El País obre la seva edició d’avui amb una exclusiva sobre la connivència del govern Aznar amb els vols il·legals de l’agència federal d’intel·ligència nord-americana, CIA, pel trasllat de presos a Guantanamo. El diari fa també una crònica al respecte.

Respecte als brutals atemptats a Índia la setmana passada, El Mundo, com la resta de diaris, es fa ressò de la dimissió del ministre de l’interior d’aquest país. ABC, per la seva part, ens presenta el relat que en fa la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de la seva vivència personal.

L’AVUI cobreix la manifestació ahir a València contra la política educativa del govern valencià. El ball de xifres es pot seguir a Las Provincias.

El New York Times informa de la disponibilitat de Bill Clinton de fer públics els noms dels seus donants per tal de deixar sense obstacles el camí de Hillary Clinton a la Secretaria d’Estat.

Jesús Vega de la Falla va presentar aquest any un llibre que ha tingut bona acollida entre el públic i molt especialment entre el sector de directius d’empreses i organitzacions. Es tracta d’un llibre fàcil de llegir que reflexiona sobre la sensualitat de l’empresa, és a dir, aquella que degut al tracte que atorga a treballadors i clients aconsegueix establir un lligam emocional semblant a l’enamorament.

 ”La empresa sensual” recull les seves pròpies experiències al capdavant del departament de recursos humans d’Inditex i a d’altres companyies com HP o el Santander. Vega també posa exemples d’altres empreses com Starbucks o Apple, conegudes per generar un sentiment d’adscripció molt gran entre els seus clients.

La lectura del llibre ens duu a pensar també en si a la política podem trobar mecanismes de seducció com els descrits al llibre, i és que en realitat la conducta que explica Vega és fàcilment exportable a altres sectors. També a la política.

A continuació trobareu algunes preguntes que l’autor ha respost per a aquest bloc.

AM – Existeixen partits o líders sensuals? Es pot aplicar seva teoria a la política? Amb quins límits?

JV – Líders sensuals? Kennedy ho era, Felipe González, Blair… Crec que Obama segueix aquesta tendència (recordeu el vídeo de la sexy Obama Girl que va rebre milions de visites a Youtube?). Si ens fixem en els països democràtics, els candidats que guanyen les eleccions són cada vegada més joves (sense anar més lluny TOTS els presidents democràticament triats a Espanya des que es va restaurar la democràcia han estat, com a molt, quarantens), més atractius físicament, millor dotats per a la comunicació, … Tant els partits com els seus líders perceben que la seducció s’ha convertit en la millor forma d’atreure voluntats.

Els límits que s’han de realitzar en la “política sensual” són els mateixos que s’apliquen en l’esfera privada. A tots ens agrada seduir. I a tots ens agrada ser seduïts… sempre que sigui en benefici mutu i que la bondat de les estratègies utilitzades vagin recolzades per la bondat dels objectius.

AM – Creu que una cosa tan lligada a l’autoritat com la política pot ser sensual?

JV – Un dictador no necessitava utilitzar estratègies de seducció per governar els seus països, ja que comptava amb altres instruments basats en l’ús de la força. Ara més que mai l’exercici de l’autoritat es duu a terme per representants elegits pels ciutadans. Els polítics saben que no poden vèncer (imposar el seu criteri sense límits), doncs es veurien desplaçats del poder per aquells mateixos que els hi van atorgar. Els polítics saben que han de convèncer, atraure, fascinar, enamorar. Tècniques subtils que els van a permetre romandre en el poder. Es tracta d’un exercici sensual del poder en consonància amb els temps. Els ciutadans no permetem ja el sí perquè sí. Però ens deixem seduir per aquells que subtilment ens fan arribar els seus punts de vista.

AM – Creu que en política hi ha un cisma entre la sensualitat de la campanya electoral i l’exercici del poder gris i vertical?

