Potser tu ets un heroi de la teva promoció, perquè vas aconseguir matrícula a tots els exàmens de la carrera. Però el teu contrincant té el cos més esvelt que tu, és més alt i més jove; perquè tu tens molta experiència (aquesta és la teva setena carrera i ara vas a pel doctorat) però ell és jove i dinàmic.

Què fer davant d’aquesta competència? Perquè clar, no et mira ningú. Ni ella, ni les seves amigues, ni les amigues de les amigues. No acabes d’enlairar-te. Doncs la cosa sembla ben fàcil: atacar aquest carisma, devaluar-lo. Si resulta que al noi d’anunci li traiem el seu carisma, es converteix en un jove inexpert que no pot fer grans coses. Doncs anem per feina… que vols lligar-te a la noia! (o al noi)

Tu ets John McCain i ell és Barack Obama I has entès que ser tan i tan famós pot ser el seu taló d’Aquil·les i cal atacar allà. Perquè si Obama té fans, els i les fans són inconscients, estan com enamorats i no poden veure les coses com són; no poden emetre judicis justos. O sigui, Obama és com una Paris Hilton o una Britney Spears: tremendament sexis però gens de fiar. Doncs fem un anunci negatiu:

Ja veieu l’estratègia de l’equip de campanya de McCain, i compte amb les implicacions que suposa posar a Obama al mateix nivell que persones com Britney Spears: polèmiques i de moral, diguem-ne, laxa. Aquest anunci ens mostra que la campanya del republicà ha decidit no quedar-se amb les mans creuades i passar a l’acció amb el què fa mal: anuncis negatius. Que poden tenir un efecte retorn negatiu, compte.

Tot i això s’observa una evolució en la campanya del senador d’Arizona: ha passat del “oh pobre de mi que ningú m’entrevista” a un atac contundent, aparentment senzill però tremendament sofisticat.

Tot en joc, com ha de ser.

Mentre el govern de la Generalitat es posiciona amb

aliances que van més enllà del seu territori (amb la Generalitat Valenciana, per exemple), i més enllà del seu govern (amb CiU, sindicats i patronal catalans, o fins i tot el President Pujol se’n fa ressò en aquest article a La Vanguardia); el govern espanyol envia missatges contradictoris a la ciutadania que, a falta d’apagades i rodalies que desviïn l’atenció, comença a veure una situació que no agrada.

I és que quan Montilla parlava del

risc de desafecció de la ciutadania amb la política es referia precisament a això: evitar que els moviments tàctics de la política evitin executar una estratègia política, seriosa i de país.

Què passa quan la classe política, econòmica i social de Catalunya es torna a unir per forçar una negociació del finançament i el president del govern espanyol envia missatges enigmàtics? Què passa quan els missatges enigmàtics es veuen contradits pel seu ministre d’economia?

Que si les expectatives no es compleixen, el país perd credibilitat. Perquè si perdem la confiança en la política, què ens queda?

Zapatero porta massa temps parlant un

llenguatge estrany que necessita un traductor. El president va guanyar les eleccions perquè, no ho oblidem, va saber donar coherència al missatge socialista que feia anys que no tenia nord. Va saber construir un relat (una Espanya millor, progressista i sense mentides) i ara sembla que el seu monstre amenaça amb menjar-se’l, com el monstre d’Aznar es menjà al mateix Aznar.

Si el govern Zapatero havia de ser un executiu amb tarannà, comprensiu amb les comunitats autònomes i que havia de fer del pluralisme el seu principal valor, no s’entén que els fets contradiguin tant les paraules. No s’entén un Estatut retallat, no s’entén un desplegament tan lent del mateix. No s’entenen ni

les negatives a complir amb aquest ni la reforma del Tribunal Constitucional primant el paper del PP…

Quan el què es diu i el què es fa van per camins diferents, la insatisfacció està servida. Les

balances fiscals, per fi publicades, en són exemple d’això. A solucionar aquesta divergència, la comunicació política sí que pot ajudar. Clar que si el què ha de fer és fer que es combregui amb rodes de molí, potser deixem que segueixin amb el seu joc de paraules.

Segons el darrer baròmetre d’opinió del CEO, acaba l’eufòria socialista post 9M i la crisi de la sequera genera els seus primers resultats negatius pels socialistes catalans: per primer cop des de l’octubre de 2007, CiU supera al PSC en intenció de vot directa.

CiU supera al PSC, que cau 5,9 punts des de l’abril. Així, CiU guanyaria les eleccions amb el 23,1% d’intenció de vot directa sobre el 22% dels socialistes.

Duran Lleida és el lider més valorat a Catalunya amb un 5,9, seguit de Carme Chacón (5,68) i Artur Mas (5,3), per davant de Montilla. Saura i Carod, suspenen.

És curiós que aquest retrocés socialista es doni quan creixen el número de persones que creuen que la solució a la relació entre Catalunya i Espanya és el federalisme.

Respecte als grans problemas que perceben els ciutadans, el catalans creuen que el principal problema de Catalunya és l’economia, tal i com passa a Espanya segons el CIS, que per primer cop en anys dóna al funcionament de l’economia el primer lloc en preocupació, per davant de l’atur.

