Passaport, a punt.

Dòlars, a punt.

Llista de coses, a punt. La maleta, per fer.

Llibres? The Audacity of Hope, Leviatán d’Auster, algun dels llibres per la memòria i un còmic que avui m’han fet arribar (rebut! Eagle la forja de un Presidente) tindran lloc a la maleta.

El viatge a Washington s’acosta i us informaré puntualment. De fet, l’acumulació de feina abans de marxar a la cita amb la història fan que aquests dies els posts hagin estat més aviat escassos. Això canviarà un cop estiguem assentats a la capital dels Estats Units.

Els 16 de Washington estem preparats. Tenim bloc i grup de Facebook. Tenim les xapes preparades, visites concertades i les maletes carregades d’il·lusió. Perquè viurem un moment històric.

I mentre Obama paralitza la televisió americana amb un llarg anunci de 30 minuts, les hamburgueses McCain i Obama es venen als mercats. I l’humor dóna en el clau en aquest vídeo:

Obama Undertakes Presidential Internship To Ease Concerns About His Lack Of Experience

No farem gestions per a que Zapatero sigui present a la cimera. Ho prometem.

Tampoc farem campanya, com a observadors internacionals no farem decantar la balança a una circumscripció on, d’altra banda, sempre guanyen -i de carrer- els demòcrates.

S’ensuma. Això ja està aquí…

En menys de 35 hores comença el viatge.

Avui, a La Vanguardia online publico:

La semana que viene a estas alturas, sabremos ya quién será el 44º Presidente de los Estados Unidos. Se habrá decidido, pues el inquilino del Despacho Oval. El centro de poder más importante del mundo tendrá un nuevo huésped y se encontrará encima de la histórica mesa Resolute (que por cierto, está en pie en el despacho desde 1880 y está hecha con la madera de un navío británico) una difícil crisis financiera y económica a resolver.

Esto se dará con permiso de las máquinas emisoras de voto, los problemas legales y el sentido del voto en algunos estados clave, como Florida, Ohio y Pensilvania. Y será con su permiso porque ya tenemos experiencia de ver como las elecciones presidenciales han tenido como resultado un limbo político que mantuvo el mundo sumido en la más absoluta incertidumbre. ¿Recuerdan el otoño del año 2000? ¿Les suena de algo las papeletas mariposa, los escrutadores dejándose las dioptrías y una presidencia ganada en los tribunales?

Las elecciones dependerán de estos estados clave. Estados que tienen un número importante de votos en el Colegio Electoral y que el sistema mayoritario del país del Tío Sam hace que se pelee por cada voto. Existen dos fases de lucha por el voto: antes y después del escrutinio.

La primera fase la estamos viendo a estas alturas con una lucha acérrima entre la maquinaria de los dos partidos. Cada voto cuenta. Hay que perseguir cada voto. Esta es la consigna. Esto ha llevado a los candidatos a diseñar un fin de campaña muy parecido, concentrado en las mismas zonas y apelando al mismo tipo de votantes. Por ejemplo, en Ohio (estado que dio la victoria a Bush en 2004) la llave del despacho la tendrán los llamados joe sixpack, los hombres de clase media industrial, blancos, la mayoría sin estudios secundarios y que reciben este apelativo por su afición a los paquetes de seis latas de cerveza barata. No es un votante esencialmente demócrata, pero ante las dificultades económicas existe una gran posibilidad que el voto pueda decantarse hacia el senador de Illinois. Precisamente en este tipo de votantes es donde deberemos calibrar muy bien el impacto de la cuestión racial.

En todo caso, la dirección del mensaje de los dos candidatos está clara: a los indecisos. De ellos va a depender el resultado de las elecciones en los estados a los que nos referimos. Las bases ya están convencidas, ahora deben mantener la tensión y asegurarse de que los que les deben votar lo hagan. ¿Les suena esto a aquello que dijo el presidente Zapatero sobre la conveniencia de la tensión para asegurar una elevada participación? Resumiendo, lanzar mensajes a los que no saben qué votar pero que irán a votar, y asegurar que los que saben qué votar, lo hagan.

