A Euskadi es respira un ambient de campanya atípica, allunyada d’una conflictivitat excessiva. Es compara, fins i tot, amb les eleccions gallegues i s’afirma que l’enfrontament a la terra celta ha estat fins i tot major. En tot cas, al bell mig de la jornada de reflexió, Euskadi es desperta amb sol i amb la sensació que demà serà una jornada històrica.
Potser perquè la resposta a un seguit d’interrogants arribarà demà, avui és un dia especial. El dia de reflexió, amb les limitacions d’informació i comunicació que coneixeu, és una jornada diferent. El candidat o candidata sol descansar i reposar, mentre els grups clau d’aquestes eleccions (els indecisos i els que encara no saben si s’acostaran demà a les urnes) reflexionen o aprofiten el silenci oficial per només escoltar el soroll mediàtic. Però la reflexió al voltant de les jornades de reflexió –valgui la redundància- la deixarem per un altre post.

En tot cas, les dues campanyes electorals han arribat al seu final. I el seu desenvolupament amaga moments, imatges, idees i reflexions importants que resumeixo en 4 p’s:

Partits: per primer cop, l’esquerra abertzale propera a ETA no participa en aquestes eleccions. El seu nínxol de vots és un terreny de disputa i serà clau per veure com es mou la representativitat. Però a més, és interessant observar la conducta dels partits que han format coalició de govern en la darrera legislatura. L’agressivitat de BNG respecte al PSdG i viceversa, és un fet inusitat i que s’escapa de l’explicació típica del comportament dels partits en coalició quan s’arriba a les eleccions. I per a mostra, la foto de Quintana al iot. Però també del tripartit basc al mateix debat d’EiTB. Sense cap mena de dubte, dos sistemes de partits ben diferents que han desplegat les seves diferències i ho hem pogut veure tots.

Porcs i trekkies: Compartim fila amb Erkoreka a l’acte de Politika 2.0 a Bilbao, a la seu d’EiTB, la persona que afirmà que es veuria abans un porc volant que Patxi López de lehendakari. Doncs bé, la reacció del PSE, lluny de la crispació típica a Euskadi va ser en forma de promocionar aquests porcs voladors. Les xarxes socials s’ompliren de porcs voladors, que fins i tot van fer acte de presència als actes de campanya. Però l’humor o la diferència també va arribar a les files del PNB, tots recordarem durant molt de temps l’acte del lehendakari Ibarretxe rodejat de fanàtics d’Star Trek disfressats i dirigint missatges polítics amb el marc conceptual de la sèrie. Nous formats experimentats i amb èxit.

Participació: l’èxit de l’estratègia 2.0 del PSE ha posat de manifest la necessitat dels ciutadans de mantenir un diàleg més directe amb els candidats. I Patxi López ho ha demostrat. Els partits només tenen una opció: apostar o apostar. Fins i tot en contextos adversos per a la participació, com és Euskadi, mostra aquesta necessitat.

Protecció: la protecció donada pels dos líders dels partits majoritaris nacionals als seus candidats ha estat més que evident. Tot això amb un context metapolític complex, amb la crisis econòmica i la corrupció al PP com a marcs. Zapatero i Rajoy han entès que es juguen molt en aquestes eleccions. Zapatero, mantenir Galícia i guanyar Euskadi, mantenint sota control les tres nacionalitats històriques. Rajoy, recuperar Galícia i allargar la seva supervivència política un temps.

Avui a La Vanguardia, publico aquest article

Quizás todo esto de la división de poderes, la independencia entre ellos y un largo etcétera les suene a cuento, a milonga o a algo demasiado abstracto como para poder entenderlo. Más cuando en los últimos días hemos presenciado cómo un poder del Estado se declaraba en huelga y la actuación de un juez que caza con un ministro de justicia generaba un alud de críticas y fuego cruzado entre los partidos políticos españoles.

En efecto, la justicia es un poder del Estado que cimenta la democracia a través de su independencia. Esto es algo que las democracias avanzadas no cuestionan jamás y que han hecho de este axioma la base del sistema. También lo hicieron los padres fundadores de los Estados Unidos al crear, en amparo de la Constitución, el Tribunal Supremo de los Estados Unidos.

