Encara que la nostra no sigui una societat massa donada als discursos, els efectes d’adreçar-se al públic poden tenir efectes insospitats. Dic que no som una societat massa donada als discursos perquè en la nostra vida quotidiana no tenen espai: costa trobar algú que digui unes paraules en un sopar d’aniversari. No pensem trobar-lo en un casament, una inauguració i molt menys en un funeral. Ens costa fer discursos, no hi estem acostumats.

No és estrany, doncs, que avui el país no s’hagi paralitzat pel debat de política general que comença aquest 30 de setembre al Parlament de Catalunya, el segon de José Montilla com a 128è President de la Generalitat. Tampoc ens ha d’estranyar que el comentari més escoltat a les llars espanyoles cada estiu, quan el Debate sobre el estado de la Nación pren el Congrés, sigui “i ara han de fer això?”. No parlem tampoc dels debats d’investidura. O les sessions setmanals.

No ens agraden els discursos.  O almenys, no ens agraden aquests discursos.

La nostra història ens ha donat grans oradors. Precisament, tres dels millors oradors de la història recent estaven ahir al Bages: Jordi Pujol, Miquel Roca i Felipe González. Però sembla que avui l’oratòria no està de moda.

Estic d’acord amb Manuel Campo Vidal quan al seu llibre afirma que els espanyols no saben comunicar: des de petits ens desincentiven a millorar. L’escola i la universitat no són espais per desenvolupar quelcom tan essencial com l’oratòria, les eines per expressar-se bé en públic. I això a la llarga el país ho nota.

Faig aquesta reflexió perquè ahir alguns analistes atribuïen al discurs de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana, la causa de la pèrdua de 700 punts al Dow Jones i l’establiment del crack del 2008.

No crec en absolut que la presidenta Pelosi hagi tingut tal privilegi: el to dur de la seva intervenció no en té la culpa de que ahir molts congressistes (la majoria republicans) decidissin posar el seu escó per davant de la crisi. Com tampoc es pot atribuir al discurs que el President Bush ha fet aquest matí el fet que el Dow Jones hagi obert amb lleugeres pujades.

Però el fet que algú els hi atorgui tal importància ja és símptoma que l’oratòria i el poder d’un bon discurs són quelcom a tenir en compte, i sobretot, una habilitat que el bon líder hauria de tenir.

I tu, saps parlar en públic?

Els sindicats van augurar una tardor calenta, referint-se a mobilitzacions per l’augment de l’atur i el clima de recessió econòmica que es veu agreujat pels anuncis de tancaments. Els indicadors macroeconòmics deixaven entreveure que res seria fàcil i la crisi financera dels Estats Units amenaça amb esquitxar més enllà de la campanya presidencial.

Ni la baixada (en dècimes) de la inflació ni el discurs optimista de Zapatero a l’Assemblea General de Nacions Unides han pogut fer baixar la temperatura d’aquesta tardor que tot just estrenem però que ja ens mostra que la cosa està difícil.

Difícil i calenta també ho està a nivell polític, aquesta tardor. Avui Público, el diari més jove de la premsa espanyola, pública una enquesta que ja mostra el què veníem anunciant: el PP ja supera al PSOE en intenció de vot directe.

No cal ser vident, ni tarotista… ni maoista per imaginar que la oposició conservadora, centrada en l’economia, ens acabaria guiant a aquest desenllaç.

Però, com s’ha arribat a aquesta situació? Com s’han dilapidat els 3% d’avantatge socialista en poc més de 6 mesos?

En primer lloc, les crisis econòmiques sempre passen factura a qui governa. És una realitat, el ciutadà tendeix a responsabilitzar al govern de la situació econòmica. Si partim d’aquesta base, les soluciones des del punt de vista comunicatiu es poden organitzar. Acceptar una situació ens permet treballar per millorar-la i si mirem enrere, podrem copsar quins han estat els missatges enviats a la societat:

• La crisi no existeix
• La crisi està però no és crisi
• Sí que és crisi, però durarà poc
• És la pitjor crisi de la història
• El sistema financer espanyol és envejable
• Ens hem d’estrènyer el cinturó però seguirem fent polítiques socials

Davant d’aquest guirigall, el ciutadà que veu com la vida se li complica no rep respostes. S’ha perdut el lideratge comunicatiu.

En segon lloc, el govern no ha transmès la sensació d’estar dirigint la situació. Amb un president que ha desautoritzat a ministres, ministres que han desautoritzat a altres ministres… un president que ha amonestat als constructors, que ha fet front a una vaga de transportistes que ha paralitzat al país, que no ha estat convidat a reunions internacionals importants. En definitiva, un govern que no ha sabut actuar amb diligència. I si ho ha fet, cosa que desconec, no ens ho ha explicat.

