No oblidis el què dius sense parlar.

El què diem, les paraules que surten de la nostra boca i esperen ser escoltades, són un percentatge francament inferior respecte a tot el què està en joc en la comunicació. En el moment d’enviar un missatge, aquest és important, però ho és més la manera en què l’enviem.

Sé que és una cosa lògica, però cal parar una mica i reflexionar. Sabíeu que alguns autors creuen que un 93% del què comuniquem no ho fem amb la paraula?

Ho dic perquè l’estona que passo al gimnàs gairebé cada dia laboral em permet exercitar una dimensió important de la comunicació: el que transmet la comunicació no verbal. Normalment he d’esperar alguns minuts a que algú deixi lliure alguna zona de la sala de peses. Allà hi ha una gran pantalla on el 3/24 no s’atura mai. Sense veu, això sí. És més agradable escoltar la música que prové del canal temàtic que hi ha a la televisió del costat. Aquest fet em permet veure com diuen les coses els nostres polítics. I creieu-me, moltes vegades el missatge és dissonant.

Aquest exercici ja el recomanava Roger Ailes al seu gran llibre “You are the message: getting what you want by being who you are”. I si el fessin més sovint els nostres líders, veurien quines coses han de canviar, perquè els gestos comuniquen més que el propi missatge que tenen escrit a la quartilla.

Qui té un gran problema és Zapatero. Proveu de baixar la veu del televisor quan el president parli. Veureu com el seu rostre s’ha instal·lat en un gest de crispació continuada, les celles més encorbades que mai, com si estigués renyant a tothom des de fa mesos.

No se’ns escapa que el president no passa una bona època: crisi econòmica mal dissimulada, enquestes negatives, uns pressupostos generals sense concretar i un front a Catalunya pel finançament… però no es pot demanar diàleg, pretendre encendre l’espurna de l’optimisme o remuntar unes enquestes si es fa anclat en un rostre tan apàtic. El missatge arriba dissonant, no és creïble i la confiança s’esfuma.

Parlo de Zapatero perquè és l’exemple més flagrant de com la poca cura per aquests detalls duu tota la tasca d’anàlisi, argumentació i comunicació en orris. Convindria que algú li passés els vídeos i el fes reflexionar sobre el rumb que està prenent la seva pròpia comunicació.

Feu la prova:

I compareu amb aquest, que tot i que apareix amb un semblant seriós pel tipus d’acte que fa, veureu com està més relaxat:

Que comuniquem més per com diem les coses que pel que diem és ben sabut. I hem tingut exemples ben recents, com la corbata del ministre Sebastián. O la manera d’expressar-se de Carod Rovira, la cara que posa Ibarretxe quan parla. O Joan Herrera, que pateix el mateix problema que Zapatero ja que el seu to de veu i l’expressió de la seva cara impacten contra el missatge que envia el seu cos, la seva roba i les seves sigles.

Perquè el que importa és el què arriba, no allò que volia dir.

Tot un món, això de la comunicació no verbal…