitat de president de la FAES- va organitzar aquesta photo op per donar suport a qui fos el seu ministre d’Interior i actual candidat del PP a les eleccions europees del proper 7 de juny, Jaime Mayor Oreja. Per a això, es va convocar als ministres del seu primer govern a un dinar amb un posat.

L’acte de suport, no obstant, amaga alguns elements a tenir en compte. Un d’ells és tornar a introduir en l’imaginari col·lectiu aquesta història guanyadora d’un govern que va obtenir bons resultats econòmics. Aquest acte revesteix de vital importància, ja que si tenen èxit podran fixar l’agenda en els temes que més beneficiïn el PP: els econòmics.

O el que és el mateix: el primer govern Aznar no és el govern de la guerra de l’Iraq. Ni el del Prestige. Ni el del Yak-42, el de la vaga general o el del rodet de la majoria absoluta.

No obstant això, l’aposta és arriscada. Si més no per a Rajoy, ja que torna a posar en evidència que qui segueix teixint el relat en l’ombra és el mateix Aznar. I si no ho és, és el que s’entén …

La idea és clara, passar del PP en blanc i negre al color, de l’esperança, cada vegada més palpable, d’un canvi, i per això sembla que els conservadors s’apunten al vintage: reclamar de nou al passat de moda.

Avui trobo a faltar més que mai no estar a Barcelona i no poder gaudir de l’espectacle dels carrers que fan olor a rosa i que estan atapeïts de llibres… i gent. La Diada de Sant Jordi és especial: els catalans, tan poc avesats a fer vida al carrer (com passa a altres llocs, ho hem de reconèixer) fem de la via pública l’espai de relació.

Però a més, aquesta relació és al voltant de dues figures d’una gran bellesa: la rosa, simbolitzant l’amor i la fraternitat, i el llibre; màxim exponent de la cultura. I al capdavall, tot embolcallat amb una preciosa història d’un cavaller, un drac i una princesa. Relat, que en diríem avui…

I parlant de relat: aquest és el nostre relat guanyador. El d’una societat civil compromesa, que no dubta en prendre els carrers amb l’arma més potent –la paraula-, i amb les espigues de les roses com a llança. El dia en que el sentiment universal és la concòrdia –o el bon rotllo, com en diríem avui-.
Si tots els dies fossin Sant Jordi, moltes coses serien diferents!

I ara, algunes recomanacions, online i offline, per a la Diada d’enguany:

1. Pels que miren al futur, Del 1.0 al 2.0 Claves para entender el nuevo marketing.
2. Pels que volen ser líders mundials, The Audacity of Hope.
3. Pels que tenen poc temps, però volen bona ploma, Seda d’Alessandro Baricco.
4. Pels inconformistes, un clàssic com El Petit Príncep.
5. Pels ociosos, Eagle.
6. Pels que van camí dels 30, Cuatro Amigos.
7. Pels que volen saber com funcionem, El Alma está en el cerebro d’Eduard Punset.
8. Pels que volen tornar a ser petits (o perquè tots duem un grassrootero a dins), El zoo d’en Pitus.
9. Pels que miren al passat per plantejar el futur, El Capital.
10. I pels que encara miren més enrere, La riquesa de les nacions.

Bona diada i felicitats a tots els Jordis, Georginas i variants!

La pregunta que ens assalta avui és saber si després de 10 edicions del popular programa “Tengo una pregunta para usted”, els partits polítics espanyols disposen ja d’algú especialment format per entrenar als líders que s’aventuren a les interpel·lacions ciutadanes.

I parlo d’algú format especialment perquè aquest programa té ja la seva pròpia dinàmica a la vista de tots: diferents tipus de preguntes (des del “que hay de lo mío” als atacs sense saber del que es pregunta; passant per les preguntes soft ), diferents personalitats entre el públic (el que no sap del que parla, l’informat, el que baralla…) i fins i tot diferents maneres de passar de puntetes sobre tot.

Preparar-se per afrontar aquest programa amb èxit  hauria d’anar sent una prioritat, no tant per l’efecte d’aquest show televisiu, sinó per les lliçons que poden aprendre per possibilitar noves formes d’interacció amb els ciutadans.

En altres països, els polítics es solen sotmetre a aquest tipus d’intervencions en actes de campanya, moltes vegades sense els focus davant. És un exercici ric, ja que demana al polític en qüestió una capacitat de síntesi i concreció que no tenen en els mítings. Però vaja, això és només una idea: si algun polític -em consta que alguns ho han fet ja- vol canviar les places de toros per aquest tipus de formats, farà un gran favor a la seva campanya.

Ahir, però, vam poder observar en l’espai d’una mica més de dues hores les grans diferències entre els tres líders. No em refereixo a una diferència ideològica, com és evident, sinó a la manera d’encarar les intervencions de cadascun d’ells. Els tres anaven suficientment preparats: sabien què havien de dir i quins eren els missatges clau que havien de dur a port després de cada pregunta. Però la diferència en presentar-se a la societat va ser abismal.