I com que no ens ho ha explicat, ha permès que un partit polític (el PP) capitalitzi el rebuig a aquest suposat desgovern.

En definitiva, la crisi està generant una autèntica devaluació del capital polític de José Luis Rodríguez Zapatero. Però no tant per la crisi en si, sinó per la gestió tan desafortunada que n’està fent.

El president no ha trobat el relat per explicar la crisi. I el ciutadà que ha vist reduït el seu consum i la seva hipoteca créixer i créixer, no en té prou amb la resposta de “això és culpa d’una crisi internacional”. No té relat per explicar-la, perquè de fet, aquest govern no té relat.

La supervivència de Zapatero passarà per buscar-la, i segurament la trobarà si torna a la humilitat de la que feia gala abans d’arribar al poder el 2004. En temps de crisi, més que mai, el lideratge ha de buscar l’emoció, ha de posar-se a l’alçada del ciutadà que passa problemes. I ha de tenir una resposta clara: que demà serà millor.

I si el PP ofereix un futur millor abans que ho faci el PSOE, la tendència serà irreversible.

Per què, creieu que el PSOE acabarà la legislatura?

Altres reaccions: César Calderón

Des del passat divendres, podeu seguir la crònica del darrer mes de campanya electoral i les eleccions nord-americanes a La Vanguardia.

Amb el nom de “In votes we trust”, seguirem l’actualitat del què passa a l’altra banda de l’Atlàntic i us mantindré informats, igual que des d’aquest bloc, de l’ambient i les sensacions que es viuran a Washington el proper 4 de novembre.

Per llegir la crònica del debat, podeu fer-ho aquí.

Si ahir repàssavem les cròniques del debat entre Obama i McCain, avui la premsa presenta altres informacions que de ben segur són del vostre interès.

Estats Units segueix ocupant gran espai als mitjans, ja sigui pels darrers moviments del rescat del president Bush a la crisi financera o pel repàs del canvi de la imatge en les campanyes nord-americanes. Així com en la nova aplicació de Twitter.

A Euskadi la precampanya de les eleccions de març ja es fa notar: Ibarretxe anuncia la seva candidatura a la reelecció, encara que sigui en boca d’Urkullu. A Catalunya, l’Avui publica una interessant entrevista al president de CiU, Artur Mas. I al País Valencià, els socialistes ja tenen nou líder.

Zapatero, segons El Mundo, convidarà a Rajoy a La Moncloa en els propers dies per parlar sobre la seva visió de la crisi econòmica. Potser a part de parlar caldria fer alguna cosa al respecte, no?

Les expectatives d’aquest debat han estat el seu principal enemic. La situació no era per menys: el context de crisi financera és realment important, i el moviment de McCain havia aportat al primer acte d’aquesta obra un to massa trascendent.

D’aquesta manera, les 9 persones que esperèvem amb impaciència el cara a cara en un pis de l’Eixample barceloní vam veure com les primeres respostes van ser una desinflada directa de la tensió que les darreres hores havien acumulat.

El debat de política exterior va començar girant en termes econòmics i financers: els dos candidats van intentar exposar les seves teories sobre el què necessita el país per superar la pitjor crisi des de la Gran Depressió, tal i com Obama va mencionar. Però malauradament cap dels dos candidats va saber aprofitar el moment per enviar un missatge clar, concís, directe i creïble als ciutadans. Al contrari, van mostrar la seva visió tan diferent del problema.

Obama va intentar fer l’enllaç a la relació existent entre el president Bush i el senador d’Arizona, mentre que McCain va intentar buscar l’element patriòtic que demana el moment per superar la crisi. En fi, la crisi financera segurament necessita menys pàtria i més fets.

La segona part del debat es va centrar per fi en política exterior, però el marc d’interpretació ja estava fixat. De fet, el primer bloc és el més important del debat, els 20 primers minuts són els important. Retinguem això perquè així podrem entendre qui ha guanyat o qui no ha perdut. I la primera part va ser en general una desinflada d’expectatives amb cap visió concreta de solució de crisi. Per tant, davant d’un empat, suma zero, treu avantatge qui la duïa de casa. O sigui, Obama.

El bloc de política exterior, en canvi, va suposar l’aparició d’un McCain molt superior, essencialment perquè té una experiència que Obama no pot reclamar (encara que citi a Joe Biden). Vam poder veure dues visions en política exterior, alguns retrets creuats sense gaire fonament i algun error, com quan McCain va equivocar-se en el nom del nou president de Pakistan anomenant-lo Qadari.

Obama va resistir, però no va guanyar aquesta part. Va ser hàbil en posar els missatges claus al final del debat, cosa que també va fer McCain. Els líders hostils amb qui es vol reunir Obama van aparèixer al debat, i va rematar el bloc qüestionant al republicà perquè no es reuniria amb Zapatero. Podem imaginar el goig del president al saber de la seva aparició al debat.

