La dimissió de Bermejo, clau
La dimissió de Fernández Bermejo, tot i arribar en el pitjor dels moments, és la clau que interpretativa necessària per a posar negre sobre blanc en tot l’afer de corrupció que afecta al PP. És la clau perquè ha estat fins ara l’element distorsionador d’una tempesta perfecta que hagués pogut generar més mal al principal partit de la oposició del que ho ha fet.
En circumstàncies normals, la situació hagués estat clara: els dos feus electorals principals del PP es veuen immersos en una corrent corrupta als inicis d’una campanya electoral. Més enllà del fet que el procés salti a la opinió pública en aquest moment precís, els fets serien irrefutables:
• Més de 30 imputats, entre ells el President de la Generalitat Valenciana
• Trama d’espionatge i finançament il•legal com a fets delictius
• Ramificacions i contactes amb altes esferes del partit, aforats i càrrecs públics
Però la inoportuna cacera del ministre de Justícia amb el jutge instructor del cas fa que el marc que pressuposa la situació abans descrita se’n vagi en orris. De cop i volta, tot i que les investigacions apuntin a l’existència d’aquesta xarxa il•legal i en situacions normals el PP es veiés obligat a depurar responsabilitats, la cacera dóna ales a una estratègia de fugida endavant. I surt bé: el partit apareix més unit que mai, la pluja fina de la idea de “procés contra el PP” comença a donar els seus resultats… i el Govern i Bermejo resten impassibles.
La clau era la dimissió de Bermejo. O la seva destitució. Com i quan eren l’altra clau necessària: durant la campanya electoral pot afectar als resultats de PSdG i PSE-EE. Després de la cita amb les urnes pot ser contraproduent: tard i malament. Una destitució podia donar força a Zapatero, però també mostrar com es subjuga al PP. I una dimissió del propi ministre podia semblar una decisió a corre-cuita, en vista de l’escenificació al Congrés que ell i el grup Socialista van fer; però en tot cas necessària.
Bermejo ha dimitit o l’han dimitit, com afirma avui El Singular Digital? Vingui d’on vingui la intenció, la dimissió era necessària. Sense Bermejo, l’estratègia popular perd una part de la seva justificació. Si Garzón s’inhibeix definitivament del cas i amb un nou ministre de justícia i un nou jutge les investigacions segueixen endavant i es troben cada cop més evidències de la trama corrupta; el PP es quedarà sense arguments i haurà d’enfrontar la seva pròpia regeneració de càrrecs. Tal i com exigien al PSOE fa més de 10 anys. Però si el procés acaba sense processats ni responsables, l’escàndol serà de magnituds imprevisibles a Ferraz i llavors caldria alguna cosa més que la dimissió d’un ministre de Justícia.
En tot cas, el bottleneck d’aquest afer ja no existeix. Comença la segona part d’aquest partit i per la pròpia salut democràtica del país esperem no haver de presenciar els penals per a treure’n l’aigua clara. I per a que això passi caldrà estar atents als moviments que s’estan produint ara mateix, amb la prudència que demanen els dos processos electorals oberts, però amb decisió d’anar fins al final a les seus dels dos partits.