El Tribunal Supremo es algo parecido al Tribunal Constitucional español: es el garante de la adecuación de las leyes al texto fundacional e interpreta aquellos textos que pueden entrar en contradicción con la norma que firmó George Washington. Aunque el sistema judicial americano, que tiene una raíz distinta al nuestro, permite que los jueces -no sólo los magistrados del Supremo- puedan interpretar la Constitución. Además, es la última instancia legislativa a la que acudir.

En definitiva, es una pieza central del sistema. No sólo del judicial, sino del político: sus deliberaciones afectan a la aplicación de la acción política de muchos presidentes. O lo que es lo mismo, de lo que deliberen estos magistrados depende que la legislación más o menos progresista o conservadora arraigue en la sociedad. Y por tanto, que la sociedad camine hacia una orilla u otra.

Pero, ¿cómo se puede influir en el sentido que imprima el Tribunal? La respuesta es clara: a través de las nominaciones de los magistrados que lo forman. A diferencia de España, los 9 miembros del Tribunal Supremo son elegidos por el Presidente por nominación directa y deben ser confirmados por el Senado. La nominación es vitalicia y será la muerte, la indisposición, la resignación o el enjuiciamiento lo que los separaría del Tribunal.

El cambio también puede llegar al Tribunal. En los próximos años Obama deberá hacer frente, presumiblemente, a alguna nominación del Supremo. En las últimas semanas la única mujer magistrada, Ruth Ginsburg, ha anunciado que sufre un cáncer (tras haber superados varios a lo largo de su vida), lo que hace prever que quizás presente su baja voluntaria en las próximas semanas o meses.

A día de hoy, 5 de los 9 miembros superan los 70 años, Ginsburg incluída y el magistrado John Paul Stevens, de 88 años. De los 4 miembros más jóvenes, dos fueron nominados por George W. Bush, entre ellos el presidente del Tribunal que balbuceó incorrectamente el juramento administrado a Obama en la ceremonia del pasado 20 de enero. Los otros dos, también por su padre; o lo que es lo mismo, con un marcado sello conservador.

El cambio puede llegar también al Supremo si Obama elige mejor a estos magistrados que a algunos miembros de su Gabinete. A Ginsburg seguramente le substituiría una mujer de perfil similar a esta magistrada conocida por su progresismo. Pero la incognita será conocer cómo serán las personas que eventualmente Obama deba elegir para el cargo. Será una de las claves para llevar a lo más profundo del sistema una nueva dimensión en algo tan esencial como la interpretación de leyes que tocan la espina dorsal de tantos y tantos temas.

La dimissió de Fernández Bermejo, tot i arribar en el pitjor dels moments, és la clau que interpretativa necessària per a posar negre sobre blanc en tot l’afer de corrupció que afecta al PP. És la clau perquè ha estat fins ara l’element distorsionador d’una tempesta perfecta que hagués pogut generar més mal al principal partit de la oposició del que ho ha fet.
En circumstàncies normals, la situació hagués estat clara: els dos feus electorals principals del PP es veuen immersos en una corrent corrupta als inicis d’una campanya electoral. Més enllà del fet que el procés salti a la opinió pública en aquest moment precís, els fets serien irrefutables:
• Més de 30 imputats, entre ells el President de la Generalitat Valenciana
• Trama d’espionatge i finançament il•legal com a fets delictius
• Ramificacions i contactes amb altes esferes del partit, aforats i càrrecs públics
Però la inoportuna cacera del ministre de Justícia amb el jutge instructor del cas fa que el marc que pressuposa la situació abans descrita se’n vagi en orris. De cop i volta, tot i que les investigacions apuntin a l’existència d’aquesta xarxa il•legal i en situacions normals el PP es veiés obligat a depurar responsabilitats, la cacera dóna ales a una estratègia de fugida endavant. I surt bé: el partit apareix més unit que mai, la pluja fina de la idea de “procés contra el PP” comença a donar els seus resultats… i el Govern i Bermejo resten impassibles.
La clau era la dimissió de Bermejo. O la seva destitució. Com i quan eren l’altra clau necessària: durant la campanya electoral pot afectar als resultats de PSdG i PSE-EE. Després de la cita amb les urnes pot ser contraproduent: tard i malament. Una destitució podia donar força a Zapatero, però també mostrar com es subjuga al PP. I una dimissió del propi ministre podia semblar una decisió a corre-cuita, en vista de l’escenificació al Congrés que ell i el grup Socialista van fer; però en tot cas necessària.

