Ahir vaig publicar aquest article a La Vanguardia:

El cambio ya está aquí.

“Change is here”, gritaba satisfecha alguna invitada a la toma de posesión de Barack Obama sentada muy cerca del atril presidencial. Lo repitió unas tres o cuatro veces, mientras el ya presidente saludaba afectuosamente a los Biden. Lo repitió mientras, en un breve gesto, los presidentes 43 y 44 se intercambiaban un saludo.

El cambio está aquí. Eso debieron pensar millones de personas al escuchar por primera vez los acordes del “Hail to the Chief” dedicados al presidente Obama, mientras el batallón de honor atronaba la capital norteamericana con sus salvas. Almas y corazones en todo el globo sintieron que algo ya había cambiado en medio de un ritual que sólo cambia a trompicones. O a base de errores del juez que administra el juramento.

Hemos presenciado, con una mezcla de emoción, normalidad y admiración, infinidad de imágenes de este relevo. Todas ellas, oportunidades que nos han escenificado esta ruptura de los ritmos vitales de una nación que influye más allá de sus fronteras. Nos quedarán para el recuerdo, no sólo las impresionantes imágenes de una capital federal tomada por millones de personas en comunión y emocionadas; también la imagen de un soldado cambiando la foto de Bush por la de Obama en Guantánamo, el cambio casi al minuto de la página web de la Casa Blanca y toda su vocación de presencia en la web o la sensación que en política ya estamos un peldaño más arriba, en una época en la que la responsabilidad ciudadana va a jugar un papel importante.

La auténtica estela de cambio, sin embargo, viene del Despacho Oval. Va más allá de las fotos de un Obama en mangas de camisa -el Presidente Bush no permitía que nadie entrara en la sala en mangas de camisa o sin corbata-, del hecho que por primera vez entre un ordenador portátil o que un presidente tenga una BlackBerry en la sala. Sí, lo sé, acabo de contribuir a aumentar el valor de la valoración publicitaria que la compañía de estos aparatos ha tenido sin quererlo ni beberlo de un día para el otro: 25 millones de dólares. Y sumando. El cambio de verdad, pues, viene de los pasos políticos que se han tomado en esta última semana.

Obama es consciente, como la mayoría de políticos, de la importancia de gestionar correctamente la comunicación de los primeros 100 días de gobierno. Sabe que el mensaje que envía en cada acción es decisivo para fijar en los ciudadanos las ideas clave de su mandato. O lo que es lo mismo, dar hechos a las palabras tantas veces repetidas.

En el caso de los Estados Unidos, este proceso empieza incluso antes que, por ejemplo, en España. El largo período de transición nos permite empezar ya a trabajar estos aspectos. Por ejemplo, Obama habló mucho durante la campaña de la necesidad de acabar con la división de los blue states (Estados demócratas) y los red states (Estados republicanos), y mantuvo al Secretario de Defensa del gobierno Bush en su cargo. Ahora que está en la Casa Blanca ha tenido que empezar a hilar su proyecto político.

Las primeras decisiones van en esta dirección: el cierre de Guantánamo, la búsqueda de la estimulación económica, atajar el cambio climático y el acercamiento al mundo musulmán. Es especialmente significativo el carácter de las imágenes que nos ha mostrado cada decisión, Obama siempre rodeado de gente, marcando ese carácter de trabajo en grupo para beneficio del grupo. La fuerza del We que tanto le sirvió en campaña está al servicio del gobierno.

Pero de entre todas estas acciones, que tendrán caminos y suertes mejores o peores, es sorprendente el acercamiento al mundo musulmán. Si un gesto vale más que mil palabras, mil discursos o mil resoluciones de Naciones Unidas; que Obama conceda la primera entrevista a una cadena saudí tiene un potente mensaje de aproximación al incomprendido y odiado -a partes iguales- mundo musulmán.

Se intuye un giro de 360 grados en las políticas seguidas por su antecesor en el cargo. Una oposición diametral a lo defendido por Bush, no sólo ya en teoría económica, sino sobre todo en el auténtico caballo de batalla del tejano: la personificación del mal en el mundo musulmán. Arriesgada apuesta la de Obama en una sociedad con el recuerdo del 11S aún muy presente y con una inmersión de casi 7 años en el miedo, el recelo y el odio hacia esta comunidad.

Habrán sentido estos días a multitud de analistas, tertulianos y parroquianos de los lugares que ustedes frecuenten que Obama lo tiene difícil. Que las expectativas son altas, que quizás no podrá con todo. Que está condenado al fracaso y a la decepción. Conjeturas y elucubraciones prematuras, sin duda. Obama tiene un mandato por delante, con una fuerza y una voluntad renovadas. Y con unos 100 primeros días para convencer al mundo que, como decía la asistente a la inauguración, el cambio ya está aquí.

