Mariano Rajoy es va sotmetre a l’escrutini dels ciutadans, més o menys representatius i amb preguntes més o menys estructurades. De fet, crec que van sobresortir més preguntes que en edicions anteriors. Com la que va demanar a Rajoy que es posicionés respecte al naixement d’un fill per salvar a un altre minuts després de la pregunta sobre l’avortament.

Però per als detalls del programa, mil cròniques en mitjans i vídeos us esperen. El que m’importa és parlar de l’estratègia que va seguir Rajoy i que segurament serà molt criticada. Rajoy va buscar la proximitat. I l’ha aconseguit. Hi haurà molt de soroll sobre els punts del territori que Rajoy coneix, però ha posat les bases per a la seva campanya electoral que comença amb les europees i acabarà el dia que es convoquin eleccions, ja sigui el 2012 o abans.

Com en altres ocasions, Rajoy no ha respost a totes les preguntes i ha fet evasives. Com tots: són els pecats del format. I no ha aprofitat envits dels convidats per fixar el seu missatge, el seu particular.

Però tinc la sensació que Rajoy no volia fixar missatges: per això estan les campanyes electorals. Rajoy ha fixat el seu contestat lideratge, i segurament ho ha aconseguit. Ha preparat el programa pensant en el llarg termini, i per això ha invertit molt temps en historietes i en semblar un home que coneix el país que vol governar.

Això sí, la seva estratègia no és la de Mayor Oreja: el programa d’avui no ajuda a que el PP guanyi les europees, com si ell batallés en una altra guerra. Per cert, parlant de guerres, la posició respecte del Yak-42 no ha jugat a favor de res. Però molts ciutadans ja han aplicat amnèsia selectiva.

Sorpresa, poca crisi. Poca economia i errors tàctics com parlar del seu pas per la banqueta dels acusats. I sobretot, parlar de la decència de la política quan als 28 anys ell ja era president d’una diputació. Al pare que cobra 850 € al mes això li sembla un insult …

Malgrat les seves limitacions en telegenia, Rajoy ha estat molt millor que en els debats electorals. Tall de vestit diferent i color adequat. Corbata poc personal, però efectiva. I tècniques d’ancoratge que han aminorat molt l’impacte dels seus tics. Això sí, la persona no pot enganyar quan es sent incòmoda, i empassar ostentosament saliva, detonant incomoditat.

El PP ha jugat a guanyar confiança en el líder, a cercar una espurna en els ciutadans i ciutadanes que diguin “no estava mort … estava de parranda”. Mantenir en competició sense aprofitar al màxim les possibilitats del format. Connectar amb les llars per dir poc. Aquest pot ser el seu error, però crec que respecte a com estava Rajoy fa un mes, pot donar-se per satisfet.

Rajoy busca la revàlida. Aconseguir-la ara depèn d’ell.

Francisco, Pablo, gràcies per l’organització del cover it live. I a les desenes de persones que hi han participat, gràcies!

Aquesta nit seguirem en directe, amb en Francisco Polo, assessor de política internacional del PSOE i Pablo Urbiola, periodista; les respostes de Mariano Rajoy als ciutadans que, la demoscòpia, durà al plató de TVE.

No dubtis en acompanyar-nos! Això sí, a partir de les 21:30 hores.

Demà, RTVE donarà una amplia cobertura a la edició del programa  “Tengo una pregunta para usted” que protagonitzarà Mariano Rajoy.

El líder de la oposició es sotmetrà al escrutini dels ciutadans per segona vegada i ho farà després de la compereixença del president Zapatero al gener. Aquest cop, els resultats del 1M, la crisis generada al partit després dels escàndols de corrupció i la crisi econòmica; sean el camp de joc.

Demà, des dels nostres blocs, Francisco Polo, Pablo Urbiola i un servidor donarem la nostra pròpia coertura del programa.

Esteu més que convidats a seguir-nos i a participar en el debat!

Chacón i el seu anunci han regirat les aigües de la política exterior. Que no estaven molt calmades de per si… Avui a La Vanguardia.

I just called to say… I’m sorry

Por mucho que nos esforcemos, nuestro dominio de la imagen y del escenario nunca podrá emular a la de los Estados Unidos. Partamos del origen: no nos podemos comparar con la superpotencia mundial en según qué ámbitos, y el militar es el más claro. Por mucho que nos esforcemos en anunciar movimientos de tropas sobre el terreno y ataviados con ropa militar, Chacón nunca podrá emularse a un comandante en jefe. Como tampoco es lo mismo Irak que Kosovo. Ni un anuncio en tierra comparado con uno a bordo de un portaviones.

