31 ago

Obama, McCain… i Biden. I Palin.


A moltes persones d’aquesta banda de l’Atlàntic els sobtarà l’espai que dos candidats a la vicepresidència dels Estats Units estan acaparant als mitjans. Especialment per aquells no habituats a la política que només saben que, almenys a casa nostra, quan tenim un nou president o presidenta, aquest o aquesta tria als seus vicepresidents.


Per tant, això de que hi hagi dues persones a un ticket (paraula que els sóna a botiga i a compra) i que el guanyador d’unes primàries (cosa que ja tampoc entenen molts) hagi d’elegir a un candidat o candidata a la vicepresidència els fa venir mal de caps.

Així que potser començar pel principi. Per a què serveix un vicepresident a Estats Units? Realment, a part de presidir el Senat i trencar els empats que es puguin produir, no serveix per a massa cosa més. Evidentment, és una figura de recolzament al President, per ajudar-lo i guiar-lo si aquest ho necessita. Però formalment, no sembla que sigui un càrrec massa interessant.

Sí que és important perquè en cas de mort, renúncia o incapacitació del President, el vicepresident o vicepresidenta el substituiria. I en aquestes eleccions aquest és un element a tenir en compte: John McCain és conscient que aquesta és la seva darrera oportunitat política degut a la seva avançada edat.

El candidat o candidata a la vicepresidència té els mateixos requisits que el candidat a President per a ser elegible: major de 35 anys, nascut o nascuda als Estats Units i amb un mínim de 14 anys de residència consecutiva al país abans de jurar el càrrec. A més, no pot ser del mateix Estat que el candidat a la presidència.

Però, realment són decisius els candidats a vicepresident en l’elecció del President? Algunes veus afirmen que no és tant el poder que se’ls sol atorgar, i que és bàsicament la figura del candidat a la presidència el que duu el pes de la campanya i el que mobilitza els vots. Però la formació del vot és tan complexa que no convé ser tan determinant.

En tot cas, en l’elecció del company de ticket pesa molt el component estratègic. Enviar un missatge amb la tria, tal i com ens comenta en Pau Canaleta. Hi ha estratègia en la decisió dels dos candidats, ens han volgut dir molt sobre ells mateixos amb Biden i Palin. No sobre els candidats, sinó sobre ells.

En primer lloc, en intentar suplir els seus punts febles. Obama busca el recolzament d’una persona amb molta experiència en un camp tan important com la política exterior. McCain, contrarestar la seva elevada edat.

A més, tots dos busquen augmentar les seves xarxes de recerca de vot. Tot i que jo tingui algunes reserves sobre si Palin li serà efectiu a McCain, és evident que s’ha tingut en compte quins nous votants poden aportar.

El què crec que romàn clar és que els debats seran interessants i, en certa manera, desiguals. El debat presidencial ens mostrarà un mag de les paraules contra un heroi de guerra. I el de vicepresidents, un experimentat senador amb una jove governadora conservadora, antiabortista, de la NRA i pro pena de mort. Això sí: tots dos candidats tenen un relat personal bo. Un, l’home que tot i les penúries personals en forma de la mort de la seva dona, va criar els seus fills tornant cada dia a casa des de Washington en tren. Ella, mare de 5 fills, el major del qual es va enrolar a l’exèrcit i a partir de setembre servirà a l’Iraq; amb el fill menor amb síndrome de Down, finalista de miss Alaska i casada amb el xicot de l’institut.

Precisament és aquest punt de joventut i inexperiència de Palin el què no acabo d’entendre. Si la campanya de McCain ha pivotat en minar la confiança en Obama afirmant que és massa jove i inexpert, perquè tria a una persona que podria rebre la mateixa etiqueta? Ying i Yang? I un diamant en brut que ens duu en César, aquesta entrevista a Palin molt abans de ser elegida per McCain, respon que no sap per a què serveix la vicepresidència (atents al minut 2:50)…

31 ago

Revista de premsa 31/08

Potser és el darrer diumenge de llegir la premsa vora el mar, amb el so de les onades i la sorra empipant. O potser no. El fet és que avui diumenge la premsa ens presenta un duel d’entrevistes entre les dues principals figures de la política espanyola.

El País presenta en portada l’entrevista al líder la oposició, Mariano Rajoy, titulant “Este Gobierno lleva cuatro meses y da la sensación de que está agotado”. I la veritat és que Mariano té raó. No sé si està ben fonamentat, però des d’un punt de vista de les percepcions, aquesta és la imatge i la idea que està venent aquest govern.

