No podem anar en contra de la revista Time. Ni de El País, ni La Vanguardia. Tampoc podem plantar cara al Washington Post, a la CNN… el nom propi del 2008 és un nom africà que significa esperança i es diu Barack Obama.

No hi ha espai per a la originalitat quan es tracta de recollir la fita que aquest home ha aconseguit. Està (quasi) tot dit sobre ell quan queda menys d’un mes per a que prengui possessió del seu càrrec, però ens atrevirem a marcar les 10 fites que el fan el nom propi del 2008:

1.    Barack Obama és el primer president electe afroamericà, tot i tenir una història atípica i no procedir dels típics cercles de poder.
2.    Ha aconseguit articular una campanya exitosa on internet ha jugat un paper fonamental.
3.    Ha sabut donar un to transcendent al seu missatge, on la superació de les diferències i la inspiració juguen un paper central.
4.    Obama ha aconseguit acabar amb un període republicà i trencar les estadístiques.
5.    La decisió del president-electe d’allunyar-se dels grups de pressió li ha donat el favor dels ciutadans.
6.    Obama representa la política del segle XXI, tant per objectius com per mitjans usats i discurs emprat.
7.    El president-electe ha sabut crear un dels millors equips de campanya de la història electoral americana.
8.    Ha aconseguit un rècord de participació en un país tradicionalment abstencionista.
9.    Nous sectors socials han entrat al sistema electoral i han expressat la seva opinió.
10.    Ha sabut donar esperança, com el seu nom indica, no només al seu país, sinó a milions de persones arreu del món.

La omnipresent crisi econòmica és, després de molts anys, protagonista un altre cop d’un any que es tanca. La crisi, però, ha tingut dos grans moments d’importància: quan no n’hi havia (o crèiem que no hi era) i quan ella mateixa va fer acte de presència amb una força inusitada.

I com que política i economia van tan de bracet com les olives i les escopinyes o el sol i l’ombra, durant la campanya a les eleccions generals de març vam veure l’intent desesperat del PP de fer entrar el tema en l’agenda d’aquelles eleccions. No vull dir que els faltés raó o no, senzillament que la ciutadania no percebia la crisi com una cosa plausible.

Després vam ser testimonis del negacionisme del Govern davant dels efectes primerencs de la crisi, fins que la bombolla va petar després de les vacances, el dia que Lehman Brothers va caure i McCain va dir que l’economia americana era forta.

A partir d’aquell moment es van decidir unes eleccions presidencials americanes, el món es va posar a fer rescats financers multimilionaris, reunions multilaterals, fotos, paraules i efectes devastadors per a l’economia a escala mundial.

Ja sé que esteu cansats de sentir la paraula crisi, però què hi farem… és un dels noms propis de l’any!

Sarah Palin, la candidata dels republicans a la vicepresidència dels Estats Units, va arribar a tots els racons de la terra quan el senador John McCain la va elegir com a companya de viatge en la campanya presidencial.

Palin es convertia en la segona dona candidata a la vicepresidència i ràpidament va fer embogir el país. Embogir i seduir. Palin va crear opinions favorables i contràries en proporcions similars, i és que per entendre l’essència del personatge calia saber primer la seva història.

Nascuda a Idaho, Palin havia jugat a bàsquet i havia estat miss durant la seva joventut, dues etapes que van marcar el seu caràcter. I així, Sarah Barracuda va entrar en política als anys 90, primer en la política municipal i després com a governadora d’Alaska.

Palin és un personatge de gran controvèrsia: conservadora, defensora de la NRA i del creacionisme, va jugar més en contra que a favor de McCain. La seva inexperiència i les estrambòtiques primeres declaracions com a candidata, apostant per declarar la guerra a Rússia; van ser la música de fons que va marcar la carrera presidencial republicana.

La governadora d’Alaska ha mostrat el seu interès en liderar el partit de cara a les eleccions de 2012, tot i que la prudència és poca a l’hora de fer pronòstics. En tot cas, la seva actuació serà recordada durant molts anys.

Internet és un protagonista del camp de la comunicació durant aquest any. I no ens basem en Rodolfo Chiquiliquatre per a sostenir-ho, no.