JV – En moltes ocasions, sí. Un cas rellevant i proper és el de Cristina Kirtschner a Argentina. Però hi ha altres casos que, malgrat el desgast propi de l’exercici del poder, han mantingut un to raonablement sensual durant el seu govern com és el cas de Tony Blair. De nou és bo acudir a exemples pertanyents a l’esfera privada. Pot ser que algú vulgui fer ús de la seva sensualitat per a un ús instrumentista del plaer. Però aquests casos es fan obvis molt aviat. No ens agrada que ens traeixin. I no hi ha res més anti-sensual que la traïció.

“La Empresa Sensual” està publicat per l’editorial Empresa Activa. El seu cost aproximat és de 13 euros i el podreu trobar a la majoria de llibreries.

El bloc del llibre

Diuen que la política té molt a veure amb el teatre. Alguns ho diuen perquè els sembla que la classe política tenen més d’actors que de governants. Altres, perquè creuen que tot plegat no deixa de ser la representació d’un rol. I altres, els més crítics, perquè pensen que això de la política no és res més que una ficció. Cadascú amb les seves idees…

Però agafo la idea del teatre per parlar de l’escenari. I no en l’estricte significat polític que evoca aquella situació que es pot donar. Em refereixo a l’escenari dels llatins, l’scaenarium, el lloc on es desenvolupa l’acció dramàtica. On s’hi col·loquen les decoracions, ja sabeu. Per cert, que deriva del llatí però en la nostra llengua ho agafem de l’italià.

Posem per cas dues persones que ocupen un càrrec molt important. De fet, són les persones que ostenten els càrrecs de responsabilitat més elevats dels seus respectius països. Tots dos són de partits polítics que tenen les seves arrels en el progressisme, per molt que siguin de països i tradicions polítiques ben diferents. Posem que els dos han trencat la mateixa barrera: ser el primer president que trenca l’hegemonia existent en les característiques que havien tingut els seus predecesors. I posem també, cal dir-ho, que els momentums de les seves presidències no són ben bé iguals: un porta ja dos anys al càrrec i l’altre encara no l’ha jurat.

Ara reprenguem l’escenari com el lloc on passen coses i hi representem quelcom. Tots dos presidents estan representant el seu propi relat, la seva pròpia història. Utilitzen l’escenari per a projectar la imatge que volen que es tingui de la seva presidència, la veritat, ho fan de manera molt diferent. Mireu aquestes dues fotos:

Són del mateix dia. Obama, presentava el seu equip econòmic. Montilla, feia balanç dels dos primers anys del seu govern. Sé que la comparació pot ser odiosa, que hi ha mil coses que els separen, però no deixa de ser curiosa la concepció tan diferent que tenen de l’ús de l’escenari.

Analitzem-lo. Obama apareix en cada compareixença des que és president-electe en un cuidat entorn blau (color presidencial per excel·lència, el color del seu estandàrd personal i, a més, el color que identifica al Partit Demòcrata) que, com diuen els entesos, dóna molt bé a televisió. Banderes americanes omplen el fons i en primer terme trobem un atril que evoca a l’usat pel President, amb el logotip de l’oficina del president-electe Obama. Obama apareix sempre dret. És la manera que té el seu cos de comunicar-nos que és el president. Encara que sigui electe. Comparèixer dret permet que pugui comunicar millor verbalment, a més de dominar la situació –cosa que no sempre es pot fer assegut-.

Montilla, va aparèixer en l’esperada conferència assegut, en un ambient excessivament fosc i amb una simple projecció on es llegia el títol de la conferència “Enfortir Catalunya”. La premsa podia agafar imatges des de ben a prop, cosa sempre molesta i que acaba sortint en algun tall de televisió. A la pantalla, ens dóna la sensació d’anxovisme, de lloc petit –tot el contrari del cas Obama- i els colors foscos no capten l’atenció de l’espectador.

Realment, tots dos escenaris parlen per sí sols. Parlen molt de la persona que es disposa a parlar.

Obro parèntesi: podeu mirar aquí el vídeo que ha preparat CiU per contraatacar el discurs del President. Mireu-li. I ara llenço algunes preguntes a l’aire que espero que algú pugui respondre. Qui mirarà els 3 minuts de vídeo amb aquest “ritme trepidant”? On està l’alternativa a la darrera part del vídeo? On està la part propositiva? Si a CiU volen fer anuncis negatius, que aprenguin de vídeos com aquest.Recordeu, hem d’explicar històries…Tanco parèntesi.

