Què fer?

L’equador de la legislatura sembla encara llunyà, malgrat que l’esgotament es percep. No sabem si és un esgotament real o no, però la percepció (que és el que compta en comunicació) és que el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero arriba molt tocat a la celebració del primer aniversari de la seva victòria electoral.

Veiem perquè…
El pecat original
El mateix resultat electoral va ser un senyal d’alarma que no es va saber interpretar. La seva victòria va estar marcada per la confiança dipositada en el seu projecte en dues zones molt concretes del territori: Euskadi i Catalunya. Una falsa eufòria pels resultats marcà les negociacions post-electorals, i per primera vegada en la història de la democràcia, el president va ser elegit per majoria simple en la segona volta.

Heus ací els dos grans esculls d’aquest primer any després de la victòria: la dependència del que passa en els territoris i la solitud parlamentària d’un govern en minoria.

Un fals optimisme
Zapatero ha estat afortunat durant els primers 6 mesos després de la seva victòria. Mentre els senyals d’alarma per la crisi econòmica se sentien a tot el món, el clima social i econòmic espanyol no les percebia. I a més, el defensor d’aquest missatge, l’oposició popular, es trobava immers en un caos intern de batalles pel lideratge.

Una reacció tardana
Els darrers 6 mesos han estat menys feliços. La crisi econòmica ha colpejat seriosament al país i els indicadors macroeconòmics es barregen amb els relats personals de tants espanyols que pateixen en les seves carns el que el Govern va atribuir només als desajustos del sistema internacional i de la corrupció als Estats Units.

La reacció del Govern, amb l’aprovació del Pla E ha arribat tard i no ha estat prou clara per a molts, tal com es va veure en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Ha faltat un discurs convincent contra la crisi, no s’ha articulat un missatge que sumi suports i aquesta debilitat l’acabarà pagant Zapatero.

Aquest discurs integrador o de front comú davant un gran problema tampoc s’ha vist a les Corts. Avui el Govern està més sol que mai i el desenllaç a Euskadi preveu una major debilitat per tirar endavant les grans reformes necessàries. Com la de la Justícia, que després dels moments viscuts amb Fernández Bermejo, han portat els aires de canvi al calaix sota clau.

El problema de la lenta reacció del Govern és que els èxits del Govern han passat a un segon pla. Avui Francisco Polo cita el recolzament d’Obama a l’Aliança de Civilitzacions promoguda per Zapatero, però les xifres de l’atur són, a dia d’avui, el gran focus d’atenció.

Què fer?
Són moltes les alarmes enceses en els darrers mesos: el suspens de Zapatero en la valoració del CIS, l’aparició en mitjans d’un líder cada vegada més crispat -com marca el seu llenguatge no verbal-i més allunyat dels ciutadans normals i corrents, la victòria del PP a Galícia, les mostres públiques de membres del seu gabinet sobre el seu desig de ser ex ministres … Què cal fer per contenir aquesta deriva?

Tornem a les percepcions. No poden estar en un moment pitjor: la crisi de confiança en l’economia afecta a la ja minvada confiança en la política i en el Govern. Malgrat que Zapatero es resisteix a avançar la reforma de l’Executiu prevista per al 2010 després de la presidència espanyola de la UE, ha d’enviar un missatge de fortalesa que avui no pot fer. I ha de passar per reforçar l’executiu.

Amb les eleccions europees a tocar, la pressió dels populars es preveu elevada. Si aquesta debilitat es manté i el PSOE perd les europees, les campanes a mort podrien començar a sonar.

Fortalesa, claredat en el missatge i la tornada a un forçós tarannà conciliador han de ser les claus que mantinguin en vida a un govern que a dia d’avui no ofereix garanties d’esgotar la legislatura. I la clau tornarà a estar en els territoris, on els partits frontissa tradicionals han deixat de tenir interès en acostar-se a qui els pot cremar.