La crisis diplomática generada por el anuncio de retirada unilateral de las tropas españolas desplegadas en Kosovo me ha devuelto de golpe a una fecha que quedó ya marcada para la historia: 4 de noviembre de 2008. Ese día, tras una reunión en la Universidad George Washington y tras observar cómo votaban algunos ciudadanos en un polideportivo de la zona de fraternidades (sí, esas de letras griegas que tanto hemos visto en los productos hollywoodienses), junto a los 16 de Washington nos dirigimos al Departamento de Estado.

Empezaba una fina y persistente lluvia cuando nos adentrábamos en el reino, entonces, de Condoleezza Rice, con las habituales medidas de seguridad. Aguardaba en su interior una reunión con la responsable de las relaciones entre España y Estados Unidos, Elaine Samson. Samson nos recibió y tuvimos una charla muy cordial sobre la transición que se avecinaba (fuere cuál fuere el resultado de las elecciones) y el desarrollo de las relaciones bilaterales entre España y los Estados Unidos en los últimos años. Sin temas tabú: de Irak a la silla de Zapatero en el G-20.

Cuando Chacón levantó las señales de alarma en las cancillerías de medio hemisferio norte, pensé en Elaine. En su transparencia y su atención. Pensé en la falta de educación mostrada por nuestro gobierno al tratar con aliados. Y sí, sobretodo pensé en si le debíamos una disculpa también a Elaine por no haber sido lo suficientemente decorosos en algo tan delicado.

Algunos afirman que la luna de miel entre España y Estados Unidos llegó a su fin la pasada semana. La reacción nos muestra que quizás no, que realmente ha habido un cambio en la Casa Blanca (por mucho que aceptemos que Kosovo no es Irak), pero sin duda nuestra credibilidad está minada. No somos un país fiable.

Y más allá de la idoneidad o no de la retirada de las tropas, de si conviene, si es lo más sensato para un país que no reconoce el estado en que realiza misiones de paz; la cuestión es que como en otras áreas de la vida cotidiana, no hay nada más importante que la buena comunicación y el mantenimiento de la necesaria cortesía. Quizás le debemos una disculpa a Elaine, pero también a todas las Elaine del resto de cancillerías de nuestros aliados. Los mismos a los que alguna vez recurriremos en busca de ayuda. Porque al fin y al cabo, de tanto anhelar el cambio ahora resulta que somos nosotros los que no hemos cambiado.

Technorati Profile

Mucho, mucho ruido. Sabina ho cantava a Ruido, i és el que em ve a la ment quan intento analitzar els fets en què va derivar la protesta contra el Pla Bolonya que tenia ocupat l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona.

Soroll, perquè a dia d’avui aquest rumor de fons no ens permet discernir de què estàvem parlant. Era una protesta contra Bolonya? O era una protesta contra el rector? La notícia era Bolonya … o una càrrega policial? Tenien el mateix grau de protagonisme els crèdits ECTS que el conseller Saura?

No parlaré del Pla Bolonya. De fet, no parlaré del moviment contrari a la reforma universitària ni de la confluència amb altres moviments, anomenats socials, a les protestes d’aquests dies. Tampoc parlaré de Saura o Huguet, de com ERC i ICV han de fer front a una difícil papereta. No parlaré de Mossos d’Esquadra sense identificació visible. Ni tan sols l’atropellament a la lliure actuació dels professionals de la informació.

Parlaré de soroll. Del soroll emès per estudiants, universitat, conselleries, policia i mitjans de comunicació. De com aquest soroll arriba a l’opinió pública en forma d’una gran nebulosa i tot sembla més difícil de comprendre del que és. El soroll que, després de ser agitat a la coctelera dels mitjans, ens deixa encara més indefensos davant la incomprensió del que ha passat.

Els moviments socials han escollit, al meu entendre el pitjor moment i la pitjor manera de fer-se visibles. És lògic que després del desallotjament busquin el protagonisme i la pressió necessària per a no deixar morir la seva protesta. Però el resultat ha estat el contrari al desitjat: la seva protesta no està en el centre del debat social i polític.

