E-Campanya

La tornada del viatge de Washington i els darrers esdeveniments a Afganistan m’han fet reflexionar sobre un tema que sovint ens passa desaparcebut i que té un poder d’interpretació molt gran: el paper de l’exèrcit en la nostra societat. Per què el cementiri d’Arlington és la demostració d’un poble agraït a un exèrcit i la mort dels soldats espanyols a Afganistan no provoca la mateixa sensació entre els espanyols?

Una de les raons que més pot explicar la diferència és històrica. L’exèrcit dels Estats Units és una cèl·lula mare de l’Estat que es creà a partir de la Declaració d’Independència de 1776. Un exèrcit de milicians que aconseguí derrotar el poderós exèrcit colonial, dirigit per un dels pares fundadors de la pàtria i primer president, George Washington; unint així per sempre el destí de la pàtria al destí del seu braç armat. El seu comandant en cap, el President, és elegit per les urnes i pesa sobre ell la legitimitat del vot en les seves decisions. De fet, en pocs països pesa tant aquesta qüestió a l’hora de decidir el vot.

Si bé hi ha aquesta unió des de l’inici de la vida del país, és la participació a les dues Guerres Mundials i el seu paper de salvador de la llibertat el que ha dotat a l’exèrcit d’un relat complementari al fundacional. Durant moltes generacions, el US Army ha estat un garant de la pau i la llibertat per als seus aliats, tot i que aquest relat es malmet amb la Guerra del Vietnam, continua el seu pas cap a l’esquerda amb les intervencions a Amèrica central i Àsia -Afganistan, Iran- als 80 i, finalment, la injustificada i injustificable invasió d’Iraq. Allà es produí el trencament d’aquest relat a la resta del món; però no a Estats Units.

De fet, el paper de l’armada és omnipresent a la vida social del país: si un mal comandant en cap duu els nostres nois a morir, qüestionarem a qui pren la decisió i a les properes eleccions el farem fora. Però no qüestionarem a l’exèrcit. Mai. I el respecte per ell es veu prenent una copa a Georgetown, on a l’entrar a l’establiment seran atesos abans que qualsevol altra persona. O com va veure en Guillem, a un veterà d’Iraq el faran passar a primera classe en un vol domèstic. Podríem seguir exemplificant aquest profund respecte als que s’encarreguen de la defensa del país.

I podríem parlar de la commoció nacional que han generat els morts a l’Iraq, commoció que no es nota a Espanya quan tenim notícies dels caiguts en una missió de pau a l’Afganistan o quan lluitaven a l’Iraq per una mala decisió d’un president de l’executiu que avui ja no governa. Que consti, aquest post es fa des de la més pura admiració per les persones caigudes a l’atac, per la seva tasca a Afganistan i des del més sentit respecte per ells i les seves famílies que estan trencades pel dolor. Però a Espanya no existeix una manera per reconèixer el paper com passa a Estats Units.

La raó, un altre cop la història: l’exèrcit espanyol és aquell que s’aixecà en armes contra un règim democràtic com la República, és el causant de l’enfrontament fraticida que suposà la Guerra Civil, fou durant 40 anys un règim feixista i l’executor de la política repressiva del General Franco. Tot això queda en el subconscient de no poques generacions i no pocs milions de persones a Espanya.

Tot i la regeneració del cos, després de l’intent del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, la institució fou antipàtica per a molt joves que havien de fer la mili. Tot i que les enquestes dels darrers 15 anys han anat mostrant com és una institució més valorada que la pròpia classe política. Però en tot cas, el passat deshonrós de l’exèrcit ha ajudat poc a que els ciutadans valorin el servei de les missions que des de fa anys s’hi realitzen.

És en aquesta línea que cal entendre la tasca que realitza la ministra Chacón. És en aquesta línea que cal entendre el vídeo del 12 d’octubre d’aquest any… i és, un altre cop, pel passat que Espanya no té un cementiri com Arlington, no processa el mateix servei als que marxen a llocs com Afganistan quan entren a un bar o no senten amb la mateixa intensitat emocional un atemptat d’ETA que un atemptat a un país asiàtic.

Perquè en el fons, el relat és més important del que sembla, i tenir una història que connecta amb l’emotivitat de la societat és essencial. El relat americà explica moltes coses, i el que tradicionalment representava l’espanyol també.

Tags: Afganistán, Arlington, Espanya, exèrcit, relat, USA