Els americans són experts en tenir en compte aquest tipus d’elements i els efectes que tenen en la comunicació dels líders. El president Reagan és recordat per haver fet un ús excel·lent dels escenaris, saber donar imatges que a televisió donaven una imatge de conjunt molt positiva. Obama, com els Bush o Clinton, ha seguit practicant amb l’exemple. De fet, una de les primeres coses que Obama i Axelrod van fer junts va ser contractar un escenògraf. La diferència amb el nostre president, més que evident.

No és una qüestió menor: el marc on fem les coses diu molt de les coses. El marc des d’on parlem, parla per nosaltres. No prestar-hi tota l’atenció (és injust dir que no s’han fet les coses bé a la Generalitat, però sí que es podrien fer millor) a aquest tipus de detalls forma part d’aquesta pluja fina que ens ajuda a projectar una imatge que ajudi a donar solidesa al nostre lideratge. I d’això, Obama en sap.

Els 18 mesos de campanya electoral ens han deixat excel·lents proves audiovisuals que han marcat el transcurs d’aquesta. Us presento una sel·lecció dels millors spots en una sèrie de posts. Espero que en gaudiu! Comencem avui amb un repàs a les primàries, primer les del partit demòcrata.

Primàries Partir Demòcrata

El millor spot de les primàries el va presentar Hillary Clinton. L’anunci de la trucada a les 3 de la matinada va fer molt mal a la campanya d’Obama, però és una autèntica joia de la imatge i del missatge.

Per la seva part, Obama ens va sorprendre amb l’anunci en què presentava el discurs de New Hampshire fet cançó. El “Yes, we can!” es popularitza arreu del món.

Sense oblidar un vídeo suposadament aliè a la campanya d’Obama que també va donar molts motius per a moltes converses…

I la viralitat i la interacció amb el públic ens va deixar una batalla apòcrifa que va generar milions de visites i centenars d’articles. La Obama girl i la Hillary girl!

Barack Obama era un jove senador d’Illinois que estava al bell mig de la seva primera legislatura a la cambra alta americana. El color de la seva pell i el seu nom delataven que era hereu d’una història diferent. Les seves idees, defensades amb una punyent retòrica, ens mostraven que era un polític diferent. Tan diferent que només una persona amb aquests atributs podia cometre la bogeria de, quan amb poc més de 300 dies al càrrec, anuncià que era candidat a la presidència dels Estats Units.

La resta de la història ja és prou coneguda per tots: el jove senador d’Illinois es convertí en un jove president-electe, que guanyà unes eleccions amb més de 66 milions de vots i 365 vots electorals. Es convertí en un fenòmen de masses i esperança que recorregué el país sencer i la seva ona expansiva remogué la política arreu del món. I tot això ho va fer amb la bandera de l’esperança i el canvi.

La pregunta, doncs, és obligada. Per què un personatge polític tan allunyat de les tradicionals estadístiques, aconsegueix trencar-les? Perquè Barack Obama arriba a la presidència dels Estats Units? I per què no ho fa un candidat tant, a priori, perfecte com John McCain? A aquesta pregunta va donar resposta el seminari celebrat dijous passat a Madrid. El VII Seminari de MAS Consulting va aplegar ICADE a persones que van treballar pel mateix objectiu, però en bàndols diferents. Assessors de McCain i Obama, com Greg Pinelo, Mike Hudome, César Martínez o Ravi Singh.

La resposta a la pregunta és tan difícil com saber què va ser primer, si l’ou o la gallina. Però després de la desfilada de primeres espases del món de la comunicació política, podem establir algunes conclusions. Bé, de fet, em quedo amb una de sola: el poder de la marca.

Obama va saber crear una marca que tenia tots els atributs per vèncer, sobretot perquè era una marca que era la solució perfecta a un context polític i social molt determinat: una administració republicana amb els índexs d’acceptació més baixos mai vistos, dues guerres en marxa i una crisi econòmica greu. Davant d’això, una marca que és nova, que promou el canvi a través de l’esperança, és infalible.