Si Barack Obama fos blanc, “només” tindria un avantatge de 6 punts a les enquestes? Si Barack Obama fos blanc, quin seria el candidat republicà a la presidència dels Estats Units?

Us deixo aquestes preguntes sobre la taula, com avui les hem deixat a l’aire amb l’Adolfo Corujo, en Carlos Suárez i l’Alex Casanoves quan tornàvem de dinar…

Obama és un geni del simbolisme i de la imatge. El contrast entre els dos candidats és brutal i l’estratèga del candidat demòcrata sembla que, de moment, encerta en els moviments del seu candidat.

Plantegem tres elements de debat:

• El missatge
• La política exterior
• L’economia

Missatge
La clau serà el missatge, com sempre. I com molt bé deia en Pau en aquest post, serà la clau. Però, algú a dia d’avui sap quin és el missatge de McCain? El d’Obama, conegut arreu del món. Un missatge que corre el risc d’ofegar-se, és cert, però que ha penetrat i molt en àmplis sectors de la societat americana; especialment en la que crec serà una de les claus: els nous votants que pugui arrossegar a les urnes.

Entre tenir un missatge i no tenir-ne, millor tenir-lo encara que estigui a punt de gastar-se. Penseu en Obama… què us ve al cap? Canvi. Minipunto para el equipo de los azules.

La política exterior
D’Obama s’ha dit què és inexpert. Què no sap què farà amb la política exterior, que enfrontant-se amb un heroi de guerra les coses no van al seu favor. Que el seu segon nom, Hussein, fa que sigui un infiltrat d’Al-Qaeda. Que hi ha parts fosques del seu passat… Molts elements negatius que si no es té la vocació adequada es poden convertir en un atac mortal per la candidatura.

Quina ha estat la reacció d’Obama? Un tour internacional que l’ha dut a l’Afganistan, Iraq, Israel, Alemanya… Quina imatge! Un líder de 70 anys al que se li suposa tota l’experiència del món i un candidat que actúa com president. Les imatges amb els presidents d’aquests territoris és premonitòria. És brutal veure’l actuar com un president, amb la seva joventut i vigorositat… Impressionant posada en escena a Israel, i a Alemanya Angela Merkel ha evitat que s’adrecés a 200.000 persones (!!!!) des de la porta de Brandenburg. Ho ha fet des del monument a la Victòria.

Mentre McCain es queixa del tracte de la premsa, favorable a Obama, i que surt poc als mitjans (just quan sabem que el New York Times ha rebutjat un article seu sobre política exterior), Obama fa un cant a la unitat del món des de Berlín i prosegueix el seu tour presidencial…

La contraposició és esfreïdora.

Clar que no tothom creu que el viatge serveixi per alguna cosa.

L’economia
Segons les enquestes, l’economia serà EL tema. Tard o d’hora, però ho serà. I de moment Obama està millor situat a les enquestes. Agafa forma d’eleccions de 1992: crisi econòmica que necessita un nou rumb, una nova direcció. I la novetat és votar Demòcrata. Si les previsions segueixen, el fet que els electors vegin més preparat per afrontar els temes econòmics a Obama i que el seu missatge de canvi i esperança pugui recolzar-ho, és un paquet fort.

Però… Obama no és blanc. Quant pesarà aquest fet en molts electors?
Com afectarà això al vot latino?
Quan deixarà de queixar-se McCain per atacar de veritat?
Quan començarà la maquinària republicana?

Moltes preguntes sobre la taula… si algú s’anima a respondre…

El Palau de la Virreina acull una extraordinària recopilació d’spots electorals de diversos països i distribuits per temàtiques: la pàtria, músicals, animats, el canvi… Extraordinària pel seu valor, però també perquè no és massa usual dedicar una exposició a aquestes temàtiques.

Podeu llegir cròniques i valoracions sobre l’exposició al bloc del Dídac i l’Anna. Coincideixo amb algunes opinions de l’Anna: si vols gaudir bé de l’exposició necessites molt més temps. Però en general en faig una valoració molt positiva.

Tot i dur la moleskine en la recerca d’algunes frases lapidàries i grans eslògans electorals, em quedo amb la reflexió sobre l’aparent manca de creativitat a la publicitat electoral espanyola. És evident que el marc legal i la distribució (fins ara) de la publicitat electoral va matar la seva funcionalitat. Anunciar els espais, anuncis llargs i arengues dels líders no eren la millor manera de crear adeptes a aquest gènere.

Estic convençut que internet i decisions com la de les darreres eleccions generals, d’acabar amb els blocs, seran un impuls per a que els professionals tinguin incentius per a vessar la creativitat que tenen en els spots electorals. Sempre he pensat que un país que fa excel·lents anuncis per BMW, Volkswagen o Audi ha de poder fer grans anuncis polítics. Com els del partit laborista britànic, l’anunci del telèfon de Hillary o els de Reagan.

Temps al temps.

Us deixo link al programa de diumenge passat a 30 minuts sobre els spots electorals de l’exposició, amb els comentaris d’entre altres, de Josep Gifreu, professor que vaig tenir a la Pompeu Fabra i Ferran Cortés.