El soroll ha derivat la qüestió del Pla Bolonya a una altra molt diferent: l’actuació dels Mossos. Avui el que es qüestiona la gent i els mitjans és si la policia catalana va actuar en els marges del que és acceptable o no. El debat avui és la gestió de Joan Saura com a conseller d’Interior, amb aquests fets com la gota que fa vessar un got ple de maltractaments policials, kubotans i altres històries aparegudes en els mitjans en els darrers dos anys.

És precisament aquest soroll el que ha canviat les beques i els crèdits ECTS per porres, cascs i distintius policials. El moviment contrari a Bolonya ha estat doblement vençut: primer per la força de les porres i en segon lloc per l’enterrament de la seva història sota una de més gran.

La solució només pot ser la volta al diàleg, sense soroll. El diàleg entre les forces polítiques catalanes per evitar que casos com aquests minin la necessària confiança i respecte cap a les forces policials. El diàleg, també, entre els membres del govern català per evitar que sembli que el Departament d’Interior és un ens satèl·lit de l’executiu. Un diàleg que, si em permeten la llicència, no pot demorarse si aquest govern vol arribar al final del seu mandat.

Al Parc de la Ciutadella hi ha un edifici que ha obert les seves portes com mai ho havia fet. Crec que no exagero si afirmo que mai en la història recent del nostre país, una institució havia estat tan propera i accessible com ho està avui el Parlament de Catalunya. I crec que mai en la història recent la tasca dels seus parlamentaris havia estat tan visible com ho està ara.

Aquesta setmana el President del Parlament, Ernest Benach, compareixia en roda de premsa per explicar en què consisteix el projecte de Parlament 2.0 que ja està en marxa. No m’agradaria extendre’m en aquest punt: l’amic Xavier Peytibí ha fet una excel·lent descripció del projecte al seu bloc i molts mitjans de comunicació s’han fet ressò.

Vull, nogensmenys, centrar-me en l’anàlisi d’aquesta iniciativa. Si fa uns dies em referia a la necessitat imperant d’usar les xarxes socials i tenir en compte més que mai la reputació a la xarxa, aquest és un exemple de responsabilitat amb els temps i de la necessitat de liderar aquesta transformació a la xarxa des de les institucions.

Em satisfà veure que és precisament el Parlament, la seu de la sobirania popular, la que pren el lideratge. Em satisfà veure com la tasca dels diputats es fa més visible i es contribueix a desmitificar la imatge que, si no ets al ple, no treballes. Em satisfà creure que aquestes iniciatives contribuiran a generar més respecte i empatia cap a la tasca dels diputats i diputades i, sobretot, a promoure un sa debat democràtic entre la ciutadania i els nostres representants.

El Parlament ha fet la reflexió oportuna en aquests temps i ha pres una decisió. Com el Parlament, són moltes les empreses a Espanya que estan fent la mateixa reflexió i estan començant a posar fil a l’agulla per participar en la conversa. Fa uns mesos, LLORENTE & CUENCA, la consultoria de comunicació líder a Espanya i Amèrica Llatina, presentava a Madrid el Baròmetre de Reputació Online de les 35 empreses de l’IBEX, un complet anàlisis de la seva situació a la xarxa mitjançant una comparació entre elles i amb els referents internacionals de cada sector. La setmana passada es presentà el Baròmetre de Reputació per les empreses de l’INMEX del mercat mexicà i ahir es va fer el mateix a Perú.

Els baròmetres de LLORENTE & CUENCA mostren la necessitat del món empresarial de dur el lideratge en la comunicació a la xarxa. Les empreses estan entenent que ja no val només amb ser-hi presents, sinó que cal actuar d’acord a les dinàmiques que avui demanden els usuaris. Enrique Dans, com vau poder veure al meu darrer post, citava a Forbes per exemplificar aquesta tendència que hem pogut veure a Espanya, Mèxic i Perú.

Us emplaço a visitar el bloc del director sènior de Comunicació Online de LLORENTE & CUENCA, Adolfo Corujo, on trobareu informació més detallada de les conclusions i metodologia dels baròmetres.

La presentació del Parlament 2.0 i els moviments del món empresarial són els exponents que ja no estem en un moment messiànic, que no es tracten grans objectius: els objectius són tangibles i la necessitat és punyent.

Més informació:

Soitu

José Rodríguez

Periodistas 21

Davant una crisi com la que estem vivint, podem adoptar diferents rols:

• Podem quedar-nos amb els braços creuats i esperar que la tempesta passi
• Culpar a tots i a tot el que ha passat i lamentar-nos de la situació en què estem
• O, pel contrari, podem fer alguna cosa.