La segunda fase la veremos a partir de la noche del día 4, cuando legiones de abogados estarán dispuestos a reclamar cada uno de los votos para uno de los dos candidatos. Y es que una presidencia puede depender de un buen puñado de votos. Pero también puede depender de la reacción de los candidatos ante una situación de incertidumbre como la del año 2000. En ese sentido, si llegamos a tal extremo, otra variable que entrará en juego será el tono de los discursos de uno y otro candidato. Si parece que tiramos la toalla, quizá ya la habremos tirado antes de tiempo. Sin olvidar el papel de los medios: hace ocho años la cadena Fox News influyó decididamente en muchos americanos al otorgar la victoria electoral a Bush y no a Gore; aunque en pleno año 2008 donde deberemos concentrar la atención será en Internet, en lo que diga la blogosfera. Un terreno que, por cierto, Obama ha abonado mucho mejor que McCain; anticipándose estratégicamente a un medio que ha sido clave en esta campaña y donde el demócrata se ha manejado como pez en el agua.

La cuenta atrás está en marcha, y el consumo de los días y las horas se siente con más violencia que nunca. El peso de la historia se acerca con apresurado paso hacia los dos candidatos. Y esa sensación de ser testigos de un momento histórico se extiende por muchas partes del globo. No se pierdan la noche electoral del próximo martes, aunque lleguen con ojeras a sus puestos de trabajo el próximo miércoles. No se pierdan un momento como este… siempre y cuando no se tarde más de un mes en llamar alguno de estos estados para uno de los dos candidatos.

La declaració institucional que el President Benach va adreçar ahir als catalans va posar punt i final (almenys aquesta era la intenció) a la polèmica que va començar a deixar-nos minuts de ràdio i rius de tinta durant aquest cap de setmana.

S’ha escrit ja molt sobre el tema, però per als que no estiguin al corrent fem un petit resum: ABC va publicar la setmana passada una noticia on es feia constar que la renovació de la flota de cotxes oficials del Parlament de Catalunya incloïa algunes millores al cotxe del president de la cambra; bàsicament la instal·lació d’una taula, un suport per a reposar els peus i una televisió. En total, una despesa addicional de gaire bé 9.000 euros. Que si dividim entre els contribuents no arriben a representar un cèntim per persona.

Però en temps de crisi, la opinió publicada, i al seu torn la pública, s’han afanyat a indicar que aquesta despesa és superflua i que manca al respecte dels ciutadans i ciutadanes que estan notant el pes de la crisi.

La importància d’aquest moment polític que hem viscut aquests dies la trobem en les lliçons que podem extreure tot i que, permeteu-me que sigui directe: és una polèmica interessada. I podem establir lliçons, però l’origen propi de la crisi està viciat.

Lliçó 1: no deixar res per sabut o explicat.
No tothom segueix l’actualitat política 24/7. No tothom sap que el President del Parlament ve cada dia des de les terres de Tarragona a Barcelona per treballar. No tots sabem que la renovació del parc mòbil no es va aprobar en temps de crisi. Per tant, cal anticipar-se a les preocupacions bàsiques del ciutadà mitjà.

Les persones que seguim amb més interès l’actualitat política sabem com es treballa al Parlament. Sabem com treballa un representant públic. I si a sobre som politòlegs, podem arribar a entendre el poder de la legitimitat democràtica i el paper institucional de les personalitats polítiques.

Però el ciutadà no. I cal explicar-ho.

Lliçó 2: no obviar les fonts.
Si amb un context mediàtic advers una part dels mitjans no són responsables en el seu exercici de l’activitat periodística, caldrà sortir abans a l’atril. Com ahir explicava el President, amb les mesures pressupostàries empreses aquest any s’han estalviat 5 milions d’euros. La pregunta és, davant 5 milions d’euros estalviats –que són els que realment serveixes per fer escoles-, 9.000 euros no són irrisoris?

Lliçó 3: creure que qui ha pecat no tirarà la pedra.
El cotxe del President de la Generalitat té televisió. Segons alguns mitjans, Pujol ja la hi tenia. CiU es va fer construir un àtic a la seu d’un Departament, el govern balear en temps de Jaume Matas va pagar a prostitutes en un viatge oficial… que s’instal·li una eina de treball en un cotxe oficial –que no és d’ús personal- potser tindrà més beneficis per la població que pagar per sexe i alcohol a Rússia.