El Mundo entrevista al president Zapatero sobre els 30 anys de democràcia, fent algunes relfexions al voltant de la Constitució i la seva reforma.

Pels que hagueu esmorzat amb La Vanguardia, podreu llegir un interessant article sobre l’èxit mediàtic d’Obama. A l’edició digital es fan ressò de noves enquestes que mostren l’ascens d’Obama.

Pel que fa a la premsa catalana, llegeixo a El Singular Digital que les tertúlies de Rac1 viuran aquesta temporada un duel més que interessant. Bolaño i Barbeta compartiran micròfons al programa dirigit i presentat per Jordi Basté “El món a Rac1″. Demà tornarem a sentir la seva veu mentre ens dutxem per anar a fer alguna cosa de profit. I quan estiguem aparcant al pàrquing de l’estació escoltarem amb interès els bloggies…

29 ago

Discurs d’acceptació de Barack Obama

29 ago

Obama es presenta

La convenció sempre acaba de la mateixa manera: el candidat accepta la nominació amb un discurs. És el què vam veure aquesta matinada.

El candidat no trepitja la convenció fins aquest moment, encara que en aquesta ocasió Barack Obama va sorprendre al món amb una visita al moment d’acceptació de la nominació del candidat a Vice President Joe Biden.

El discurs es produeix després d’un vídeo de presentació que sol comptar amb el fil conductor d’un amic, familiar o la parella. Ahir l’acte estelar de Barack Obama a Denver començà amb aquest impressionant vídeo.

Gaudiu-lo.

29 ago

It’s enough (II)


Obama ha demostrat en aquest discurs que no és només retòrica. Ha aconseguit baixar el seu “Change we can believe in” a propostes concretes per revertir la situació de crisi en la que es troba el país. Retinguem això de la crisi, perquè si bé en Pau Canaleta no s’equivoca en aquest post, cal tenir en compte el context. I el context ara és de crisi.

Obama s’ha postul·lat en aquest discurs com un digne candidat a president. El punt culminant a uns dies de reconstrucció de l’esperit i la força del Partit Demòcrata. L’empenta que molts necessitaven per encarar el tram final de les eleccions presidencials.

Obama pinta escenaris amb la seva veu. Històries que formen el seu relat. Juga a la contraposició, sap crear visions que exemplifiquen el contrast brutal entre Obama i McCain. I arriba a un punt essencial: Amèrica necessita un president amb idees del futur i no del passat; curiosa manera de dir-li vell a McCain.

I el discurs és una autèntica ametralladora contra McCain. Si pot ser, acompanyat de l’etiqueta McCain-Bush. Mentre ho fa, deixa ben clar que ell es presenta per ser comandant en cap, per si algú en tenia dubtes. I desgrana les seves propostes en política exterior.

El seu joc discursiu arriba al clímax i a la sofisticació màxima quan es presenta com el president que pot reconstruir ponts entre els demòcrates i els republicans. Amb frases al estil “no ens posarem d’acord amb la segona esmena, però si que escombrarem junts el país de delinqüents”. Es posa a una alçada moral difícil d’igualar. Arriba al centre de la qüestió: els efectes de la política i l’odi bipartidista.

Triga en intentar-ho amb un altre dels missatges clau: aquesta elecció no és sobre Obama, encara que la majoria dels votants creuen que sí. S’ha demorat en el temps, quan segurament ja hi ha menys espectadors seguint aquest complet discurs.

Les imatges d’un estadi ple a vessar són impressionants. Les cares d’orgasme dels espectadors són impagables. Podrà un home de 70 anys generar la mateixa il·lusió entre els seus? Arriba la cita a Martin Luther King, que arrenca amb passió aplaudiments.

El missatge final és clar: America, we cannot turn back. Apoteòsic final, mentre el públic esclata en aplaudiments, plors i balls. Una barreja orgàsmica mentre el candidat aplaudeix i saluda. Les imatges impressionen. Michelle i les dues filles abraen al pare i marit al so de la música, mentre als espectadors els hi brillen els ulls.

Són la imatge clara d’una nova Amèrica. La pregunta és si Amèrica, en la seva majoria, voldrà canviar.

Biden s’acosta a Obama, confetti, banderes i cintes amb els colors de la bandera. El ticket s’abraça i saluda. I la música amb tocs patriòtics ens deixa enrere U2 per transportar-nos a l’èpica de Hollywood. Són ja quasi cinc minuts d’aplaudiments. I la pirotècnia es fa present.

I amb això, cal tornar al llit. En Vicent em pregunta si la vetlla ha valgut la pena. Molt. Molt.