Arran de la situació econòmica, el món online i offline han fet abundant cobertura a aquestes tres actituds davant la crisi. Però una d’elles sobresurt amb diferència: les veus que volen aprendre alguna cosa de la situació, proposen noves opcions davant d’aquesta i aporten exemples d’emprenedors que aposten dur per fer d’aquesta crisi una oportunitat.

El món de la política, però, va a remolc. No parlo ni del Plan E, ni de propostes econòmiques concretes d’un o altre líder polític. No parlo, ni tan sols, de la sorda conversa entre el Govern i l’oposició. Parlo de la crisi de legitimació que la política comporta des de fa alguns anys.

A Catalunya, com la crisi industrial, aquesta situació sembla que s’ha tornat més greu. Tots recordareu els baixos índexs de participació al referèndum de l’Estatut del juny de 2006 i l’elevada abstenció en els comicis autonòmics posteriors. D’aquí sorgeixen iniciatives com la capitanejada pel conseller Saura de cercar explicacions a la desafecció política: un desencant amb la política que el CEO corrobora enquesta rere enquesta …

Mentre que en el món econòmic els més agosarats han sortit en recerca de solucions, l’abstracció sembla ser la tònica en el polític. Aquesta actitud és perfectament observable en l’ús de les eines 2.0: plantejar un negoci, avui, a esquenes del món online és arriscat per a la viabilitat del mateix. Cada vegada són més els consumidors que volen ser escoltats i volen veure com els seus desitjos es compleixen. Volen trobar respostes a les seves motivacions. I això és relativament senzill en el món en línia. De fet, via Enrique Dans llegeixo aquest article de Forbes sobre l’ús de les eines 2.0 per part del món de l’empresa, en especial per part dels màxims responsables de moltes empreses. “Yes, CEOs should Facebook and Twitter” justifica des d’una vessant d’acció-benefici l’ús de les xarxes per part del món empresarial:

In the current stormy economy, as companies look for new ways to market their products and engage their customers, chief executive officers are finally looking more and more at how social networking tools can extend their brands, create corporate cultures based on listening and learning, and establish their own leadership profiles.

Si l’empresa ho té tan clar, per què a la política li costa tant adonar-se?

Sí, els presidents, alcaldes, ministres, regidors, consellers i candidats, han d’usar la xarxa. Sí, han d’escoltar el que la gent diu. En un món de lògica 1.0 -encara que no m’agrada fer servir aquest tipus de conceptes- era relativament fàcil justificar el distanciament entre el líder i la societat. Avui, l’existència d’aquests mitjans de comunicació fa molt difícil justificar que un lideratge polític no s’hagi de sostenir en la participació activa en la conversa. Potser hauríem de prestar més atenció a aquest punt.

Si una empresa escolta activament als seus clients, per què no ho hauria de fer un partit o un govern? El mercat empeny a les empreses a competir per la fidelitat del consumidor dia a dia. En la política, amb enarborar les banderes cada quatre anys, n’hi havia prou. Fins avui. El món online és una arma de doble tall: els ciutadans i ciutadanes estem més informats que mai de l’activitat dels nostres polítics. Dels seus vots. De les seves accions. De les seves polítiques. El ciutadà cada dia adopta una actitud més semblant a les seves opcions de compra: testeig, prova i si no convenç canvia. O canvia radicalment seus hàbits de consum i es passa a la fruiteria ecològica o es fa vegetarià. O en política, es passa a l’abstenció.

Potser una de les explicacions a aquest distanciament sigui la desigual interpretació del món que compartim. Fins ara, des de la política ens havien donat les claus per interpretar el debat. Avui, les posem nosaltres i la política no ens segueix. Per això entenem la solitud dels polítics que s’aventuren en aquests móns. I per això, aquests líders entenen a qui escolten. Han sortit de les seus del partit i de les arenes polítiques, i això es nota.

Que valgui, doncs, la metàfora: sí, els presidents, alcaldes, ministres, regidors, consellers i candidats han d’usar la xarxa.

Si t’ha agradat aquest article, també t’interesserà “Dirigentes conectados en redes” de Joseph S. Nye

Per què Nancy Reagan es mostrà públicament a favor d’Obama? Avui reflexiono sobre Església i Estat a La Vanguardia.