I els atacs dels diferents partits,  ha estat prou rotund. Tot i que Montserrat Nebrera ha dit la seva acusant a membres del seu partit de ser fariseus al denunciar la censura a Benach quan, segons la diputada, hi ha membres del PPC que usen diners del partit.

Lliçó 4: no posar més llenya al foc de la desafecció.
Pel que hem vist, el ciutadà normal i corrent no pot sentir res més que desafecció. Mentre ell o ella té dificultats per arribar a final de mes, pateix uns transports públics deficients o cues a la sanitat pública, apareixen notícies com aquesta que, amb un enfocament prou sensacionalista, no fan res més que omplir les files dels desafectes.

Tot i que la resposta del President va ser més que digna i correcta, molts ciutadans no l’hauran vist així. De fet, molts ni se n’hauran assebentat.

Caldrà anar amb molta cura a l’hora de fer qualsevol despesa pública: l’accés a més informació i de forma més ràpida està accentuant l’accountability dels servidors públics. Això és, del cert, una molt bona notícia per a la salut de la nostra democràcia. Però per a que així ho sigui caldrà que els nostres polítics millorin tot el que puguin en la seva comunicació. Però també que aquells que han d’assenyalar els excessos ho facin amb responsabilitat. Perquè suposo que si 9.000 euros poden generar aquesta tensió, l’augment del pressupost de la Casa Reial també hauria de generar el mateix estat, no?

En tot cas, us recomano que llegiu les fonts originals de cada història. Benach ja explicava algunes coses que ahir va fer de forma oficial al seu bloc la setmana passada. Perquè si podem extreure una lliçó sobre totes és l’exemple de transparència del President en aquesta crisi. Suposo que molts de vosaltres no estareu d’acord amb la despesa del cotxe oficial, però no es pot negar que el President ha donat la cara. Cosa que molts representants públics no solen fer, i quan passa, potser que en fem reconeixement. Que de tant en tant, va bé.  I més quan és objecte d’una violència verbal sense precedents, falsejant la seva biografia i sense tenir en compte la seva contribució al país en tant que President del Parlament.

En menys d’una setmana, en algun lloc del país de l’oncle Sam, es viuràn escenes com aquestes.

I nosaltres hi serem presents!

Divendres va tenir lloc la segona desvirtualització de la xarxa en forma de Beers&Politics. Anava a dir de la xarxa barcelonina, però la diversitat d’origen de les persones que hi érem ho desaconsella. Una manera molt positiva i engrescadora d’acabar la setmana: rodejat de molts companys i companyes de la xarxa amb els que normalment creuem posts, comentaris i lectures.

En la segona edició d’aquesta trobada vam comptar amb l’assistència de l’Antoni Gutiérrez-Rubí, amb qui vam poder comentar diferents aspectes de la campanya electoral nord-americana i preguntar-nos tots plegats sobre si el president Zapatero acabarà assistint o no a la cimera de Washington per, diuen, refundar el capitalisme.

A més, vam poder comptar amb l’assistència de dos diputats: Carles Campuzano (CiU) i Lourdes Muñoz (PSC). Vam posar sobre la taula la possibilitat de celebrar un acte al desembre on veurem tot el què podem aprendre de la campanya d’Obama amb unes 30 presentacions de 5 minuts. Seguirem informant.

Carlos Gómez (que ha estrenat bloc d’ençà el primer B&P), Guillem López-Bonafont, Rubèn Novoa, Xavier Peytibí, a més d’algunes persones del món off-line, com la Marta Albes; van ser els companys de tertúlia que va poder comptar amb la sempre completa visió de l’Antoni.

I pel tercer… conseguirem dur etiquetes amb els noms dels nostres blocs i els nostres?

Una bona vetllada!

Aquesta dècada que anem camí de tancar serà recordada per la seva convulsió política, per la importància dels canvis que s’han dut a terme i per una confrontació partidística i social que ens ha dut a extrems que feia dècades no es vivien a la pell de brau.