 

Surt Zapatero reforçat de la seva aparició a televisió? Debilitat? Revertirà el ritme a la baixa de les enquestes? És difícil esclarir-ho, per molt que el 74% dels espectadors enquestats per l’agència EFE aprovin la compareixença del president.

El què està clar és que entre el Zapatero que fa més d’un any parlava de cafès a 80 cèntims i el que avui parla de la crisi hi ha canvis. Canvis que es perceben a simple vista: un rostre més aspre i cansat, uns gestos més virulents i un to més tosc. Precisament és aquesta violència amb
les preguntes la que sobta, abandonant el famós “talante” del què feia gala a l’anterior edició.

Però enfront d’aquests aspectes, preval un d’important: és difícil enfrontar-se a les preguntes directes dels ciutadans en un context com l’actual. És difícil. El mateix Zapatero ho va reconèixer, venia a donar la cara. Perquè és molt delicat respondre als ciutadans que expliquen drames personals, situacions concretes que malmeten els projectes de més de 3 milions de persones.  Aquest és un dels canvis que hem vist en els darrers anys: un augment dels exercicis d’accountability i transparència. No obstant, constatem un allunyament ben palpable entre el discurs dels polítics i la concepció que té el ciutadà mitjà.

Per a mostra, un botó: totes les preguntes dels ciutadans al respecte de la crisi, recolzades en drames personals dels assistents, tenien com a resposta un missatge políticament correcte del president amb dades, context internacional i el famós terratrèmol financer com a punt àlgid. Els assistents i els telespectadors van trobar un Zapatero també molt diferent al que quan, fa un any, s’iniciava la campanya electoral, tenia per objectiu la plena ocupació. Molt difícil buscar el benefici propi en un context com el què es vivia als estudis de TVE. Hàbil, per part del president, evitar capitalitzar res. Va ser prou hàbil en evitar l’atac directe (més enllà d’un parell de comentaris) al principal partit de la oposició, per molt que abusés del boc expiatori d’aquesta crisi: el context financer internacional.

Tot i això, les respostes vagues, llargues, adornades amb retòrica i la poca convicció que desprenia el seu missatge van ser elements que van jugar en la contra del president Zapatero. Un Zapatero més còmode amb preguntes sobre la guerra d’Iraq, la integració o la violència masclista que amb l’economia.

En el fons, tots els “Tengo una pregunta para usted” deixen el mateix regust: la manca de respostes concretes però la satisfacció per posar en contacte a ciutadans amb polítics amb els miracles de la demoscòpia.

És possible mantenir la presencia i l’acció a internet després d’unes eleccions?  És possible mantenir l’esforç de campanya quan  s’arriba al govern? Yes, you can.

Si ets un polític aquest post t’interessa. Si no ho ets, també, per a què vegis el que altres líders fan i no trobes en els teus representants polítics.

S’ha parlat molt de l’ús de la xarxa que el president Obama ha fet d’internet, de com el seu decidit ús ha comportat tota una sèrie de canvis en el plantejament de campanyes electorals a la democràcia americana. Com ja comentava en aquest post, la campanya de les presidencials de 2008 serà recordada com la campanya de transició. No ens allargarem en això, sinó que observem ara perquè hi ha esperança en l’ús de la xarxa un cop hem celebrat la victòria del nostre candidat. O quan ja hem reflexionat sobre la nostra derrota.

• 1. Segueix parlant: la campanya electoral és esgotadora. Parles, comuniques, durant 24 hores, a tot arreu. Segurament la web de campanya haurà tret fum. Perquè callar de cop? Si creus que el dia després de les eleccions el teu bloc o la web han de morir estrepitosament, encara no has entès res. Explica com van les negociacions pel pacte de govern, quines seran les teves prioritats, amb qui t’has reunit… Pensa que serà una eina important en la gestió dels 100 primers dies de govern.

Exemple: Barack Obama va seguir parlant des de la seva web Change.gov. Va crear els vídeos setmanals adreçats a la ciutadania i va seguir enviant correus electrònics.

• 2. Segueix escoltant: per quina raó has de deixar d’escoltar als ciutadans, quan ho has fet les setmanes i mesos anteriors a la cita electoral? Ja no són importants? La millor manera d’acabar amb l’allunyament entre polítics i ciutadans és escenificar que el seu contacte no ha acabat.

Exemple: La web Change.gov va anunciar la setmana abans de la presa de possessió la creació d’un espai per a que els ciutadans poguessin proposar i votar temes que arribarien al President per a la seva consideració.

