A moltes persones d’aquesta banda de l’Atlàntic els sobtarà l’espai que dos candidats a la vicepresidència dels Estats Units estan acaparant als mitjans. Especialment per aquells no habituats a la política que només saben que, almenys a casa nostra, quan tenim un nou president o presidenta, aquest o aquesta tria als seus vicepresidents.

Potser és el darrer diumenge de llegir la premsa vora el mar, amb el so de les onades i la sorra empipant. O potser no. El fet és que avui diumenge la premsa ens presenta un duel d’entrevistes entre les dues principals figures de la política espanyola.

El País presenta en portada l’entrevista al líder la oposició, Mariano Rajoy, titulant “Este Gobierno lleva cuatro meses y da la sensación de que está agotado”. I la veritat és que Mariano té raó. No sé si està ben fonamentat, però des d’un punt de vista de les percepcions, aquesta és la imatge i la idea que està venent aquest govern.

El Mundo entrevista al president Zapatero sobre els 30 anys de democràcia, fent algunes relfexions al voltant de la Constitució i la seva reforma.

Pels que hagueu esmorzat amb La Vanguardia, podreu llegir un interessant article sobre l’èxit mediàtic d’Obama. A l’edició digital es fan ressò de noves enquestes que mostren l’ascens d’Obama.

Pel que fa a la premsa catalana, llegeixo a El Singular Digital que les tertúlies de Rac1 viuran aquesta temporada un duel més que interessant. Bolaño i Barbeta compartiran micròfons al programa dirigit i presentat per Jordi Basté “El món a Rac1″. Demà tornarem a sentir la seva veu mentre ens dutxem per anar a fer alguna cosa de profit. I quan estiguem aparcant al pàrquing de l’estació escoltarem amb interès els bloggies…

Obama ha demostrat en aquest discurs que no és només retòrica. Ha aconseguit baixar el seu “Change we can believe in” a propostes concretes per revertir la situació de crisi en la que es troba el país. Retinguem això de la crisi, perquè si bé en Pau Canaleta no s’equivoca en aquest post, cal tenir en compte el context. I el context ara és de crisi.

Obama s’ha postul·lat en aquest discurs com un digne candidat a president. El punt culminant a uns dies de reconstrucció de l’esperit i la força del Partit Demòcrata. L’empenta que molts necessitaven per encarar el tram final de les eleccions presidencials.

Obama pinta escenaris amb la seva veu. Històries que formen el seu relat. Juga a la contraposició, sap crear visions que exemplifiquen el contrast brutal entre Obama i McCain. I arriba a un punt essencial: Amèrica necessita un president amb idees del futur i no del passat; curiosa manera de dir-li vell a McCain.

I el discurs és una autèntica ametralladora contra McCain. Si pot ser, acompanyat de l’etiqueta McCain-Bush. Mentre ho fa, deixa ben clar que ell es presenta per ser comandant en cap, per si algú en tenia dubtes. I desgrana les seves propostes en política exterior.

El seu joc discursiu arriba al clímax i a la sofisticació màxima quan es presenta com el president que pot reconstruir ponts entre els demòcrates i els republicans. Amb frases al estil “no ens posarem d’acord amb la segona esmena, però si que escombrarem junts el país de delinqüents”. Es posa a una alçada moral difícil d’igualar. Arriba al centre de la qüestió: els efectes de la política i l’odi bipartidista.

Triga en intentar-ho amb un altre dels missatges clau: aquesta elecció no és sobre Obama, encara que la majoria dels votants creuen que sí. S’ha demorat en el temps, quan segurament ja hi ha menys espectadors seguint aquest complet discurs.

Les imatges d’un estadi ple a vessar són impressionants. Les cares d’orgasme dels espectadors són impagables. Podrà un home de 70 anys generar la mateixa il·lusió entre els seus? Arriba la cita a Martin Luther King, que arrenca amb passió aplaudiments.

El missatge final és clar: America, we cannot turn back. Apoteòsic final, mentre el públic esclata en aplaudiments, plors i balls. Una barreja orgàsmica mentre el candidat aplaudeix i saluda. Les imatges impressionen. Michelle i les dues filles abraen al pare i marit al so de la música, mentre als espectadors els hi brillen els ulls.

Són la imatge clara d’una nova Amèrica. La pregunta és si Amèrica, en la seva majoria, voldrà canviar.

Biden s’acosta a Obama, confetti, banderes i cintes amb els colors de la bandera. El ticket s’abraça i saluda. I la música amb tocs patriòtics ens deixa enrere U2 per transportar-nos a l’èpica de Hollywood. Són ja quasi cinc minuts d’aplaudiments. I la pirotècnia es fa present.

I amb això, cal tornar al llit. En Vicent em pregunta si la vetlla ha valgut la pena. Molt. Molt.

Els polítics estiuegen, però també ho fan els bloggers. I ha arribat el meu torn, per primer cop en uns quants anys tindré el privilegi de fer vacances durant tres setmanes que, només si l’actualitat o la incontinència ho demanen, serà el temps en què aquest bloc estarà calladet. Convé agafar forces per una tardor que serà ben moguda, plena de projectes i amb una cita electoral que serà apoteòsica.

En tot cas, us faig la següent reflexió: si l’estiu és el temps procliu per engolir llibres i llibres, perquè no fem també una mica de temps als bons articles penjats a blocs de la xarxa?

Sí, no tothom pot endur-se l’ordinador a la platja. Ni llegir-los des del telèfon, però per si algú decideix fer una lectura estiuenca de posts, aquí us adjunto una petita selecció.

Bones vacances i ens llegim ben aviat!

Pd: senyors i senyores polítics i polítiques, facin bondat i no m’obliguin a intervenir!

L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens parla en aquest article del poder de la iconografia d’Obama. Ell sap que jo la pateixo: vaig assistir a una presentació de Políticas amb una samarreta del candidat. Molt bon article amb una aproximació encertada al poder de les imatges, la plasticitat, les icones, en política. I no us perdeu la presentació Slideshare!

M’ha agradat molt aquesta guia per a comunicació online per a periodistes analògics. Em recorda al que apuntava en aquest post i a la necessitat d’adaptar-se a les noves tendències i a les noves necessitats comunicatives de la societat. Un molt bon treball d’Ivan Pino.

En Guillem és un expert en NIMBY, us recomano una visita al seu bloc per a descobrir-ho, però vaig trobar especialment interessant aquest post sobre Esquerra.

Via Xavier Peytibí vaig llegir aquest article d’estratègies d’entrada a la web que és la mar d’interessant. En Xavier, a hores d’ara, està de vacances, però val la pena donar un cop d’ull al seu pou de saviesa. Especialment aquesta reflexió sobre la credibilitat a la web del PSOE.

De César Calderón, aquesta reflexió dels governs 2.0 per l’estiu.

La tardor ens durà sorpreses demoscòpiques per la política espanyola. Serà la tardor de 2008 el primer pas per davant del PP a les enquestes des de 2004? Per veure com estaven les coses fa només uns mesos, un gran article de Pablo Barberà