La dècada en què la política (i sobretot la seva comunicació) canvià a Espanya es va iniciar amb una majoria absoluta d’un govern conservador i, si fem cas al que estableixen les lleis, acabarà amb una majoria simple socialista.

La majoria popular arribà després de gestionar bé una crisi econòmica (no dic si les polítiques liberals i privatitzadores empreses van ser un encert o no, em refereixo a com gestionar comunicativament una crisi econòmica per aixecar l’ànim del país amb “España va bien”), i marxà després de gestionar de forma pèssima el major atemptat terrorista de la història d’Espanya. La derrota deixà pas a un govern socialista que hagué de fer front a infinitat de crisis comunicatives en poc temps, des d’incendis a nevades, passant per trens que no avancen i arribant a una crisi econòmica d’ordre mundial que es van afanyar a negar.

Una de les persones que més en pot parlar d’aquesta evolució, d’aquest pas, és Luis Arroyo. Ell és, de fet, un dels actors protagonistes d’aquesta època en tant que ha ocupat diversos càrrecs: des del gabinet de la Secretaria d’Estat de Comunicació a dirigir els gabinets de Carme Chacón com a ministra d’habitatge o de la vicepresidenta De la Vega.

Avui, l’autor del famós llibre “Los 100 errores de comunicación de las organizaciones” ha estat a Barcelona i ha adreçat una conferència sobre comunicació de crisi al bell mig de l’Eixample, a l’ESIC. A partir dels 7 síndromes que es donen en la comunicació d’una crisi, Arroyo ha dibuixat els principals escenaris a tenir en compte quan la nostra empresa, partit, institució o candidat s’enfronta a una crisi. Que, recordem, poden esclatar en qualsevol moment. Em quedo especialment amb el síndrome de l’enginyer: recorden allò els fils de plastilina del Prestige? Sí, allò que digué Mariano Rajoy quan estava al capdavant de la crisi. Bé, realment ell va llegir el què li van dir els experts, però sempre cal buscar l’emoció del que es diu i no limitar-se a llegir coses com aquesta, que en un context determinat tenen sentit però no davant de l’opinió pública.

Coses com aquestes ens han servit per reflexionar aquesta tarda. De fet en aquest bloc hem reflexionat sobre la comunicació de crisi en moltes ocasions i de fet, si hi afegim les limitades habilitats comunicatives de molts líders polítics i empresarials, el resultat pot ser negatiu. La reflexió sobre aquesta àrea de la comunicació sempre és benvinguda.

Clar que de la xerrada d’avui m’he quedat amb les ganes de parlar de moltes coses: sobretot de la darrere crisi-tensió-tema del govern; assistirà Zapatero a la famosa cimera per reformular el capitalisme?

En parlarem un altre dia…

Es parla molt aquests dies de l’efecte Bradley. No, no és el títol d’una pel·lícula de Jim Carrey, ni un best seller de management a la venda en els grans magatzems culturals. L’efecte Bradley és un d’aquests efectes que es prenen de casos concrets i que ens serveixen per explicar què passa a la contesa electoral i perquè, en definitiva, aspectes del comportament electoral.

L’efecte Bradley ha cobrat especial importància en les últimes setmanes, a mesura que les enquestes han anat mostrant una distància cada vegada més gran de Barack Obama. Tom Bradley va ser alcalde de Los Angeles, i el 1982 va optar a governador de l’estat que avui presideix Arnold Schwarzzeneger. Bradley va anar per davant en les enquestes durant la campanya, però el dia de les eleccions no va guanyar perquè molts electors van votar en contra del que havien dit en les enquestes, posant de relleu la qüestió racial en la decisió del vot.

Pot l’efecte Bradley donar-se en aquestes eleccions? Obama podria perdre les eleccions perquè les enquestes no reflecteixen aquest engany al enquestador? Això només ho sabrem el proper 4 de novembre, i serà especialment important observar-ho en els dos estats clau d’aquestes eleccions: Ohio i Florida.