• 3. No posis barreres: no posis barreres per a que la gent s’apropi a tu. Tampoc en posis per a que tu hi puguis arribar. Fes el contingut del teu espai accessible, respecta les llengües del teu territori i obre les portes de casa teva a aquelles persones de fora del teu país que et vulguin conèixer més.

Exemple: La nova web de la Casa Blanca es passa al Copyleft i deixa que els buscadors indexin tota la web.

• 4. Avança’t: si disposes de les eines per fer que els ciutadans i ciutadanes es quedin sorpresos per la teva rapidesa, per la utilitat del contingut de la teva web i per un atractiu disseny, no esperis a que algú se n’adoni. Comunica que estàs present i que t’importa el mitjà.

Exemple: Just quan el president Obama jurava el seu càrrec, la nova web de la Casa Blanca, amb bloc inclòs, es posava en marxa. És notícia, capta l’atenció mundial i fa que tothom ho tingui en compte.

• 5. Que l’acció no pari: si has usat la web per demanar acció als teus seguidors, no deixis de fer-ho. Fes que participin tant dins com fora de la xarxa. Crear i mantenir un moviment no és gens fàcil… per què mantenir una concepció de curta volada? Per què no mantenir-lo i alimentar-lo?

Exemple: des del passat 4 de novembre, Obama i Hillary no han deixat de demanar contribucions als seus seguidors. Tampoc ho ha fet John McCain, que ha anunciat la creació d’un nou moviment.

Si ets un polític en actiu em diràs que tens massa coses a fer com per a preocupar-te d’això. Suposo que tens raó, això és un luxe innecessari i estem allunyats d’on està la opinió pública “de veritat”. Suposo que els 24 milions d’internautes a Espanya no et fan canviar d’opinió. Suposo que el fet que el 80% dels usuaris afirmi que està buscant informació, que necessita informació, tampoc et fan pensar en res. Suposo que el fet que el 50% de la gent de 25 a 50 anys siguin usuaris d’internet tampoc et fa canviar la teva concepció. Tu mateix, tu mateixa.

A río revuelto, ganancia de pescadores. O el què és mateix com aconseguir desviar l’atenció de l’opinió pública sobre els temes que afebleixen al teu adversari protagonitzant absurdes polèmiques. Així es podria definir la darrera setmana del PP si atenem a les dues fites comunicatives que han protagonitzat en només 7 dies: la fotografia i entrevista de la portaveu popular al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría a El Mundo i l’escàndol de la xarxa d’espionatge il·legal que, presumptament, la Comunitat de Madrid ha posat en marxa.

El govern està contra les cordes (o poc li queda per resistir amb el xàfec que cau): cada dia apareixen noves dades que assenyalen el què tots sabem respecte a la delicada -per usar un llenguatge soft- situació de l’economia. És una pluja constant de males notícies, amb previsions de creixement contestades per la pròpia Comissió Europea, amb una amenaça de sanció a Espanya pel seu endeutament excessiu i amb la intenció de S&P de rebaixar la valoració del país en la seva escala. Els inputs negatius al debat són de prou entitat com per entendre que, per si sola, la crisi podria fer caure el govern.

Aquesta premissa encara pren més força si atenem al mal funcionament de la comunicació del govern: cada portaveu diu una cosa diferent. L’optimisme del president Zapatero xoca amb Solbes, que afirma no tenir més instruments per acabar amb la crisi. Mentrestant, Leire Pajín li dóna un altre angle a l’afer o Miguel Sebastián s’atreveix a parafrasejar a Kennedy i demanar als espanyols consumir productes del país. Rocambolesc tot plegat: quan més unió necessites al missatge, més el disgregues.

Però no. El govern no cau ni sent, de moment, l’alè del segon classificat al seu clatell més enllà de les periòdiques enquestes que anuncien una possible victòria del PP però que també assenyalen la debilitat de l’ex-vicepresident d’Aznar. Per evitar que l’alè els posi nerviosos, el propi PP sap jugar les seves cartes… erròniament.

Comencem amb la famosa foto de Soraya Sáenz de Santamaría (SSS). Alguns afirmen que és el retorn de SSS a la primera línia de la política, després de veure com no podia fer-se un forat informatiu. Però aquesta premissa s’oblida d’un aspecte: encara que la resurrecció en política és una màxima, hom no pot fer-ho de qualsevol manera. Sobretot si aquesta acció s’interpreta com a desesperada i inadequada. Desesperada perquè manifesta molt poc anàlisi del context i de les conseqüències i inadequada perquè atempta de ple contra el missatge del PP. Per entendre’ns, la foto fa el mateix favor a l’estratègia i el missatge dels populars que si aparegués el botiguer de confiança de Rajoy manifestant que cada dia de la setmana el cap de cartell popular es menja dues llaunes de caviar iranià per sopar. Quina contradicció s’esdevindria amb el missatge d’austeritat, no creuen?