29 ago

It is enough (I)

Quan “City of blinding lights” va sonar amb força al Camp Nou, d’això en fa ja 3 anys, vaig sentir com la pell s’eriçava. Aquesta nit, la meva pell ja s’havia encongit amb la frase final del vídeo de Barack Obama. La seva cançó de campanya ha servit de marc sonor a la seva entrada a l’escenari de l’estadi Invesco.

La primera vegada que vaig veure un vídeo d’acceptació d’un candidat va ser a la sala del ICPS quan en Gabriel Colomé ens passà el moment en què Al Gore acceptava la seva nominació. Un vídeo diferent, però no massa llunyà del que Obama ha presentat aquesta nit.

Obama apareix tan elegant com sempre. Americana a mida, perfecte, ajustada, accentuant la seva joventut i sensualitat. Se’l veu atlètic. Elegant amb la seva camisa blanca i la seva corbata vermella. Vesteix amb la bandera dels Estats Units i s’han curat en no posar-lo en un fons blau. Bandera al fons. Parla amb seguretat mentre agraeix la contribució de Hillary i Bil Clinton, Joe Biden i Michelle Obama.

Obama parla de la generació que fa coses per la següent generació. Un cop evident contra el seu contrincant, amb una edat massa avançada per representar un canvi. Evoca a la fundació del país i assegura que ell i la seva candidatura pot fer els canvis que la propera generació necessita.

I apareix George Bush. Perquè el discurs d’aquesta nit va d’això: els americans mereixen un país millor que el què el texà ha creat.

I la CNN ens ofereix imatges de Times Square a NY, de Columbia a Maryland o California.

Obama colpeja amb el missatge central del seu discurs: ja n’hi ha prou. Els esforços de la campanya del senador d’Illinois aniran a partir d’ara a accentuar la continuitat del senador McCain sobre les polítiques de Bush, tal i com han fet els Clinton, Biden, Gore i altres demòcrates que han alçat la seva veu durant la convenció.

Retinguin aquesta dada perquè la sentiran molt: John McCain ha votat el 90% de les vegades a favor de polítiques del president Bush.

Obama és conscient del moment crucial que està vivint i de l’atenció que té en aquest moment, tal i com hem comentat aquí, per això crema molta pólvora en el seu discurs. Amb una defensa forta i clara de les polítiques socials ataca a McCain i deixa ben clar que per solucionar problemes reals és que es presenta a President dels Estats Units.

Obama es lliga amb els èxits econòmics de la gestió de Bill Clinton. Obama es fa hereu de Bill Clinton, la millor targeta de visita d’un candidat demòcrata. I parla d’economia, que és l’issue que sap que ha de jugar si vol guanyar. I d’impostos.

29 ago

No són només 75.000 ànimes


En poc més de 25 minuts Barack Obama s’adreçarà a les 75.000 persones que a hores d’ara esperen amb impaciència el seu torn a l’estadi Invesco de Denver, Colorado. Però són moltes més les persones que esperen les seves paraules arreu del país. I del món sencer.

Sense anar més lluny, a casa nostra en Vicent Martínez o el César Calderón m’acompanyen en aquesta espera amb els seus comentaris a Twitter.

Sona el “Born in the USA” de Bruce Springsteen a l’estadi. La campanya del senador d’Illinois ha decidit crear un cami creuat entre JFK i Martin Luther King, dues figures cabdals de la història americana i de la història del Partit Demòcrata. El malaurat president fou el darrer demòcrata en moure aquest moment de la nominació fora de la seu de la Convenció. En aquell llunyà 1960 el Coliseu de Los Angeles i els seus 80.000 espectadors van ser testimonis del sí del primer president catòlic dels Estats Units.

Avui, els 75.000 espectadors del Invesco veuran el sí del primer candidat afro americà de la història de l’antiga colònia britànica.

Però la seva audiència arriba a nivells mai imaginats. La CNN ens dóna imatges de festes i concentracions arreu del país per veure aquest moment històric. I gràcies a les noves tecnologies de la informació, milions de persones segueixen el moment en directe arreu del món. I milions de persones veuran les imatges d’aquí a unes hores.

El títol del què ens espera és clar: amb 8 anys ja n’hi ha prou. Obama té ara el seu primer gran moment d’atenció. Ara l’escolten de veritat milions de votants, ara ha de deixar clar que aquestes eleccions no van sobre ell. No van sobre ell i la seva primera candidatura afro americana a la presidència. Si aconsegueix enviar el missatge del canvi, el missatge de prou polítiques Bush, si aconsegueix fer clar a l’electorat americà que les polítiques de McCain no difereixen de Bush, aconseguirà fer un bon cop.