Alguns estudis assenyalen que la importància de l’efecte Bradley ha vingut a menys en els darrers anys, disminuint així el factor racial en la decisió. En tot cas, Obama no dóna el perfil típic del candidat afroamericà. És a dir, a diferència de l’últim tram de la campanya de Hillary-en la qual buscà posar sobre la taula la carta de la seva condició de dona-, Obama no ha jugat la carta racial de manera directa.

Encara que molts suports del senador han anat precisament a apuntalar aquesta àrea. No és casual que Oprah Winfrey sigui el seu gran suport mediàtic. O que Collin Powell hagi estat fins ara el suport que més mal ha fet a la candidatura republicana. Tot i que al Pau no li falta raó quan afirma que no sap si l’elector mitjà americà acollirà amb bons ulls l’endorsement de l’ex-secretari d’Estat.

El que potser sembla més observable és l’efecte bola de neu: només així (a més de l’enorme despesa en publicitat electoral) pot explicar-se el continu augment d’Obama a les intencions de vot directes que hem pogut veure aquestes últimes setmanes. Aquest efecte, també conegut com el del cavall guanyador, suposa un augment en la intenció de vot del candidat millor situat. Alguna cosa així com respondre que es votarà al candidat de moda.

Així que el joc encara està obert. Malgrat els endorsements del Washington Post, Los Angeles Times o el Chicago Tribune, encara queden massa serrells pendents de resoldre. I la qüestió real serà veure si Obama crea el seu propi efecte o si acaba sent presoner de la rica i abundant història electoral i demoscopica dels Estats Units.

Prevaldrà els prejudicis racials en aquesta cursa presidencial?

Entre papallones, mosques, abelles, mal de coll i l’espectacle del Pirineu que s’estén davant dels meus ulls, us recomano alguns articles de la premsa d’aquest diumenge:

Soledad Gallego-Díaz ens relata que el continent més masclista té dues presidentes i en podria tenir tres si Lula decideix optar per Rousseff com a substituta a la presidència del Brasil. Avui, a El País.

ABC ens parla de la imitadora més famosa de la candidata a vicepresidenta pel partit Republicà, Sarah Palin, la humorista Tina Fey, que ha fet del Saturday Night Show un dels puntals d’aquesta campanya amb unes imitacions perfectes de la gobernadora d’Alaska.

Al Washington Post trobem un article reflexionant sobre la difícil transició que tindrà qualsevol dels dos candidats.

Està passat de moda el patriotisme? Estan passades de moda les banderes i les nacions? A jutjar pels esdeveniments d’aquesta setmana res ens fa pensar el contrari. L’afer del “coñazo” de la desfilada del 12 d’octubre va iniciar la setmana que ha tingut un punt culminant a França: la selecció nacional no jugarà més partits on la Marsellesa sigui xiulada.

Però, quina vigència tenen els símbols nacionals en un món cada cop tan connectat, en un món en xarxa, on potser compartim més amb una persona que viu a Melbourne que amb la majoria de nacionals? Doncs en té. I molta. Hi ha projectes polítics que es basen estrictament en la visió d’un país, d’una nació, d’un territori. Hi ha altres projectes que ens construeixen al voltant de la negació d’altres projectes. L’estat del patriotisme i la nació estan encara a l’ordre del dia. De fet, és conseqüència de la pròpia globalització: en un context tan gran, cal reclamar d’on som.

I com es manifesta aquest nacionalisme? En els símbols, que semblen haver cobrat més protagonisme que mai en la vida pública. Els himnes tenen per objectiu emocionar sentiments prou importants i solemnes com la pròpia idea de nació. Aneu a YouTube i escolteu-ne uns quants de seguits, encara que no entengueu la lletra o no sigui el vostre, podreu sentir l’emoció. Els somnis, els projectes futurs, els episodis èpics de la història als que fan referència era precisament el que li faltava a l’himne espanyol. I d’aquesta manera, vam tenir un episodi prou curiós a casa nostra, tal i com ja preveia l’Antoni abans que esclatés.