El día que Obama y Nancy Reagan estuvieron de acuerdo

Galileo Galilei está más presente en el debate actual de lo que creemos. Lo que encarna su figura está hoy más vigente que nunca a la vista del encendido debate que ha generado la decisión del presidente Obama de autorizar la investigación con células madre mediante financiación pública. Pongan el contador a cero. Quizás dentro de 445 años el Vaticano dedique a Obama y a Zapatero una misa como la recientemente dedicada a Galileo Galilei.

Con esta decisión, se pone fin a la guerra abierta del poder político norteamericano con la ciencia. Como saben, el gobierno de George W. Bush tuvo entre sus señas la adopción de un conservadurismo cristiano que retrajo la moral nacional a límites irreconocibles en algunas áreas y alentó la tensión entre la iglesia y el estado, especialmente en áreas como esta. Bajo su mandato las teorías creacionistas, que niegan la ‘teoría de la evolución’ de Charles Darwin, tuvieron un importante espacio para su expresión.

Las reacciones a la decisión presidencial no se han hecho esperar. Pese a que sólo un 38% de los americanos (según una reciente encuesta de Gallup) está a favor de permitir este tipo de investigaciones, el nuevo marco legal abre un sinfín de posibilidades a la ciencia para la investigación de enfermedades, a día de hoy, incurables. Los apoyos le han llegado desde varios sectores y bandos. El mundo de la ciencia, tanto en Estados Unidos como en el extranjero (los científicos japoneses, por ejemplo) han visto en esta medida el futuro para el desarrollo de la propia industria nacional.

Rivales políticos como Schwarzenegger han aplaudido el abandono de los planteamientos de la anterior administración. Otra figura clave para el mundo republicano, Nancy Reagan, viuda del presidente que murió de Alzheimer, ha respaldado públicamente a Obama por los efectos que la nueva dirección en este ámbito pueda tener para enfermedades como la que sufrió uno de los presidentes más queridos de la historia americana.

Pero la oposición también ha sido notoria y mundial. El Vaticano teme que Obama sea un Zapatero global y sus decisiones, con un impacto en todo el mundo, puedan llevar a un nuevo estadio la tradicional tensión entre Iglesia y Estado. Este punto no es baladí en un país obsesionado por los equilibrios como Estados Unidos.

Hablar de separación entre Iglesia y Estado en los Estados Unidos puede resultar paradójico a los ojos de un ciudadano europeo que observa el papel de la religión en ese país. Nuestro contexto de creciente abandono de la práctica religiosa choca con un país con elevados índices de práctica religiosa y un notable poder de influencia social. Pero por más que la religión sea un eje central en la vida social y personal de millones de estadounidenses, los padres fundadores y la política surgida de esa unión han sido siempre conscientes de la necesidad de mantener los dos ámbitos alejados. Cada momento histórico ha tenido sus más y sus menos, pero el equilibrio entre los dos polos ha sido una prioridad.

El nivel de secularización de la sociedad norteamericana es notorio, y se contrapone al poder formal e informal que algunas iglesias europeas mantienen en sus estados, como en España o Italia. De este modo, la decisión presidencial cobra un significado muy notable: es la primera acción encaminada a cambiar el rumbo de ocho años en qué el país viró a claroscuros en la materia difíciles de comprender.

L’equador de la legislatura sembla encara llunyà, malgrat que l’esgotament es percep. No sabem si és un esgotament real o no, però la percepció (que és el que compta en comunicació) és que el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero arriba molt tocat a la celebració del primer aniversari de la seva victòria electoral.

Veiem perquè…
El pecat original
El mateix resultat electoral va ser un senyal d’alarma que no es va saber interpretar. La seva victòria va estar marcada per la confiança dipositada en el seu projecte en dues zones molt concretes del territori: Euskadi i Catalunya. Una falsa eufòria pels resultats marcà les negociacions post-electorals, i per primera vegada en la història de la democràcia, el president va ser elegit per majoria simple en la segona volta.

Heus ací els dos grans esculls d’aquest primer any després de la victòria: la dependència del que passa en els territoris i la solitud parlamentària d’un govern en minoria.

Un fals optimisme
Zapatero ha estat afortunat durant els primers 6 mesos després de la seva victòria. Mentre els senyals d’alarma per la crisi econòmica se sentien a tot el món, el clima social i econòmic espanyol no les percebia. I a més, el defensor d’aquest missatge, l’oposició popular, es trobava immers en un caos intern de batalles pel lideratge.