Bermejo ha dimitit o l’han dimitit, com afirma avui El Singular Digital? Vingui d’on vingui la intenció, la dimissió era necessària. Sense Bermejo, l’estratègia popular perd una part de la seva justificació. Si Garzón s’inhibeix definitivament del cas i amb un nou ministre de justícia i un nou jutge les investigacions segueixen endavant i es troben cada cop més evidències de la trama corrupta; el PP es quedarà sense arguments i haurà d’enfrontar la seva pròpia regeneració de càrrecs. Tal i com exigien al PSOE fa més de 10 anys. Però si el procés acaba sense processats ni responsables, l’escàndol serà de magnituds imprevisibles a Ferraz i llavors caldria alguna cosa més que la dimissió d’un ministre de Justícia.
En tot cas, el bottleneck d’aquest afer ja no existeix. Comença la segona part d’aquest partit i per la pròpia salut democràtica del país esperem no haver de presenciar els penals per a treure’n l’aigua clara. I per a que això passi caldrà estar atents als moviments que s’estan produint ara mateix, amb la prudència que demanen els dos processos electorals oberts, però amb decisió d’anar fins al final a les seus dels dos partits.

Si tirar d’hemeroteca en la crònica i l’anàlisi polític és una activitat que sol reportar sorpreses, fer el mateix a la xarxa encara ho és més. Fa poc més d’un any i mig -una eternitat en el propi temps de la xarxa- el bloc Política en Red es preguntava pel futur de Twitter i la política. Emmarcat en el context argentí, però una reflexió ben vàlida per a qualsevol democràcia.

Twitter ha arribat per quedar-se. No sé per quant temps, però jugarà un paper molt important en la comunicació política a la xarxa. Però comencem pel principi: què és Twitter? Twitter és un servei de microblogging gratuït on s’hi duen a terme converses d’un màxim de 140 caràcters. Per això s’afirma que és microblogging, ja que amb 140 caràcters es resumeix una idea, un enllaç… És menys intrusiu que un xat, més àgil que un bloc a l’ús i cada usuari pot acceptar qui llegeix les seves actualitzacions. Aquesta xarxa social és, en definitiva, una poderosa eina de comunicació.

La pregunta de Política en Red queda avui resposta: sí, els nostres polítics usen Twitter. I els que l’utilitzen aconsegueixen dirigir-se d’una manera més directa, clara, concisa i transparent als ciutadans. Per tant, semblaria bastant clar que si existeix una eina fàcil, directa, ràpida i que aconsegueix acostar a ciutadans i polítics; tots els polítics deuen estar omplint la xarxa de twitts. No?

Res més allunyat de la realitat. A casa nostra alguns polítics s’atreveixen amb aquesta eina, i els que ho fan, estic convençut que gaudeixen de més credibilitat que els que no ho fan. Tant de bo el CIS, el CEO o altres instituts demoscòpics poguessin corroborar la idea que llenço: a major ús del Twitter, més credibilitat. Us emplaço a debatre aquest punt.

Però com deia, no tots el fan servir. És especialment notori el cas de les eleccions a Galícia i País Basc, on només Patxi López disposa de Twitter i l’actualitza amb molta freqüència. López, de fet, porta un cap de setmana de treball més que considerable, ja que està responent a les preguntes que, en un acte nou en campanya electoral, li van fer els usuaris de Twitter.

La situació que trobem amb López ens deixa entreveure una cosa: hi ha una massa crítica de ciutadans que cada dia usen Twitter per debatre, conversar, compartir coneixement… i agraeixen infinitament poder obtenir respostes de primera mà sobre temes que els afecten. Cada cop que hi ha sessió al Parlament algú pregunta a Montserrat Capdevila, Carles Puigdemont o José Antonio Donaire. El president Benach també en respon a diari, sobre temes ben diversos . Els usuaris-ciutadans-votants volen resposta i demanen que algú hi sigui present.

Les eleccions basques o gallegues no es decidiran només pel fet de ser present a Twitter, però estic convençut que si poguéssim fer enquestes a peu d’urna sobre aquesta qüestió, ens sorprendríem molt.

Via César Calderón descobreixo que l’ús polític de Twitter no acaba aquí. No sé si estan al corrent d’uns suposats casos d’espionatge a la comunitat on resideixo, la Comunitat Autònoma de Madrid, però si han seguit les notícies, sabran que hi ha una comissió d’investigació al Parlament autonòmic i que el PP ha vetat l’entrada de mitjans de comunicació a aquesta. Al món offline aquí acabaria la nostra possibilitat d’estar informats. Però al món online la cosa és ben diferent: la diputada d’IU Reyes Montiel ha obert un compte a Twitter per informar als ciutadans del què passa a aquesta comissió. En un dia, ha aconseguit 109 seguidors.