En això, l’experiència vital de cadascun d’ells té molt a veure. Vam poder veure el polític professional (Duran i Lleida), l’amateur (Cayo Lara) i l’acadèmic (Joan Ridao). Diferents tons i diferents respostes. Potser Cayo Lara va ser el que va sonar més convincent, tant per un discurs còmode (parlar de rics i pobres, simplificar la crisi financera a blanc o negre és decisiu per decantar al gran públic que la pateix) com per l’absència de titubeigs o exercicis forçats de màrqueting. Creia en el que deia i així ho va demostrar.

Duran i Lleida va fer ús de la seva experiència, tant per explicar el seu argumentari polític com per guanyar un aplaudiment després d’explicar la seva experiència amb el càncer. Ridao, per la seva banda, va pecar de manca de carisma (o almenys va pecar de no ser la persona més odiada del país) i va haver de fer front sense massa èxit a les preguntes de diversos ciutadans sobre Catalunya, Espanya, nacions i federacions.

En el fons, i com en tot, la qüestió no és el que diem sinó com ho diem, i per a mostra, el programa d’ahir.

Més informació:

La Vanguardia

ABC

El País

Diario Crítico

El Periódico de Aragón

Si no fos perquè les dades de l’Eurobaròmetre eren força homogenis per a tots els països de la Unió, creuria que en la majoria de nosaltres encara impera la idea que Europa comença als Pirineus: el 60% dels espanyols s’abstindrà en les eleccions europees del proper 7 de juny.

Els resultats d’aquesta enquesta ens van sorprendre a Brussel·les, durant la visita a les institucions comunitàries que la Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat per a periodistes de mitjans digitals i bloggers aquesta setmana. No podia trobar-nos en un lloc millor. Perquè des de Brussel·les coses es veuen molt diferents.

Per què s’abstindrà aquest 60%? Per què el 60% de la població no vol participar en triar a qui tant ha de dir?

Les explicacions són moltes. Sense ànim de ser exhaustius, he identificat algunes:

• El desconeixement del que es fa al Parlament Europeu
• El descontentament cap a la UE de bona part dels ciutadans espanyols, especialment els que més pateixen els efectes de la crisi
• La creixent desafecció política
• La lectura nacional que els partits donen a unes eleccions rellevants en la perspectiva europea
• … però també la lectura nacional que li donen els mitjans de comunicació
• La complexitat de l’assumpte
• La negativa dels Estats a cedir protagonisme

Tots aquests problemes tenen un nexe comú: la comunicació. Sense una comunicació a l’altura de les circumstàncies, no es pot conèixer el que passa, la rellevància del moment i de la decisió que podem prendre.

La primera conclusió d’aquesta magnífica oportunitat de conèixer la realitat de la Unió apunta aquesta mancança. La Unió necessita dotar-se d’un discurs vencedor i d’eines de comunicació que superin aquests problemes. Encara que sigui molt el que s’està fent, s’ha de fer més.

No és normal que l’organització que ha creat un espai de lliure circulació de ciutadans i mercaderies, que ha creat el major mercat del món … que ha creat programes com l’Erasmus, les polítiques comunes (defensa, agricultura …) o que ha impulsat la creació de l’euro, rebi aquesta incomprensió.

I aquesta nova manera de comunicar-haurà de passar per la xarxa. Si la comunicació institucional ja ha de passar el gatekeeper dels mitjans, la Unió ha de passar molts més (els partits, els Estats … i fins i tot les empreses), així que haurà de buscar la manera d’explicar a tots per què és important, per què fa el que fa … i què fa.

Aprofito aquest post per agrair l’organització del viatge a la Representació i al seu Cap de Premsa, Albert Royo, per l’excel·lent desenvolupament del mateix.

Podeu veure algunes fotos del viatge a Flickr.

El proper 7 de juny estem convocats a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu. Durant 3 dies es celebraran aquestes eleccions de forma simultània en els 27 estats que formen la Unió Europea.

El Parlament elegit tindrà davant la responsabilitat d’afrontar grans reptes, amb el Tractat de Lisboa (aquella constitució europea que vam votar en referèndum el febrer de 2005) com a company de viatge i amb la necessitat de donar respostes sòlides a un món canviant i amenaçador per a tants ciutadans i ciutadanes.

Ha estat el Parlament el que ha evitat l’entrada en vigor d’una directiva que permetia augmentar a 65 les hores laborals setmanals. Ha estat el Parlament el que ha buscat la defensa dels viatgers que són gairebé vexats en els controls aeroportuaris. El Parlament, i el cojunt de les institucions europees segueixen treballant i vetllant per tants interessos que ens afecten diàriament.

Durant els propers tres dies tindré l’oportunitat de conèixer de prop com funcionen i com són aquestes institucions. La Representació de la Comissió Europea a Barcelona ha organitzat un viatge amb periodistes de mitjans digitals i bloggers a Brussel·les, mostrant també sensibilitat cap a la xarxa i el què s’hi diu.

L’agenda inclou les visites a la seu de la Comissió i del Parlament, així com les reunions amb destacats eurodiputats com Raimon Obiols o Alejo Vidal-Quadras.