Una reacció tardana
Els darrers 6 mesos han estat menys feliços. La crisi econòmica ha colpejat seriosament al país i els indicadors macroeconòmics es barregen amb els relats personals de tants espanyols que pateixen en les seves carns el que el Govern va atribuir només als desajustos del sistema internacional i de la corrupció als Estats Units.

La reacció del Govern, amb l’aprovació del Pla E ha arribat tard i no ha estat prou clara per a molts, tal com es va veure en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Ha faltat un discurs convincent contra la crisi, no s’ha articulat un missatge que sumi suports i aquesta debilitat l’acabarà pagant Zapatero.

Aquest discurs integrador o de front comú davant un gran problema tampoc s’ha vist a les Corts. Avui el Govern està més sol que mai i el desenllaç a Euskadi preveu una major debilitat per tirar endavant les grans reformes necessàries. Com la de la Justícia, que després dels moments viscuts amb Fernández Bermejo, han portat els aires de canvi al calaix sota clau.

El problema de la lenta reacció del Govern és que els èxits del Govern han passat a un segon pla. Avui Francisco Polo cita el recolzament d’Obama a l’Aliança de Civilitzacions promoguda per Zapatero, però les xifres de l’atur són, a dia d’avui, el gran focus d’atenció.

Què fer?
Són moltes les alarmes enceses en els darrers mesos: el suspens de Zapatero en la valoració del CIS, l’aparició en mitjans d’un líder cada vegada més crispat -com marca el seu llenguatge no verbal-i més allunyat dels ciutadans normals i corrents, la victòria del PP a Galícia, les mostres públiques de membres del seu gabinet sobre el seu desig de ser ex ministres … Què cal fer per contenir aquesta deriva?

Tornem a les percepcions. No poden estar en un moment pitjor: la crisi de confiança en l’economia afecta a la ja minvada confiança en la política i en el Govern. Malgrat que Zapatero es resisteix a avançar la reforma de l’Executiu prevista per al 2010 després de la presidència espanyola de la UE, ha d’enviar un missatge de fortalesa que avui no pot fer. I ha de passar per reforçar l’executiu.

Amb les eleccions europees a tocar, la pressió dels populars es preveu elevada. Si aquesta debilitat es manté i el PSOE perd les europees, les campanes a mort podrien començar a sonar.

Fortalesa, claredat en el missatge i la tornada a un forçós tarannà conciliador han de ser les claus que mantinguin en vida a un govern que a dia d’avui no ofereix garanties d’esgotar la legislatura. I la clau tornarà a estar en els territoris, on els partits frontissa tradicionals han deixat de tenir interès en acostar-se a qui els pot cremar.

La presidència de la comissió d’investigació sobre l’espionatge a la Comunitat de Madrid ha prohibit a la diputada Reyes Montiel twittejar en directe sobre els continguts de les sessions que es produeixen a porta tancada, per la negativa del PP a deixar que els mitjans de comunicació hi fossin presents.

Per què es produeixen aquesta censura? Per què ha pres aquesta decisió la presidència? Veiem a continuació els 5 factors que alarmen a la política tradicional, offline, 0.0; de la comunicació online.

Per què Twitter ha espantat al PP de la Comunitat de Madrid, com espanta a molts polítics offline?

Twitter és…

… transparent: permet una comunicació directa i sense intermediaris, amb menys cost per emissor i receptor i un major benefici mutu.

… ràpid: l’alimentació és immediata, sense filtres previs de publicació o línies editorials, basat en experiències personals que es viuen i s’expliquen de forma directa al servei de microblogging.

… pròxim: té capacitat de conversa il•limitada amb els teus seguidors i sensació de primícia en les informacions que es donen.

… veraç: a més de pròxim, també es important tenir en compte que creiem més a una persona que té cara i ulls, un nom a la xarxa i que es comunica amb l’usuari de forma constant que les cròniques als diaris o les declaracions dels mateixos polítics a televisió. Els usuaris de Twitter tenen nom i cognoms i participen de forma constant.

… debat: les informacions, opinions, etc. que es produeixen a Twitter poden ser ràpidament contrastades, acompanyades de links, etc. A més, s’afavoreix el debat entre els usuaris.

En definitiva, Twitter és una oportunitat per a establir relacions basades en la mútua confiança amb els usuaris-votants, relacions de comunicació directa i de pols constant a la opinió dels usuaris. Twitter és la oportunitat de la política per a aparèixer més propera.