I podríem seguir. Podríem parlar del contingut de la ponència de Marc Cortés a la Marató de Comunicació Lliçons Obama, on va mostrar l’ús d’aquesta xarxa per Obama. O de com el Primer Ministre holandès ha renyat al seu ministre d’afers exteriors per haver fet una foto al Consell de Ministres i penjar-la a Twitter; ministre molt actiu en la xarxa… sí, podríem seguir.

Si la política és la discussió, el diàleg, el debat i la conversa, no hi ha res més proper que Twitter.

Sabadell haurà d’estar sempre agraïda a l’Alcalde Antoni Farrés. Avui ens ha deixat aquesta figura cabdal per a la història de la ciutat i sobretot, per a la vida dels seus habitants. Gràcies al seu decidit lideratge durant els 20 anys del seu mandat, la ciutat va experimentar un creixement exponencial i va saber aprofitar totes les oportunitats que la tant desitjada democràcia ens posava al nostre abast.
Per la meva joventut, pocs són els records que tinc de la seva gestió, però sense cap mena de dubte, he estat hereu (com tots els meus conciutadans) de la seva forma de governar la ciutat. Serveis, infraestructures, ordenament dels barris –recordem que fa 30 anys molts barris de la ciutat no tenien ni els serveis més bàsics- i un nou aire d’esperança a una ciutat grisa que sortia dels foscos anys del franquisme.
És just i necessari reconèixer la seva obra i fer palès la tristesa pel traspàs d’un gran alcalde. Amb tota seguretat la ciutat sabrà retre l’homenatge que mereix.
La capella ardent serà instal•lada a l’Ajuntament i el sepeli tindrà lloc demà.

Quan es conmemora el 200 aniversari del naixement de Lincoln, reflexiono a La Vanguardia sobre els paral·lelismes entre els dos presidents.

El azar ha querido que en el día que se celebra el segundo centenario del nacimiento de Abraham Lincoln, Barack Obama sea presidente de los Estados Unidos. Esta asociación, más allá del azar, no deja de tener unos tintes de asombroso paralelismo histórico que darían para elucubraciones esotéricas por doquier.

Doscientos años atrás, nacía en un pueblo de Kentucky el hombre llamado a ser el decimosexto presidente de la nación fundada por Washington. Un presidente que sería recordado, admirado y respetado a lo largo de los años. Quizás sea por la fuerza de su relato personal, un hombre humilde y hecho a sí mismo que tenía como prioridad principal de su vida política mantener la unidad de la nación que no llegaba ni a los 100 años de historia.

Para los que no conozcan en exceso los pormenores de la historia de el primer presidente republicano de la historia de los Estados Unidos, trataré de resumirles lo trascendente del momento histórico que lo encumbró, con la mayor Guerra en suelo americano como protagonista. La Guerra Civil o de Secesión dividió el norte y el sur durante su presidencia, con el reto presidencial de mantener unido el país. Cosa que finalmente sucedió. De Lincoln nos quedan para la historia algo tan importante como el Acta de Proclamación que abolió la esclavitud. O el discuro de Gettysburg en que dijo la tan repetida frase de “el gobierno del pueblo, por el pueblo, para el pueblo, no desaparecerá de la Tierra”.

Lincoln ha sido un modelo para muchos presidentes. Infinitamente citado y estudiado, el primer presidente asesinado de la historia del país tiene hoy un lugar de honor en el Mall de la capital, Washington. El Lincoln Memorial guarda mucha similitud con una iglesia: al entrar en él, el visitante siente una terrible emoción, empequeñece de golpe ante tal monumentalidad.

Obama es uno de estos presidentes. Al igual que Lincoln, el presidente inició su carrera política en la legislatura estatal de Illinois, estado por el que ambos fueron elegidos para cargos en el Congreso. Como Lincoln, Obama tiene entre sus misiones la de unificar el país que estos ocho años ha visto como se escindía en lo más profundo. Los tiempos han cambiado, pero Obama seguramente cree que el objetivo de su presidencia, más allá de las políticas que se llevarán a cabo, tiene mucho que ver con lo mismo que hizo el republicano: cambiar el país.