I caldrà esperar als moviments de McCain, que no anunciarà el seu vicepresident avui, però que ho podria fer demà…

Comença el joc de veritat. I començarà amb el vídeo d’Obama i les seves paraules al món, però sobretot als votants que han de decidir.

28 ago

La Convenció Demòcrata: catarsi col·lectiva

La convenció del Partit Demòcrata que s’està duent a terme aquests dies a Denver (Colorado) està aconseguint complir amb els objectius que s’havien plantejat abans d’iniciar-la, i el més important: els punts febles que semblaven insalvables fa uns dies, avui semblen estar oblidats.

Les enquestes no eren bones: Obama empatava o estava per sota de McCain segons les mostres. Hillary Clinton amenaçava amb posar un punt amarg a la festa demòcrata. I la idea que Obama és una celebritat i no un personatge preparat per governar es començava a instal·lar també a les files demòcrates.

Però els globus, la música, la festa, els discursos i l’espectacle han obrat per crear un autèntic esperit de Denver. L’esperit que, amb la decisió de Hillary de cedir els seus delegats a Obama ha aconseguit que Barack Obama sigui elegit per aclamació candidat a la presidència dels Estats Units, així com el seu candidat a vicepresident, Joe Biden.

Biden ha reforçat una vulnerabilitat d’Obama: la inexperiència i la manca de credibilitat en política exterior. Precisament, amb una persona que té un relat personal d’esforç i superació (sense detenció al Vietnam però amb una història prou tràgica també) i que ha treballat estretament amb John McCain. De fet, alguns l’han anonemat l’equivalent de McCain al Partit Demòcrata.

I la candidatura s’ha recolzat en un impressionant discurs de Bill Clinton, un autèntic mag de les paraules. Sense telepromter, amb algunes notes; amb el ritme que ell sap imprimir ha donat una autèntica lliçó de perquè Obama ha de ser president dels Estats Units. Perquè pot donar millor resposta als grans reptes de la nostra societat: desigualtat, inseguretat i canvi climàtic.

La nit d’ahir a Denver va ser una autèntica càrrega de moral per als demòcrates de cara al darrer sprint de la carrera presidencial; precisament la més dura. La nit d’ahir va ser la posada en escena més fidel de la contraposició entre els demòcrates i els republicans. I ahir la nit va tenir una gran sorpresa: l’aparició de Barack Obama quan Joe Biden acceptà la seva nominació. Una cosa fora de guió: els candidats a president mai apareixen per la Convenció abans del seu acte de presentació, amb un vídeo anterior sobre la seva vida. Sense cap mena de dubte, el canvi també es veu en aquests petits detalls.

Ara és el torn d’Obama. El seu torn per encendre les butaques de la Convenció i donar la força i l’esperit als seus seguidors arreu del país. De fer funcionar aquesta catarsi col·lectiva després de només 4 presidents demòcrates en els darrers 50 anys i les derrotes de 2000 i 2004.

I també serà el torn de la Convenció Republicana. I del anunci, previsiblement demà, del seu candidat o candidata a vicepresident, amb l’objectiu d’apaivagar l’impacte d’aquesta Convenció Demòcrata… ens mantindrem atents.

8 ago

Absent per vacances


Els polítics estiuegen, però també ho fan els bloggers. I ha arribat el meu torn, per primer cop en uns quants anys tindré el privilegi de fer vacances durant tres setmanes que, només si l’actualitat o la incontinència ho demanen, serà el temps en què aquest bloc estarà calladet. Convé agafar forces per una tardor que serà ben moguda, plena de projectes i amb una cita electoral que serà apoteòsica.

En tot cas, us faig la següent reflexió: si l’estiu és el temps procliu per engolir llibres i llibres, perquè no fem també una mica de temps als bons articles penjats a blocs de la xarxa?

Sí, no tothom pot endur-se l’ordinador a la platja. Ni llegir-los des del telèfon, però per si algú decideix fer una lectura estiuenca de posts, aquí us adjunto una petita selecció.

Bones vacances i ens llegim ben aviat!

Pd: senyors i senyores polítics i polítiques, facin bondat i no m’obliguin a intervenir!

L’Antoni Gutiérrez-Rubí ens parla en aquest article del poder de la iconografia d’Obama. Ell sap que jo la pateixo: vaig assistir a una presentació de Políticas amb una samarreta del candidat. Molt bon article amb una aproximació encertada al poder de les imatges, la plasticitat, les icones, en política. I no us perdeu la presentació Slideshare!