Però aquest no ha estat l’únic episodi amb l’himne espanyol com a protagonista. L’ús d’aquest al finalitzar les manifestacions que el PP recolzava durant la darrera legislatura, va ser una font de polèmica. Els Segadors tampoc s’ha deslliurat de polèmica al llarg dels anys, i en 30 anys de democràcia hem vist com les comunitats autònomes s’han anat proveïnt dels seus cants. I banderes.

Banderes que, algunes més que altres, han gaudit de protecció legal per evitar els ultratges a la mateixa. Encara que a altres països alguns creguin que cremar una bandera és un dret, a Espanya hem vist com en els darrers anys hi ha hagut sentències per la crema de banderes i ultratges a aquests símbols. Clar que també vam assistir al resorgiment de l’orgull per ensenyar l’ensenya nacional després del triomf a l’Eurocopa. I fins i tot, els partits polítics s’han estat buscant les pessigolles al voltant de si la bandera espanyola oneja o no als ajuntaments. I també hem vist com la campanya per fer lluir les estelades a les cases consistorials el passat 11 de setembre, va tenir la seva tensió política.

I podríem seguir. Perquè la reacció del govern de Sarkozy als esdeveniments al darrer partit amb Tunísia ens demostren que no caminem cap a una gran identitat nacional europea, encara que a nivell financer es busquin respostes conjuntes, sinó que la reclamació dels trets bàsics d’identitat està més vigent que mai.

• Què ha volgut comunicar Sarkozy amb aquesta reacció?
• La idea de França no està passada de moda.
• França, tot i la modernitat i l’evolució, no renega dels seus símbols.
• Tornar a posar la idea de la nació al centre del debat polític.

I no ho oblidem, que els episodis anteriors hagin passat amb altres països del Magrib és un toc d’atenció a tots aquells francesos que tenen el seu orígen allà: sou francesos i la Maresellaise és el vostre himne.

Perquè en el fons, la vigència d’aquests debats esta íntimament relacionada amb la pervivència de la nació, o el què és més important, la defensa d’un statu quo cada cop més amenaçat per la integració del món.

Se’ns escapa una cosa molt important rere els grans titulars que aquestes setmanes omplen la premsa escrita i la digital.

Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que veiem com la borsa sembla una muntanya russa.

Se’ns escapa una cosa molt important cada cop que els nostres governants ens donen titulars, un nou banc es declara en fallida, baixen els tipus d’interès o l’economia afecta a la carrera a la Casa Blanca.

Sí, se’ns escapa una cosa molt important. Darrere de tot això hi ha persones. Persones que estan veient com la crisi financera està afectant a les seves vides. Persones que han vist com en els darrers mesos les seves situacions econòmiques han empitjorat, no poden fer front a les seves despeses corrents, no poden fer front al pagament de les seves hipotèques, a les coses més bàsiques.

Darrere d’aquesta crisi s’amaga el fantasma d’un repuntament de la pobresa. I els efectes es comencen a notar: a Barcelona s’ha disparat l’assistència als menjadors de beneficiència, a tall d’exemple. També a Barcelona l’Ajuntament destinarà més fons a lluitar contra la pobresa el 2009, perquè es preveu un augment d’aquesta.

Però més enllà de la nostra realitat quotidiana la situació també empitjora. Arreu del món els efectes d’aquesta crisi es fan notar. Especialment en països del tercer món on les seves economies són especialment dependents. Es fa notar per la retracció del turisme, per l’augment dels preus de les matèries primeres… per l’especulació d’un sistema en fallida. Reaccions a la borratxera neoliberal. I ara toca la ressaca.

Però en realitat estem assistint al pagament per part de molts de la festassa d’uns pocs.

Que no se’ns escapi darrere de cada eslògan, darrere de cada ocasió per esgarrapar vots, darrere de cada estudi d’opinió, darrere de cada dada macroeconòmica preocupant, hi ha milions de famílies que ho passen malament.

Humanitzar el discurs i posar tot el que estigui al nostre abast per solucionar-ho és la millor estratègia. I complir-ho, la millor estratègia de comunicació.

No els perdem de vista, menys en un dia com el d’avui en què tota la blogosfera es posa en marxa per conversar sobre aquest tema. Tots units, tots a una. I tu, ja participes en aquest blog action day contra la pobresa?