Lo que para Lincoln fue la abolición de la esclavitud, para Obama podría ser hacer de los Estados Unidos un país sin desigualdades, ya sean raciales, sociales, económicas, sexuales o religiosas. O un país más verde. En todo caso, no es baladí el reflejo en Abraham Lincoln.

Obama ha mencionado al presidente Lincoln en más de una ocasión durante su campaña. Lo hizo en el discurso de aceptación de la nominación y en el discurso de victoria. Es un referente que está en el imaginario colectivo de los americanos que ha querido reclamar.

La coincidencias entre las vidas de estos dos líderes van más allá de sus relatos: su oratoria, su juventud al tomar el cargo, la vida con sus familias en la Casa Blanca; incluso el camino en tren hacia Washington para la toma de posesión. Aunque esta última reviste más homenaje del 44 al 16 que otra cosa…
Sólo el tiempo dirá si Obama consigue traspasar su tiempo con su historia y su legado. Hoy, los americanos celebran el nacimiento de Lincoln y recuerdan el episodio de su historia que escribió con su acción política y con su sacrificio último que conmocionó a una nación dividida.

Rita Barberà ha estat l’artífex d’una fotografia i una posada en escena que ha aconseguit captar l’atenció de tots els mitjans avui: una atípica compareixença en dimecres de Mariano Rajoy rodejat de la plana major del partit com a resposta a les dues trames de delictes pressumptament comesos per membres del partit conservador.

Poc podia imaginar, quan he passat per la porta de Gènova 13 aquest matí, que el PP aconseguiria marcar l’agenda mediàtica del dia. És just reconèixer que la imatge acompanya a les acusacions més o menys encobertes de Rajoy sobre la jornada de caça del ministre Bermejo i el jutge instructor d’una de les dues trames, Baltasar Garzón. També és just reconèixer que Rajoy reforça el ritme que Esperanza Aguirre havia marcat: davant els atacs, contraatac.

Com a imatge i com a momentum comunicatiu, és impecable. Ara bé, no estic convençut dels efectes a llarg termini d’aquesta acció. Si les investigacions judicials són certes i els encausats acaben amb una condemna sobre les seves espatlles; la defensa a ultrança de la honorabilitat que la plana major del PP està fent es podria veure tocada. I el què és més important posarà de manifest que una posada en escena impressionant no amaga el què diuen unes investigacions en curs: més de 30 persones acusades de delictes greus, més un cas de suposats espionatges que atenten contra les llibertats fonamentals.

L’acció del PP cal entendre-la com una sortida endavant per reflotar un vaixell que amenaça amb esfondrar-se just quan hi ha dues eleccions a tocar: per molt que es puguin fer elocubracions sobre el moment en què la causa es fa pública, els suposats delictes no deixen de ser delictes greus. El culpable no podrà ser mai un jutge instructor: ho serà qui ha comès delictes.

Aquesta és una variable que em falta, no obstant, de la impecable acció comunicativa de la plana major del partit. Els ciutadans tenen criteri i saben veure quan un partit és amenaçat injustament i quan no. En un context de crisi, la corrupció esdevé més criticable que mai. I la sensibilitat social és més punyent que mai.

Els debats electorals són una anomalia al nostre sistema, per molt que avui existeixin cadenes privades, públiques, ràdios i internet. Encara que disposem del millor entorn mediàtic per a permetre que el ciutadà pugui contrastar els diferents models, els debats no deixen de ser un rara avis. El cas de les eleccions d’Euskadi del proper 1 de març no podia ser menys: no hi haurà cara a cara entre Ibarretxe i López.

El punt clau que evita els cara a cara és el tema de la representativitat: en sistemes parlamentaris tothom vol tenir el dret a participar en un debat amb tothom. Si bé és cert que a la pràctica qualsevol cap de llista pot ser lehendakari, les probabilitats reals es limiten a dos. I els ciutadans haurien de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a ocupar Ajuria Enea. Possiblement EiTB acabi tenint un debat entre tots els caps de llista de les diferents formacions, ja estan programats aquests enfrontaments a 6.

Per superar problemes com el de la representativitat existeixen cadenes privades on no cal atendre’l, però aquesta no és la qüestió principal. És la voluntat a debatre i com els debats afecten a l’estratègia electoral.

