La crisi interna del PP té molt d’èpic, a mig camí entre la supervivència a tot preu i l’encarnació de les virtuts o veritats sagrades. Si un basa el seu relat en què és infalible, quasi místic, quan aquest falla, falla tot. I aquesta és la història recent del partit. Una història que té un líder que quasi té contactes amb les divinitats, que era totpoderós i que en tot moment ha estat una ombra omnipresent. Un líder que va elegir a dit a un altre líder, que va rebre una estructura compacta, hermètica, sense fisures. Una base que estava “a pies juntillas” al costat del líder.

Perquè aquest líder havia de guanyar unes eleccions el 2004… que una conspiració fictícia va evitar i que els va dur a la oposició. I no n’estaven preparats. I les eleccions de 2008 eren vitals: a vida o mort.

La derrota va ser la mort, i aquesta fase fins al congrés està essent la descomposició del cadàver. L’anàlisi del CSI post-mortem ja va mostrar les causes del decès; però com la descomposició segueixi a cop de nous cadàvers polítics, al final (no vull dir juliol, és evident) hi haurà un cadàver molt gran que no tornarà a ser cap de cartell. Temps al temps.

El què està clar, és que quan hi ha cadàvers, sempre hi ha boltors. Ja ho sabeu, cría cuervos que te sacarán los ojos.

Però, ei, amb la calma. Mentre ens fixem només amb aquestes coses, els 100 dies de govern van passant, sense accions concretes i amb una batalla interna que és més, molt més, important que la del PP. Al cap i a la fi, el PP no té responsabilitats de govern; els altres sí.