Per què la foto de SSS és una contradicció? Perquè la imatge sofisticada i pseudo eròtica que transmet s’allunya de la que ella mateixa ha volgut generar sempre: la de la dona JASP (Jove, tot i que sobradament preparada) que treballa sense descans pels espanyols. Significa que ja no ho és? No, però resulta frívola. Més quan des de les bancades populars es fa tot el possible per afirmar que es treballa sense descans mentre el govern no ho fa. Significa que SSS no té un cantó eròtic, que no té intimitat per fer-se fotos així? En absolut, pot fer-les i posar-les al menjador de casa seva. Però ha d’entendre que quan apareixen a la portada del segon diari més llegit d’Espanya, tenen un efecte directe en molts ciutadans que es pregunten moltes coses.

Hi ha, també, una qüestió de discriminació de gènere en tot aquest afer i que només el temps sabrà valorar. D’una dona política s’espera, tradicionalment, que respongui a un patró masculí d’autoritat. L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens mostrava a “Políticas” que no ha estat així en moltes d’elles, líders que han sabut imprimir la seva pròpia estela de lideratge. Potser SSS creu que aquesta és la via, però sense cap mena de dubte no té res a veure amb altres dones que han estat el centre de la crítica dels sectors més conservadors com Carme Chacón.

En definitiva, aquestes interferències en el missatge són estalviables. Sobretot si es posen en el mateix camp que tant criticà el PP en ple. Recorden unes fotos de les ministres socialistes del primer govern de Zapatero per a la revista Vogue?

L’espionatge a la Comunitat de Madrid és un altre tema. Ens mostra com una filtració sobre un tema tan delicat com aquest es posa en primera pàgina sí o sí. És un cas de corrupció política greu i encara que el lideratge d’Aguirre no està en perill, suposarà algun que altre problema a la presidenta. Més que res perquè les persones que han estat objecte de les investigacions d’ex-policíes i ex-guàrdies civils són càrrecs d’altres faccions populars contràries a la d’Esperanza Aguirre.

Aquest issue tindrà dos efectes: un intern, en les relacions de poder entre les faccions i un extern, quan se’n depurin responsabilitats a mesura que les investigacions vagin endavant. Sempre i quan els jutges i les vagues ho permetin.

En tot cas SSS i la xarxa d’espionatge d’Esperanza fan un favor dels grans al govern de Zapatero. Les maniobres de distracció les porta el PP de casa, com si convides a algú a sopar i no només duu el vi, sinó tot l’àpat. Si el govern usés aquest avantatge competitiu ja seria d’escàndol, però són conscients que per enriquir el debat cal posar una nota dissonant de tant en tant.

Potser la marca Loctite hauria de pensar en una nova campanya de màrqueting per aquest 2009. Loctite: ho fixem tot. Fins i tot el missatge del govern. I el missatge del PP.

Avui a La Vanguardia, l’anàlisi de la presa de possessió de Barack Obama.

Nunca una toma de posesión de un presidente norteamericano había levantado tal expectación más allá de sus límites territoriales como la que vimos ayer. Consecuencias de un mundo global, conectado sin duda alguna. Millones de personas, entre dos y tres, siguieron el acto desde las frías calles de Washington. Desde la llegada de la impresionante limusina al Capitolio, hasta los juramentos de Biden y Obama y el discurso inaugural, esos millones de personas se sintieron parte de la historia. Como todos los que lo siguieron en el mundo entero.

Obama pronunció las palabras que por 44ª vez convirtieron a un hombre en presidente. Un juramento con alguno que otro traspiés (el padre de George W. Bush también tuvo un arranque accidentado en 1989) que arrancó los aplausos de una audiencia entregada a su presidente. El manto de personas que muestran las imágenes del momento son simplemente emocionantes. ¿Cómo una persona puede comninar tantos sentimientos?

Tras el juramento, fue el turno del discurso. Un discurso a la nación, para la nación y hablando de ella.  De su intimidad, de sus problemas, sus retos y sus esperanzas. Un canto directo del presidente a ella, y a los que la forman: los ciudadanos y ciudadanas. Este sería el mejor resumen del discurso inaugural del presidente Obama.