L’aposta del PNB era clara: o no debatre o debatre amb López i Basagoiti. No volen debat perquè si fem un debat cara a cara li donem al contrincant el caràcter d’alternativa; si no volem que això passi, farem un debat coral. A més, si PSE i PP van contra Ibarretxe en un debat, es reforça la idea d’atac al nacionalisme basc per part del bloc constitucionalista. Per la mateixa raó, l’aposta del PSE era un debat només amb el lehendakari. Igualar-se a ell i escenificar la possibilitat d’alternativa.

El debat a 6 és un debat coral, on Ibarretxe només rebrà atacs dels 5 candidats restants. Continuarà enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i això no ajudarà a López.

Es reafirma un cop més que les estratègies són fonamentalment mediàtiques, estem en una democràcia d’opinadors. Ens dirigim constantment a l’opinió pública a través dels mitjans i per això convé controlar un aspecte tan crucial com el debat electoral.

No només per la capacitat de decisió que poguem generar, sinó pels efectes en la mobilització. Un cara a cara entre Ibarretxe i López podria mobilitzar tant a l’electorat nacionalista per evitar que el PSE governi (si López es mostrés molt superior) o l’efecte contrari si Ibarretxe sortís molt tocat del cara a cara. Per això els debats, des del govern, es concedeixen quan no hi ha sortida a la reelecció. Ibarretxe encara la té i prefereix mantenir-la.

Però tot i l’explicació lògica i estratègica de les decisions, com a ciutadans ens hem de preguntar si una democràcia on el debat (i no el monòleg de míting a míting i bloc dels informatius) és la base, la seva absència no la malmet.

Avui, el canvi i els dimissionaris Secretaris a La Vanguardia.

Nadie puede negar que Obama no lo tiene fácil. Las voces populares -que no tienen porqué ser certeras- alertan sobre unas expectativas demasiado elevadas rodeando la figura del presidente. Alertan o incluso desean su fracaso, el aumento del descontento y su desalojo del poder en cuatro años.

Esta ha sido la campaña y las elecciones del cambio. Y también será el mandato del cambio, con unas nuevas reglas, modos, usos y costumbres. Un cambio en la relación con los ciudadanos, pero también con los medios, con el modo de comunicar la acción política y en las formas de trabajar. Un cambio que los ciudadanos pueden percibir desde el minuto cero.

Los 100 primeros días son básicos para fijar percepciones sobre nuestras prioridades. Así lo ha hecho Obama, así lo han hecho sus predecesores. Pero lo que sorprende de el Presidente es lo arropado que ha estado siempre, en todas las apariciones públicas. Aunque existen algunos aspectos que debemos analizar y matizar.

Obama tiene un amplio apoyo de los norteamericanos, pese a ello, sigue alimentando su movimiento social sumando apoyos. Sólo así se explica la imagen de suma, unidad -valores positivos, como pueden observar- que imprime en todas las firmas de las grandes acciones políticas. Actos que suelen tener un alto componente emotivo, como la fotografía que recorrió el mundo hace unos días: Obama abrazado a una mujer que durante 19 años cobró menos que sus compañeros por ser mujer.

No obstante, Obama ha salido sólo cuando de los grandes datos negativos macroeconómicos se ha tratado. Sólo, como el líder que acepta el peso de una gran carga pero tiene la fe de poder acarrearla. Sólo, pese a haber presentado a su equipo económico en grupo, en Chicago hace unos meses. Pero no nos engañemos, nunca comunicó soledad al hacerlo. Al contrario, enfatizó su imagen de líder que, ungido por la voluntad popular, puede hacer un llamamiento a la solidez de los sindicatos o a arrimar el hombro de forma colectiva.

Quizás por esta combinación de unidad, contextos y marcos adecuados, actividad política sin titubeos, a la par que liderazgo y agallas; el país no se siente defraudado con Obama cuando Bill Richardson tuvo que arrojar la toalla antes de ser nombrado Secretario de Comercio o cuando Tom Daschle ha tenido que hacer lo mismo como Secretario de Salud. En su caso, le han pasado factura los más de 128.000 dólares  en impuestos que dejó de pagar. El caso Richardson, fue saldado por Obama con la incorporación de un republicano, Judd Gregg.

Precisamente la incorporación de Gregg reafirma lo que a día de hoy podemos corroborar sin miedo a equivocarnos: el cambio no es una entelequia ni una promesa vacía de contenido. Algo ha cambiado, y algo está cambiando en América.