Ens esperen dies interessants, d’aprenentatge i refresc de tot allò tractat en la cursa (un especial record al professor de Dret Comunitari, Manuel Cienfuegos), de desvirtualització amb alguns bloggers i, esperem, de bons gofres amb xocolata i fotografies!

Perdoneu el titular d’aquest post, però aquesta és l’estratègia que Damian McBride, estratega del Primer Ministre Gordon Brown, pretenia posar en marxa per contrarestar l’ascens imparable del líder conservador David Cameron. I no es tracta de distribuir un vídeo porno de Brown, regalar drogues com si d’un subsidi es tractés o incentivar l’economia britànica amb la prostitució.

L’objectiu era iniciar una campanya difamatoria dirigida a malmetre la imatge pública del líder tory i d’altres dirigents del partit. Com si d’un virus es tractés. La propagació havia de venir gràcies internet, que es faria ressò dels rumors que apuntarien al fet que David Cameron pateix una malaltia de transmissió sexual o que el seu número dos seria consumidor habitual de drogues i client de prostitutes.

El descobriment d’aquesta estratègia s’ha tornat en contra dels laboristes i, com no podia ser d’una altra manera, McBride ha dimitit del seu càrrec. Aquest episodi mostra com la guerra bruta, que existeix (i molt) en política és perillosa per aconseguir els nostres objectius.

La publicitat negativa és molt utilitzada en països com Estats Units, fins i tot al Regne Unit. Però no és només per qüestions legals que aquesta no pot incórrer en elements falsos, sinó que el propi ciutadà és prou intel·ligent com per discernir entre el que pot i no pot creure.

La ciutadania no vol tenir un primer ministre que cometi activitats il·legals com consumir drogues o que doni suport amb els seus diners la vexació de l’ésser humà. No ho tolerarà si no és cert, però serà implacable contra qui sembra la mentida. Per no parlar de l’ús polític del drama que viuen moltes persones al Regne Unit i a tot el món amb malalties com el VIH …

Sense dubte, estratègia desafortunada i contraproduent, que a hores d’ara marca la incompetència manifesta dels equips de Brown per aixecar la seva popularitat. Gordon va deixar de ser Flash, si és que ho va ser alguna vegada.

Més informació

The Sun

El País

ABC

El Mundo

Llegim avui a El País que la crisi financera està començant a afectar el crèdit dels partits polítics. Pel que sembla, les operacions dels partits amb les entitats financeres han registat una forta devallada aquest any.

La qüestió del finançament de partits és un punt clau que explica massa vicis de la pràctica política a Espanya que, a diferència d’altres països com Estats Units, finança públicament als seus partits com a garants del funcionament del sistema polític. És, de fet, una conseqüència lògica del paper que els atorga la pròpia Constitució.

A Espanya hem vist com s’han succeït etapes en què es va buscar el finançament mixta dels partits (fins 1985), únicament pública (des de 1985 amb la LOREG), i a partir dels 90 va tornar una certa corrent que reclamava donar més protagonisme a la possibilitat de finançament privat.

Com sabeu, el resultat electoral és clau per fixar el finançament dels partits. Es tracta, doncs d’una forma clara de finançament públic directe que és la pròpia barrera d’entrada a nous partits en el sistema. De fet, el cas de UPyD és una excepcionalitat en la recent història democràtica. El partit de Rosa Diez ha estat el resultat de dues claus: tenir el suport d’un potent grup de comunicació que evita l’despesa excessiva en publicitat i la creació de noves formes de finançament amb els préstecs dels militants i simpatitzants. El cas de Ciutadans està més pròxim a la part de tenir un grup de comunicació al darrere, més que no pas de novedoses formes de finançament.

Existeixen altres formes de finançament públic indirecte, com la cessió d’espais gratuïts de publicitat … però també diverses formes de finançament privat com mostren les donacions (amb un màxim per persona física o jurídica). Precisament, tot i existir la possibilitat de demanar donacions com es fa normalment en Estats Units, les peculiaritats del nostre sistema polític sembren nombrosos dubtes sobre l’efectivitat de campanyes de fundraising.

El que sembla clar és que Internet pot jugar un paper clau en el desenvolupament d’aquest punt. Sempre que els partits tinguin interès en començar a recaptar fons en aquesta esfera; més si la situació econòmica i financera del país és la que és. I sense oblidar que haurem d’observar si la desconfiança envers la política (apuntalada pels grans escàndols de finançament del PSOE als anys 90 i dels nous dubtes sobre el finançament il·legal del PP amb la implicació del seu tresorer en les xarxes de corrupció a València i Madrid) segueix sent un obstacle cap a aquestes noves fórmules de finançament.

Ahir al matí, tot i ser Divendres Sant, Com Ràdio va dedicar una part del seu programa matinal a tractar els blogs; què són, per a què serveixen, els blogs com a mitjà de comunicació… fins i tot com a amenaça del periodisme.

L’amena conversa amb Trina Milan i Montse Cebrián, va comptar amb la participació del públic i de les piulades del Twitter.

Crec que amb una mica de recerca trobareu l’arxiu aquí.