M’ha agradat molt aquesta guia per a comunicació online per a periodistes analògics. Em recorda al que apuntava en aquest post i a la necessitat d’adaptar-se a les noves tendències i a les noves necessitats comunicatives de la societat. Un molt bon treball d’Ivan Pino.

En Guillem és un expert en NIMBY, us recomano una visita al seu bloc per a descobrir-ho, però vaig trobar especialment interessant aquest post sobre Esquerra.

Via Xavier Peytibí vaig llegir aquest article d’estratègies d’entrada a la web que és la mar d’interessant. En Xavier, a hores d’ara, està de vacances, però val la pena donar un cop d’ull al seu pou de saviesa. Especialment aquesta reflexió sobre la credibilitat a la web del PSOE.

De César Calderón, aquesta reflexió dels governs 2.0 per l’estiu.

La tardor ens durà sorpreses demoscòpiques per la política espanyola. Serà la tardor de 2008 el primer pas per davant del PP a les enquestes des de 2004? Per veure com estaven les coses fa només uns mesos, un gran article de Pablo Barberà

6 ago

Consells per aconseguir visites a l’agost

Estàs cansat o cansada de veure com al mes d’agost les visites al teu bloc baixen de forma estrepitosa? Has experimentat que els comptadors de la teva bitàcola semblen deserts els caps de setmana? Creus que Tomàs Molina en té la culpa?

Aquí us presento una petita recopilació de consells per fer que les visites al vostre bloc experimentin un increment més gran que el del

preu de les llimones. I si no funcionen, tranquils, la devolució dels 400€ tampoc ha funcionat i el país segueix en peu!

1. Critica a la Família Reial:

Anasagasti va fer el boom l’estiu passat quan, des del seu bloc, va aixecar la seva veu que quedava amagada entre els seients del misteriós Senat. El seu post va generar rius de tinta i minuts de so a la premsa i ràdio nacional, a part de la resposta dels sectors més conservadors i, lògicament, de la classe política. Es recomana abstenir-se d’usar caricatures, insults o cremar pantalles; per evitar sentències judicials, multes i antecedents penals.
Si no ets una personalitat pública, segurament no funcioni…

2. Busca per les platges on estiuegis o la muntanya, si és el teu cas, la foto del diputat, diputada, senador, senadora, alcalde, alcaldessa… etc. sense corbata o vestit. Si pot ser fent alguna acció il·legal o contrària al seu ideari polític, millor, generaràs més polèmica… I si és molt greu, sempre pots acudir a la policia. A poder ser, no bussegis a prop del Fortuna.
3. Aprofita que tens vacances per respondre posts que usuaris amables han deixat al teu bloc, a comentar a altres pàgines i fer recerca d’altres persones que expliquen coses interessants. La conversa va d’això, aprofita i fes-la!
4. Si quan vas obrir el bloc vas pensar que el disseny era secundari, pots aprofitar aquest mes per millorar-lo: buscar una bona plantilla, organitzar els links, posar un boto de RSS ben visible, enllaçar correctament els posts, organitzar les etiquetes… fer dissabte, vaja!
5. Parla d’Extremadura. Tant se val si bé o malament (a poder ser bé, amb educació i respecte per una comunitat que, per cert, és molt activa en això de la blogosfera i compta amb grans ments com el Pablo), perquè usis el to que usis ara mateix estaràs ben posicionat als buscadors. Si ets regidor o exdiputat, podràs aprofitar per deixar anar els dits i crear autèntics terratrèmols a les redaccions mig buides i als polítics que fan guàrdia. I de pas, podràs guanyar-te algunes visites als jutjats

I és que aquests consells banals em porten a la reflexió que fèiem aquest matí amb el company

Gozzer: què els hi passa als polítics que quan arriba l’estiu se’ls escalfa el post? Caldrà ensenyar als polítics que cal ser responsable del què es diu a un bloc?

Tots som responsables dels continguts dels nostres blocs, però encara més quan qui ho fa és una persona pública, que ens representa a totes i a tots i les opinions personals no es poden destriar sempre del què aquestes persones representen. I més quan s’enllacen materials de tercers que poden ser interpretats com a propis. Però la responsabilitat va més enllà dels continguts: quan un representant polític obre un bloc, generalment en campanya, ha d’entendre que no el pot deixar morir quan acaben les eleccions; el cementiri de blocs que el

Saül recull…

Potser hauríem de començar a pensar en fer unes jornades sobre el tema.

Xavier, José Antonio, Carles, potser que ens ho miréssim i preparéssim uns slideshare i una ponència; jo m’hi apunto!