Ens basem sobretot en l’extraordinari ús que Barack Obama ha fet de la xarxa per aconseguir teixir els suports necessaris per arribar a la presidència dels Estats Units.

S’ha parlat molt sobre aquest tema, especialment en aquest bloc. Però és convenient tornar-ho a citar i veure com el que apuntaven experts com Antoni Gutiérrez-Rubí en el camp polític, o el que ja sabien altres experts de la comunicació 2.0, com l’Adolfo Corujo, s’està complint.

“Quiero que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y unos padres con trabajo.”

Així va cloure Mariano Rajoy el primer cara a cara electoral amb el president del Govern el passat 25 de febrer. Serà recordat durants anys com un dels grans moments de les campanyes electorals, quan el líder de la oposició va recórrer a la imatge d’una nena per encarnar el seu missatge polític.

Però el recurs no va funcionar.

El cinquè personatge de l’any no és la nena en sí mateixa sinó el fenomen que Rajoy posava de manifest: la còpia i el trasllat al nostre sistema polític, electoral i comunicatiu d’elements que han funcionat a altres països, sense fer el mínim esforç d’adaptació.

Rajoy es va rodejar de col·laboradors que havien aconseguit grans èxits a països llatinoamericans, que van utilitzar els mateixos recursos que allà els van dur a la victòria per intentar el mateix amb Rajoy, però sense atendre a les naturaleses del país i, sobretot, del candidat.

D’aquesta manera, Rajoy va parlar d’una nena a l’alegat final, i el país es va posar a riure. També van copiar spots electorals mexicans, un famós ballenato i altres cançons que resaven “con Rajoy, cabeza y corazón”.

Després de la victòria d’Obama, tornarem a viure una onada més de còpia de tot perquè sí i veurem com això seguirà sent un nom propi el 2009.

I si no, un cop d’ull a la campanya de Basagoiti per les eleccions basques d’enguany ja us donarà una pista, com comentava en Juan Victor Izquierdo fa uns dies al bloc d’en Xavier Peytibí.

Els dos aliats es mereixen un espai en aquest repàs anual. Perquè el seu protagonisme ha estat important aquest any i per motius ben diferents.

Començarem pel primer ministre britànic. No podem dir que Gordon Brown hagi tingut un any fàcil, tot i que encara el nou any amb més força del que hagués pogut imaginar fa només uns mesos. Les coses no pintaven gens bé pel laborista, que veia com el seu partit perdia poder en diverses eleccions municipals, amb derrotes que no es veien des de l’època Thatcher.

Quan ja podia sentir l’alè del seu gran rival, el conservador Cameron, la crisi financera mundial va ser el seu escull. El seu lideratge en la resposta a la crisi al Regne Unit li ha servit per a que el reconeguin a dins i a fora de les seves fronteres, i per a que les enquestes no el defenestrin abans d’hora. Tant és així, que en un lapsus linguae fa poques setmanes a la Cambra dels Comuns, Brown afirmà que havia ajudat a “salvar el món“.

Sarkozy ha seguit amb la hiperactivitat que ja va marcar el darrer any, però enguany ho ha fet de manera molt especial i rellevent des de la presidència de torn de la UE. No queden enrere els seus esforços per escenificar una resposta conjunta a la crisi, per buscar una sortida al punt de no retorn del Tractat Constitucional de la UE, el seu protagonisme compartit amb Ingrid Betancourt després del seu alliberament…

Un any de canvis, molts canvis, que ha portat a la catalana ministra de Defensa a protagonitzar notícies, notícies i notícies. La imatge d’una dona, catalana i embarassada passant revista a les tropes el dia de la presa de possessió del seu càrrec, va donar la volta al món.

Chacón va ser la cap de cartell del PSC en les darreres eleccions generals i va aconseguir una fita que no es repetia des de les eleccions de 1982, que el PSC portés a Madrid 25 diputats que van ser decisius per a la victòria de Zapatero.

La ministra de Defensa simbolitza l’aposta del president per donar més protagonisme femení a la política. Si voleu ampliar aquest àmbit, us recomano el llibre “Políticas” de l’Antoni Gutiérrez-Rubí.