¿Y qué le dijo Obama a la nación? Que más allá de un duro invierno, existe una primavera y un verano al que se llegará con el esfuerzo de todos. Juntos, unidos. El presidente hizo lo que hacen los grandes líderes: marcar objetivos para que todos lleguen a ellos. Para ello, insufló el optimismo que tanto necesita un país como los Estados Unidos. Un discurso positivo, a la par que realista. ¿Y qué mejor que citar al padre de la nación por excelencia para llamar a todos a arrimar el hombro?

La inclusión de su mensaje, el tono positivo y la idea de que tras la crisis vendrá la prosperidad, fueron acompañados con otras ideas clave que cabe mencionar. Como la insistencia en la llegada al poder de una nueva generación de americanos que entienden su país de forma distinta. Una nueva generación con nuevos retos y nuevas ideas, con nuevas formas de energía y nuevos enemigos externos que piden una nueva manera de hacerles frente.

Una nueva generación que, en definitiva, se enfrenta a retos más complejos que las anteriores. Quizá por ello, fue un mensaje plagado de mensajes con un doble receptor: el ciudadano o ciudadana americana, pero también toda aquella persona de cualquier parte del mundo que pudiese darse por aludido. Tanto los que en sus palabras encuentran el consuelo y la fuerza ante un momento difícil, como de alerta para aquellos que quieren acabar con un país que sigue siendo la potencia mundial.

Estas dos grandes ideas muestran la línea que seguirá su administración: reactivar la economía y restaurar alianzas en el mundo para asegurar a su país. Empresas, ambas difíciles, que podrían lastrar al nuevo dirigente por las elevadas expectativas sobre su persona. Pero empresas que, seguramente, sabrán dotarse del apoyo necesario de una sociedad ávida de un liderazgo nuevo.

Obama demostró ayer ser el líder que los americanos deseaban para completar su relato, su historia tantas veces contada. Lo que no nos hubieramos imaginado hace unos meses sería que ese mismo personaje que custodia la esencia de ese relato fuera capaz de construir uno nuevo,  a escala global.
Si ese relato global es algo más que un simple destello, como el insistente juego con el sol del pin de la solapa del presidente, el mundo habrá encontrado una baza para luchar contra la crisis que amenaza con hacerlo desaparecer. Si no, más de uno deberá empezar a pedir lo que repitió Obama tras el juramento: so help me God.

Ahir dissabte, el Centre Internacional de Premsa de Barcelona va acollir la celebració de la primera Marató de Comunicació – Lliçons Obama. Durant poc més de dues hores, vam tenir una visió de 360º dels motius que van dur a Barack Obama a guanyar les eleccions del passat 4 de novembre.

Com ja vam anunciar al llarg d’aquesta setmana, la celebració d’aquest acte s’organitzava amb el format de microponències de 5 minuts, el temps just per, com indicava l’Antoni Gutiérrez-Rubí durant la cloenda de l’acte, sintetitzar una idea. “Si no pots expressar una idea en cinc minuts, és que no ho pots fer”, afirmà.

Els ponents van respectar aquest temps i van passar a desgranar diversos temes, aportant riquesa de matisos i idees. La satisfacció es podia sentir entre ponents i assistents, que van aconseguir una visió privilegiada d’una maquinària electoral i comunicativa sense precedents.

Entre els assistents, alguns vinguts des de València i altres indrets del Principat, es comptava també amb la presència de Miquel Iceta i Trina Milán, i una sala plena a vessar de persones interessades en aquest recorregut. A totes aquestes persones que, volem agraïr la seva assitència.

A continuació podeu veure les presentacions que vam poder escoltar ahir, en el format que els ponents van dur. També trobareu els enllaços als respectius blocs. I podeu veure les fotos de l’acte a Flickr.

Reaccions a la blogosfera:

Trina Milán

Sergi Sabaté

Carles Puigdemont

Xavier Peytibí

Daniel Tercero

Carlos Guadián

Lourdes Muñoz

Ponències

Juan Víctor Izquierdo: Les fortaleses d’Obama

Pau Canaleta: David Axelrod

En Pau no va dur presentació, però va donar especial atenció a l’experiència de l’estratèga d’Obama en captar vot blanc per a candidats aforamericans. Demanarem el seu guió i esperem pujar-lo a la xarxa en breu.