La paraula del bloc va ser Petraeus. McCain la va citar fins a l’exhasperació per donar-li cara i ulls a la seva política a Iraq. Molt hàbil, baixar-la a una imatge familiar i heroica per milions d’americans. I això va ser un gran encert, perquè va saber personificar la seva visió, davant d’una messiànica proposta d’Obama. Tot i això, el resultat hagués pogut ser pitjor pel senador d’Illinois, que va saber aguantar el tipus i va articular un discurs creïble entre l’electorat, el seu electorat. I els independents/indecisos.

O sigui, que no hi hagué novetat, continuació de la campanya que fa mesos que està en marxa.

Si em pregunten per un resultat els diré: un empat, amb lleuger avantatge de McCain. Primera part un Obama amb avantatge i segona part McCain vencedor. Que és el què imaginàvem i sabíem, demòcrates més forts en economia i republicans més forts en política exterior.

Esperarem al següent, amb un break entre ells amb el debat entre Palin i Biden. Compte amb aquest debat, existeix la percepció que Palin arrassarà amb Biden i si aquest és àgil, sabrà desinflar la gobernadora d’Alaska. Però això, serà la setmana que ve.

Però, per vosaltres, qui va guanyar el debat d’ahir?

Cròniques del debat:

La Vanguardia

El País

New York Times

Washington Post

ABC

El Mundo

El Periódico de Catalunya

Le Monde

La Razón

Libertad Digital

Pau Canaleta

Lluís Bassets

Gentlemen, at this very moment in time, where do you stand on $700 bilion bailout?

Així comença el debat, amb economia i les corbates amb els colors canviats. Obama, que té com a color partidista el blau, llueix avui una granate ben viva. McCain, una ratllada que fa joc amb els colors de la bandera.

Comença el debat. El gran debat.

Els principals mitjans de comunicació del món cremen bytes (que no tinta) amb la notícia que tots esperàvem: John McCain finalment assistirà al primer dels tres debats programats i organitzats per la Comissió de Debats Presidencials. D’aquesta manera, el senador d’Arizona s’enfrontarà al candidat demòcrata aquesta nit.

Es tanca d’aquesta manera el capítol de suspens més llarg d’aquesta campanya i el mal de cap de molts de nosaltres que ja vèiem com aquesta nit ens l’hauríem de passar veient capítols de West Wing.

Però no, McCain ha fet el que havia de fer si es vol mantenir en vida en aquesta cursa a la Casa Blanca. Perquè els esdeveniments de les darreres hores no poden ser res més que un suicidi, segurament provocat per un error de càlcul. Tot i que parlant dels republicans un ja no sap què creure, i menys quan les enquestes encara no mostren un enlairament clar de Barack Obama a les enquestes (com avui ens ha fet notar la nostra connexió andorrana).

Però per què podem creure –que no afirmar- que McCain ha fet un error de càlcul en el moment de suspendre la campanya?

Primer cal mirar els antecedents.

• La crisi financera, amb Lehman Brothers, Freddie Mac, Fannie Mae, AIG com a teloners, ha fet molt mal a la campanya republicana. Especialment perquè el dia de col·lapse total del sistema (almenys anímicament), el senador d’Arizona ens va sorprendre a tots afirmant que els fonament de l’economia nord-americana són forts. Al més pur estil Zapatero.

• Problemes econòmics, confia en els demòcrates. És simple i fins i tot irracional, però avui al país hi ha tota una generació de classes populars i mitjanes que recorda els anys de prosperitat de la presidència de Clinton i veu com estan les coses avui. Fa molts mesos a un bar del Raval comentàvem “si és l’economia, Obama té opcions”. I l’economia ha entrat en campanya… i de quina manera!

Però també cal mirar els seus efectes.

• La fi de l’efecte Palin. Així, d’una plomada, el ticket demòcrata va repuntar en les enquestes, superant a McCain i posant l’interès de l’agenda en un altre tema. Per entendre’ns hem passat de la barra de llavis a pagar la hipoteca.

• L’economia, issue principal. Només els recordaré un eslògan “It’s the economy, stupid”

Ara bé, cap dels dos candidats ha brillat per tenir una gran experiència econòmica. Però només un d’ells ha comès un enorme error. I això en campanya es paga.

La reacció de McCain és lògica: quan la campanya es malmet tant, cal fer una acció que sigui un autèntic cop d’efecte. Per aquest motiu McCain va suspendre la campanya i va amagar amb la suspensió del debat. El càlcul sembla perfecte: si l’economia és el tema, preocupa als americans i el sistema s’enfonsa, fem una cosa ben forta. Suspenem la campanya.