Aquest any Carme Chacón ha protagonitzat moments molt importants a nivell comunicatiu. El seu primer acte com a ministra ho fou, però també els viatges a les tropes, les fotografies en alguns mitjans amb el seu fill Miquel al Ministeri de Defensa, etc.

Chacón és un nom propi del 2008 i segurament ho seguirà essent durant molts anys. El vídeo de les forces armades del darrer 12 d’octubre va saber donar una altra perspectiva de l’Exèrcit, un canvi en la concepció que es té de la institució. Per això, podem suposar que aquest canvi serà present durant tota la legislatura.

Ens ha donat molt joc a tots els qui ens preocupem per com comuniquem la política. I hem de reconèixer que ningú com ella és capaç de crear tanta admiració i tanta animadversió a la vegada.2008 ha estat l’any de la presidenta de la Comunitat de Madrid per diverses motius:

• És, en part, responsable de l’espectacular victòria del PP a Madrid a les darreres eleccions generals, salvant el resultat de Mariano Rajoy juntament amb els del País Valencià
• Ha estat la vencedora moral de la guerra fratricida entre ella i l’alcalde de Madrid pel control del PP. Per molt que Rajoy hagi adequat la direcció al seu gust, l’ombra de la presidenta és omnipresent
• Ha capitalitzat la celebració del bicentenari del 2 de maig
• Ha protagonitzat moments especialment interessants pel que fa a imatges inesborrables o moments amb molt de missatge. La visita a la selecció espanyola de futbol, els mitjons després de l’atac a Mumbay, les protestes als hospitals…

Però sobretot és un dels noms propis de l’any perquè ha sabut mantenir un perfil actiu durant tot l’any, sense renunciar al seu objectiu no declarat i sabent teixir una xarxa de recolzaments que sembla inalterable.

És un dels noms propis d’aquest any i ho podrà ser molts més anys si, precisament, aquest cercle no l’acaba engolint. I ja va ser alertada…

Més informació: Wikipedia

• Quines són les persones més importants del 2008?
• Qui ha fet més des del camp de la comunicació i la política per a ser recordat?
• Quins són els 8 noms propis del 2008?

Encetem avui una sèrie de posts que ens permetran conèixer aquests noms propis. Persones que, gràcies als seus fets, a les seves paraules i a la seva manera de fer han canviat, millorat o fins i tot empitjorat la comunicació política.

Els criteris, totalment subjectius. La visió, totalment discutible. Però aquests són els meus 8 noms propis del 2008.

I els teus?

Només l’atzar podia deixar que un 22 de desembre fos la data en què coincidís en el temps informatiu la grossa de Nadal i la negociació del finançament. I dic que només l’atzar ho podia fer perquè la negociació sobre un tema tan crucial com aquest està prenent massa similituds amb un sorteig de Loteria.

Aquestes darreres jornades ens estan deixant grans conceptes amagats darrere les declaracions creuades. El què més m’agrada, el de la política en temps de descompte, no hi ha dubte. Per política de tems de descompte podríem entendre tota una concepció, no sé si dir estratègica, de la negociació política i sobretot de la comunicació política. Aquesta teoria entroncaria directament amb el curtplacisme de que fem gala massa sovint i el sí perquè sí. I és que tal i com li preguntaven avui a José Blanco a la roda de premsa, si Zapatero s’ha de reunir amb tots els presidents autonòmics, arribarem a temps el 31 de desembre?

La setmana passada em referia a aquest tema en termes nadalencs. Suposo que té molt d’il·lusori creure que es pot arribar a un acord en 9 dies, un acord satisfactori per totes les parts, s’entén. Però avui potser caldria canviar el to per l’atzar, la sort i la loteria.

Avui és el dia de la salut. I la feina. En el món de la loteria serveix, en el de la política no ens servirà amb la salut o la feina, de fet, aquí es on resideix la dificultat del moment polític que s’està dibuixant. Això no serà fàcil. Tothom ha posat les cartes sobre la taula i dubto que ens poguem confiar amb l’esperit nadalenc…

Avui també “competeixo” jo contra el temps informatiu de la loteria, en sentit figurat, és clar. A aquest link podeu llegir i veure l’entrevista que em van fer a La Vanguardia sobre l’efecte Obama.