Marta Albes: els valors en el discurs

Albert Medrán: La força del We

Carlos Gómez: Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets

La pujarem en breu
Guillem López-Bonafont: Grassroots

Rubèn Novoa:    Fundraising

Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip

Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com

La pujarem en breu

Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil

Marc Cortés: Twitter i interactivitat

Montse Prats: L’arquetip femení en la les xarxes de poder/relació d’Obama

Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters

Vicent Martínez: El spot de 30 minuts

Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya

Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere

Joan Riera: Yes we can

En només 5 minuts, el 19 ponents que avui han matinat per estar al Centre Internacional de Premsa, la campanya d’Obama s’ha analitzat amb una visió de 360º. Des de les fortaleses d’Obama a la web Change.gov. Passant pel canvi d’arquetip, el relat, l’estratègia, David Axelrod… Ja sabeu quins eren els ponents, com vam anunciar.

Amb una sala plena i amb la satisfacció de veure com els assistents, que també han matinat, en gaudeixen.

Demà us faré un anàlisi més profund. Us deixo la meva presentació.

 

Gràcies a tots!

En els darrers mesos he tingut oportunitat de parlar amb molta gent, d’edats, sectors, professions i partits ben diferents, sobre l’ús de les noves tecnologies i la comunicació. Les reaccions passen des dels convençuts, als ignorants, els incrèduls i, per què no dir-ho, els reticents a veure com les coses canvien.

Des de setembre de 2007, quan vaig acabar el meu estudi sobre l’ús d’internet a la política espanyola i catalana (que us podeu descarregar aquí) fins avui, les coses han canviat. Sobretot en l’ús per part de partits i polítics d’aquestes eines, però les reaccions han canviat ben poc. Tot i que poc a poc, les percepcions van modulant.

La campanya electoral nord-americana ha tingut molt a veure amb el moviment, moltes vegades tàctic, de la classe política al nostre país. I seguirà jugant un paper essencial. Tal i com assenyalava Ravi Singh, un dels seus assessors, al Seminari de MAS Consulting del passat mes de novembre, l’ús d’internet a la política no té marxa enrere.

És evident que els més convençuts en les seves capacitats, entre els quals m’hi incloc, voldríem veure una major activitat dels nostres líders a la xarxa. Ens agradaria veure com el president Zapatero ens parla i ens escolta des d’internet. El mateix amb el president Montilla. Ens agrada la presència de Benach, o compartir debats parlamentaris amb Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Montserrat Capdevila.

Ens agrada veure com els militants són actius en els seus congressos. Ens agrada poder participar en els seus actes com a convidats. Ens agraden els vincles polítics que s’estableixen i ens agrada tenir una comunicació directa.

Per això, la política només pot fer una cosa: abraçar aquest món comunicatiu.

Però per la mateixa regla, no ens agrada que ens prenguin el pèl. Ens falten al respecte quan s’utilitzen blocs només durant els quinze dies de campanya. O quan un polític que s’obre a l’esfera, no respon. No, no ens agrada.

No obstant, la situació és la que és. A la vella Europa, i en especial a la pell de brau, ens hem adonat que l’acció política a internet funciona, serveix per alguna cosa. Tenim dues oportunitats d’or per veure-ho a les eleccions gallegues i basques del proper mes de març. També veurem què passa amb les eleccions europees de juny.

La situació avui té dos exemples claus. Dijous 15 de gener. El Mundo dóna la portada-de-el-mundo1a una noticia que té la comunicació política en el seu punt de mira. Bé, en realitat té en punt de mira a Rajoy i la seva vulnerabilitat, però el què més importa és que el segon diari en difusió a Espanya i un dels més visitats a la xarxa, obre amb un rotund “Rajoy reúne un grupo asesor para mejorar su imagen pública”. El candidat popular ha decidit, a marge dels canals oficials del partit i amb una reunió informal sense el seu principal assessor de comunicació, demanar ajuda per fer una comunicació més directa amb les noves tecnologies.

De fet, ja han presentat la web “Queremos“, que busca la participació dels joves usuaris d’internet. I els propers 24 i 25 de gener, estan movent una quedada a través de Facebook, en el marc del primer Foro Abierto del partit.

Aquests aires de canvi també arriben a la Moncloa. Trobo molt interessant la web del Pla E que ha presentat l’executiu. Interessant sobretot per les mancances que té; és a dir, va vestida amb un vídeo del president, però no deixa de ser una web estàtica on el ciutadà no pot ser escoltat.

Tot el contrari de la darrera iniciativa de l’equip Obama. Si el president-electe ja va trencar motlles al afirmar que faria un vídeo setmanal a YouTube, canviant la tradició del discurs radiat del President, l’equip de transició va informar aquesta setmana de la creació d’un nou mecanisme de comunicació entre la ciutadania i el president.