Però, si la gent no confia en tu per solucionar el problema, no milloraràs per fer una pausa. I menys per mostrar interès en unes negociacions a una casa (el Senat) on fa mesos que no és actiu. Realment, no ajuda a millorar la seva credibilitat.

Però en tot, planeja una qüestió. Una qüestió que segurament molts americans s’han començat a fer, però respecte a McCain: is he ready to lead?

Demostra amb aquesta acció que està preparat per liderar?

Els debats presidencials: Més enllà de l’estratègia, els atacs, els anuncis, els missatges que s’han vist fins ara,  donaran l’oportunitat als votants de comparar en directe als dos candidats. Ja sabeu, allò del “busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri-la”.

És sabut que els debats electorals no produeixen un excessiu trasvassament de vots, especialment en països com Espanya (tal i com es va poder veure a les darreres eleccions generals) però en això, Estats Units és diferent. O almenys aquest cop serà diferent.

La diferència entre els dos candidats serà ben visible: serà la presentació en societat real d’Obama. Serà la presentació d’una opció de canvi contra una de continuitat. I no serà només una qüestió d’edat, no. Serà la personificació d’un candidat que uneix moltes qualitats menys algunes, contra un que té una gran qualitat i li faltes moltes.

Per molts ciutadans allunyats de la política, els serà més fàcil atendre a un jove candidat que apareix com un ballarí al mitjà rei, davant d’un veterà de guerra que no domina l’espai comunicatiu.

La diferència serà abismal. I només els tres debats acordats (que comencen demà) ens donaran l’oportunitat de veure si Obama tindrà el seu moment, com Reagan el tingué al debat amb Carter quan aconseguí guanyar-se la confiança dels nordamericans i entrà a milions de llars a través de la seva dinàmica personalitat i el seu somriure d’actor encisador.

Retinguem aquest moment, perquè arriba demà.

Encara que en les últimes hores el debat ha estat a l’aire: John McCain ha suspès la seva campanya fins que el Pla de Bush per salvar l’economia nacional (i mundial) s’aprovi i ha demanat a Obama endarrerir el debat. Jo encara no entenc el moviment, però crec que aquestes animalades només es fan quan et treuen 9 punts a les enquestes…

La dada: demà cap a la 1 de la matinada, CNN comença l’especial debat. El 3/24 i TVE1 retransmetran el debat a partir, crec, de les 3.

L’ascens del PP a les enquestes no és només gràcies a l’empitjorament de la situació econòmica: el partit conservador està comunicant molt millor que els seus adversaris socialistes.

No han canviat en el fons de les seves idees i els seus missatges, però estan aconseguint embolcallar-ho d’una manera molt diferent. Per començar, i és evident que té una importància capital, amb les noves cares que dia a dia dinen i sopen amb milions d’espanyols. L’ombra d’un passat fosc d’Acebes i Zaplana ha donat pas a dues dones joves, preparades i que no responen al perfil típic del PP.

Però a més, Esteban González Pons ha passat a encarregar-se de la comunicació i José Luis Ayllón está deixant empremta en la seva gestió com a secretari general a l’òrgan més important del PP avui dia: el seu grup parlamentari.

En temps de crisi, estan aprofitant les immenses errades comunicatives del govern en matèria econòmica. De forma planera, senzilla. Amb missatges clars i exemples concrets que entén la mare que treballa i el pagès que llaura la terra.

Però això no és tot: són conscients que han de semblar més propers a molta gent que, en un moment determinat, pot deixar de votar al PSOE per votar-los a ells. El camí cap al centre o la recuperació del centre perdut.

Això també ens mostra una cosa ben clara: els estrategues populars es van equivocar en voler posar un tema a l’agenda, l’economia, quan la majoria de la població no el percebia com a problema. I allà van cremar molts cartutxos.

Per tant, saben que cal aproximar-se a aquest tema d’una manera diferent. I l’han presentada. Demanen a la ciutadania vídeos de no més d’un minut parlant sobre la situació econòmica. Els 10 millors vídeos els veurà la direcció popular i el guanyador dinarà amb Rajoy. Una manera d’aproximar-se a la ciutadania i aconseguir un gran ressò. I ho estaran aconseguint quan la campanya ja té contracampanyes, tal i com ens mostra en César…

És una còpia de la campanya de Barack Obama de sortejar un sopar amb qualsevol dels contribuents que havien donat fons pel senador d’Illinois. De fet, la campanya americana ha influenciat molt als conservadors, com ho demostra l’ús de cançons per presentar els ponents al darrer congrés del PP de Madrid.

Les millores comunicatives no es queden aquí. Estan perfilant missatges clars i propers, innovant en certes àrees i potenciant un perfil moderat. L’objectiu es veu clar: guanyar les eleccions europees del proper any i començar així el retorn a la Moncloa. I és que en aquest context, les eleccions al Parlament Europeu es llegiran en una clau més nacional que mai.