A més, les estadístiques a vegades són clares: en els darrers 50 anys cap partit ha estat més de dos mandats seguits al poder. Els republicans, amb la marca presentada, poc podien fer… tot i que menys haguéssin fet amb la resta de candidats que van caure a les primàries.

La clau ha estat que aquesta marca Obama ha fet que un sector tradicionalment abstencionista, participi. Els ha parlat directament. I a sobre, ha rebut votants que els republicans havien expulsat de la seva àrea d’influència amb un discurs antiinmigració dur, molt dur: el vot hispà.

Aquesta marca ha usat els mitjans de comunicació que avui utilitza la gent: ha fet d’internet el mitjà per difondre la seva marca i aconseguir apuntalar dos sectors clau en qualsevol campanya nord-americana: el fundraising i l’acció de milions de voluntaris. O sigui, diners i gent que mobilitzi a altra gent a votar.

Quan una marca emociona, els seus resultats són millors. Són moltes les empreses que han entès aquesta part (en els propers dies us parlaré del llibre “La empresa sensual”), i la marca Obama ha aconseguit uns resultats mai vistos en un jove senador que lluita per la presidència en el seu primer periple a Washington.

A continuació trobareu links a altres articles i links que parlen del seminari que MAS Consulting va organitzar amb un èxit en la participació i en la qualitat dels seus ponents. Una visió del seminari que podeu trobar en aquests enllaços:

La Gaceta

El País

PR Noticias

ABC

ADN

La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…

Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.

La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.

Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.

De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.

Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.

És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.

Ho hem dit moltes vegades en aquest bloc. Ho hem comparat massa vegades. Però avui us vull recomanar un article de El País de Pablo Ximénez de Sandoval titulat “Yo quiero un Obama para mi telediario” on parla de retòrica, comunicació i actuació davant de qualsevol tipus de públics. De com ho fan els polítics a banda i banda de l’oceà. Molt recomanable.

I per il·lustrar-lo, que els americans donen molta importància a l’oratòria és ben evident. I si no, que li diguin a Michelle Obama…

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

La Cimera del G20 que va allotjar ahir la ciutat de Washington és el tema del dia a tots els diaris, podeu llegir aquí les cròniques de La Vanguardia, El País, ABC i El Mundo. També se’n fa ressò la premsa americana, encara que està més enfocada a seguir parlant de la transició i del nou govern. Precisament, en referència a la transició i a l’economia, a El País llegim aquesta crònica sobre els homes del President-Electe Obama.

Un altre dels temes que omplirà espai serà el desenllaç de l’Assemblea d’IU. Segons La Vanguardia, Eberhard Grosske es perfila com nou líder de la formació, com també indica El Mundo.

Seguim en clau espanyola. La Vanguardia reflexiona sobre les claus que fan de Carme Chacón la ministra més ben valorada de l’executiu espanyol.

El proper dijous 20 de novembre l’empresa MAS Consulting organitza el seu VII Seminari, que estarà centrat enguany en l’anàlisi a la recent camapanya electoral nord-americana. Els cursos que organitza aquesta firma amb presència a Espanya, Mèxic i Estats Units, són molt coneguts arreu per la seva qualitat i l’assistència sempre de primeres espases del món de la comunicació política.

Aquest any no podia ser menys. A dia d’avui podem llegir al bloc de la companyia algunes de les persones que ja han confirmat la seva assistència: Javier Izurieta Professor de la George Washington University i analista de CNN, Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB, Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08, Ravi Sighn, President d’ElectionMall,  César Martínez, membre de l’equip de vot hispà de John McCain o Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting España

Ahir al mateix bloc s’hi penjaven el nom de les cinc persones que han rebut una beca per a l’assistència al curs. MAS Consulting beca des de fa anys a joves per a que puguin assistir als cursos, una iniciativa lloable que permet a molts joves compartir aquesta experiència acadèmica que és de les millors que es poden tenir al nostre país. Enguany MAS Consulting n’ha otorgat una a l’autor d’aquest bloc, i des d’aquí vull agraïr sincerament aquesta oportunitat. Així que la propera setmana ens veurem a Madrid!