Amb un clar mail titulat “Give your ideas directly to the President”, han creat l’anomenat “Citizen’s Briefing Book“, un espai on els usuaris, registrats, poden aportar idees, comentar-les i votar-les. Les més votades, seran presentades al President. Tota una novetat, molt més directa que -em ve al cap- les iniciatives legislatives populars -tot i que amb menys protecció jurídica-, més fàcil, més interactiva i més entenedora.

Haurem de prestar especial atenció a l’experiència Obama, perquè té tots els números d’esdevenir el primer president que té internet com una eina de treball real i no com un compromís; traspassant el propi eix de campanya electoral amb el mitjà. Sarkozy posà un espia a la xarxa, però Obama posa la xarxa a treballar.

Reconeixereu la resistència al canvi a simple vista. Dimarts va tenir lloc un acte molt interessant a Convergència. Una taula rodona sobre política i les eines 2.0, amb tres ponents d’excepció: Antoni Gutiérrez-Rubí, Toni Aira i Jordi Segarra. L’acte, organitzat per la sectorial de noves tecnologies, va apuntar a totes aquestes qüestions. Les persones que organitzaren l’acte, com en Roc Fernàndez o en Marc Pallarès saben molt bé de què es tracta… però entre el públic encara existien preguntes que posaven el fre o en treien ferro. Normal, passa a cada casa. Però estic convençut que en un període més curt que llarg, aquestes reaccions hauran deixat pas a unes altres: com aprofundir en el mitjà. Temps al temps.

En què consisteix la presa de possessió de Barack Obama? Què podrem veure la setmana que ve? Més detalls a l’article publicat avui a La Vanguardia.

En menos de una semana, la Casa Blanca albergará a un nuevo presidente y a su familia. Será la confirmación, una vez más, de la continuidad, el cumplimiento de la tradición. Pero sobretodo, del correcto funcionamiento de un sistema político que ha hecho de la alternancia democrática su principal fortaleza. Todo está preparado en Washington para la toma de posesión de Barack Obama. Veamos los puntos clave para entender la ceremonia que tendrá lugar el próximo martes.

El misticismo republicano: el martes veremos una toma de posesión que poco tiene que ver con nuestras investiduras parlamentarias. De hecho, se trata de una celebración más próxima a una entronación republicana que a la investidura de un jefe de gobierno a la que estamos acostumbrados. El hecho diferencial, su condición de jefe de Estado y comandante en jefe; conlleva una celebración casi mística de la continuidad de los pilares del Estado.

El lugar: la investidura se produce en el Congreso americano, en las escaleras del Capitolio. Exactamente, en la escalinata occidental del edificio. Aunque el Presidente no es elegido por el Congreso, sino por un colegio electoral, es una tradición que él acuda al poder legislativo para tomar posesión de su cargo. La escalinata ha ido cambiando a lo largo de los años, por ejemplo, Kennedy tomó posesión en la escalinata oriental. La segunda investidura de Reagan, por ejemplo, se hizo en el salón ovalado interior, conocido como Rotunda, por culpa del frío extremo. Se contempla la venda de entradas y la instalación de millares de localidades para invitados y asistentes. En el caso de Obama, se agotaron las entradas en un minuto.

• El protocolo: la ceremonia, como muchas cosas relacionadas con la presidencia americana, tiene poco espacio para la innovación y el cambio. Los expresidentes serán invitados a asistir y el presidente saliente compartirá camino con el electo. El saliente entrará antes que el entrante (valga la redundancia) y se sentará a la derecha de sus pantallas. Antes de empezar el acto, entrará Barack Obama y bajará las escaleras hasta situarse a la izquierda de la imagen que nos ofrecerá la televisión o Internet. Con él estará su esposa e hijas. Otro actor imprescindible es el presidente del Tribunal Supremo, que tomará juramento al nuevo presidente. Joe Biden habrá tomado posesión de su cargo antes.
• El acto: la toma de posesión tiene dos momentos culminantes, el primero es el juramento (oath of the office) y el segundo, el discurso inaugural. Entre tanto, se sucederán otros actos como un sermón, que será oficiado por Rick Warren; y actuaciones musicales.
• El juramento: La primera familia entrará en escena. Michelle Obama sostendrá la Biblia sobre la que Lincoln juró su cargo, con la presencia de sus hijas. El uso de la Biblia no es obligatorio, pero se cree que sólo un presidente no hizo uso de ella. Obama, siguiendo una antigua fórmula, jurará el cumplimiento fiel de las obligaciones del cargo de presidente de los Estados Unidos, y con la mayor de las habilidades, proteger, preservar y defender la constitución del país. Cuando Obama repita las palabras del presidente del Supremo, sonará el himno que acompaña al presidente; el “Hail to the Chief” y se sucederán 21 salvas en su honor. Durante toda la ceremonia, estos himnos sólo serán interpretados por la banda de marines, el conjunto musical que acompaña siempre al presidente.
• El discurso: tras la toma de posesión, Barack Obama se dirigirá a la nación y al mundo con uno de los discursos más esperados de los últimos años. Un discurso inaugural suele contener los grandes trazos que plantee la dirección de la política de la nueva administración. La duración no está prefijada. Se trata de uno de los momentos más importantes durante el mandato, ya que como todo en la vida, una buena impresión iniciar ayuda a gestionar las percepciones a partir del primer momento de la recién estrenada presidencia. Se recuerdan grandes discursos inaugurales. Quizás el más famoso es el de Kennedy, cuando pidió a los ciudadanos que no se preguntarán que puede hacer el país por ellos, sino que pueden hacer ellos por el país. Roosevelt afirmó que sólo se podía temer al miedo mismo y Clinton abogó por una nueva coalición cívica para superar los problemas. Tras una campaña plagada de discursos excelentes, las expectativas ante este primer discurso presidencial de Obama son altas. No sabremos si pondrá la luna como nueva frontera, tal y como hizo Kennedy, pero seguramente pondrá en marcha con su retórica el espíritu del país.
• El almuerzo: tras el discurso, el Congreso ofrece un pequeño almuerzo al nuevo presidente.
• El desfile: en cuanto termine el almuerzo, el presidente bajará desde la colina del Capitolio a la Casa Blanca. Carter hizo el trayecto a pie, pero por medidas de seguridad ahora sólo se hace una parte del mismo. En cuanto llegué a la Casa Blanca, pasará revista a las tropas desde el pórtico norte de la mansión.
• Los bailes: durante el día, se celebran varios bailes en honor del presidente, a los que asistirá y bailará alguna pieza. Es tradición que varias entidades los organicen, como la George Washington University o la celebración del baile inaugural latino dónde Alejandro Sanz será un artista invitado.

Este es el esqueleto de una celebración que ha cambiado a lo largo de los tiempos, pero que ha mantenido elementos esenciales durante los últimos 230 años. Es un momento cumbre en la tradición de un estado joven y brilla por el simbolismo que es capaz de destilar, y si no, fíjense en las banderas que cubrirán el Capitolio, podrán ver los diferentes estandartes que ha tenido el país a lo largo de su historia.

Si tienen oportunidad, no se pierdan la investidura de Barack Obama. No sólo estarán presenciando un momento histórico, también estarán viendo en todo su esplendor una engrasada máquina simbólica, protocolaria y, por qué negarlo,  una excelente máquina del espectáculo que les sorprenderá. Por alguna razón las amplias celebraciones se alargan 10 días…

Aquest dissabte, quan faltin poc més de tres dies per a la presa de possessió de Barack Obama, a Barcelona tindrà lloc un acte que repassarà els aspectes principals que van dur al president-electe dels Estats Units a guanyar les eleccions presidencials.

A ningú se li escapa la importància de la victòria d’Obama. Són molts els aspectes específics i únics que fan del personatge i de la seva carrera a la presidència un moment històric de rellevància.

L’acte, com Obama, també té algunes especificitats. La Marató de Comunicació – Lliçons Obama és un conjunt de micropresentacions de cinc minuts de durada que ens ajudarà a veure la campanya d’Obama en la seva globalitat.

La idea de celebrar aquest acte sorgí del darrer Beers&Politics, com en són testimoni en Xavier Peytibí o Rubèn Novoa. D’aquesta manera, amb l’Antoni Gutiérrez-Rubí hem estat treballat els darrers mesos per aquesta cita que no et pots perdre.

Aquest dissabte, a les 10 del matí, el Centre Internacional de Premsa serà l’escenari d’aquest repàs a una campanya històrica. 21 ponències seran presentades seguint aquest agenda:

Juan Victor Izquierdo    : Les fortaleses d’Obama
Pau Canaleta: David Axelrod.
Marta Albes:    Els valors en el discurs
Albert Medrán: La força del “We”
Carlos Gómez: Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets
Guillem López-Bonafont: Grassroots
Rubèn Novoa:    Fundraising
Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip
Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com
Marc Pallarès: La música i els músics
Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil
Marc Cortés: Twitter i interactivitat
Montse Prats: L’arquetip femení en la les xarxes de poder/relació d’Obama
Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters
Vicent Martínez: El spot de 30 minuts
Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya
Marc Teixidor: Change.gov
Carles Puigdemont: La influència Obama a casa nostra
José Rodríguez: Impacte a la blogosfera espanyola
Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere
Joan Riera: Tema a confirmar

L’entrada és lliure.