E-Campanya

vot@!

Construir una catedral sense saber construir una barraca és, continuant amb els símils de la construcció, començar una casa per la teulada. De la mateixa manera, pretendre utilitzar les eines més modernes que internet posa al nostre abast, sense dominar aquelles que fa temps que s’usen és un problema.

Aquest problema l’arrosseguem al nostre país des de fa molts anys i a la vista de les darreres eleccions generals, el seguim patint. Internet ha posat a disposició de la política de comunicació política, empresarial, social, etc. una sèrie d’eines que permeten arribar millor als públics i fer que el nostre missatge sigui escoltat. Blocs, webs 2.0, xarxes socials, sindicació de continguts, els vídeos, etc. Totes elles, eines d’última generació que, amb més o menys fortuna, els partits han utilitzat en els darrers temps.

Però, on és el correu electrònic? Quin espai ocupa en els plans de comunicació dels partits? Senzillament aquest espai no l’ocupa ningú. La seva relació cost-efectivitat és prou bona i sembla que això no es tingui en compte. A més, el correu electrònic, eina bàsica i primitiva de la xarxa, ens permet arribar (si tenim una bona base d’adreces) a molta gent, de manera personalitzada i amb possibilitat d’enllaçar-los als nostres llocs web.

És evident que això també ho fan les xarxes socials, però la diferència és que el correu electrònic el fan servir els usuaris intensius i els que no ho són. A diferència de les xarxes socials o blocs, que solen rebre en major proporció visites dels usuaris intensius.

Si acompanyem la base d’adreces amb alguns elements de control podrem afinar més en els missatges, podrem enviar-los al públic correcte.

No és tracta de fer pivotar l’estratègia en el correu electrònic, sinó utilitzar el seu potencial per reforçar la nostra acció. Realment és impossible que els partits enviïn, a més d’una agenda d’actes, els missatges principals? Si les empreses ens envien atractius newsletters per triar una marca de xiclets o una altra, perquè no fan el mateix els partits?

El cas paradigmàtic el trobem a Estats Units. Un país on internet ha crescut (en el sentit de grow up), té una proporció d’usuaris major que a Espanya, amb més intensitat, amb més participació en xarxes socials, etc. el correu electrònic encara subsisteix i manté importància.

La setmana passada, del 24 al 30 de març, els candidats demòcrates i el republicà van enviar un total de 14 correus electrònics. La més activa va ser Hillary Clinton, amb 6 e-mails, Obama la segueix amb 4, 3 pel nominat republicà McCain i 1 el Partit Demòcrata.

Són correus directes, amb el missatge que cal enviar a cada moment. Amb links i crides constants a la donació econòmica; en definitiva, l’ús d’una eina bàsica que està a l’alçada de les circumstàncies i del que demana una campanya tan intensiva com l’americana.

A Catalunya només CiU envia amb certa regularitat el butlletí E-CiU, on s’hi contenen els principals actes del partit. Altres partits no fan enviaments massius, ni en campanya electoral. Hi ha altres exemples de candidatures que han preparat un sistema per recaptar correus electrònics però després no els han utilitzat, com Esperanza Aguirre. I altres, com els CiberVoluntarios Progresistas del PSOE que han usat el correu electrònic prou intensivament en campanya, però amb uns usos que al meu entendre no ajuden a l’estratègia definida. No és el mateix enviar un argumentari, una foto denúncia clara, un enllaç a un vídeo, una part significativa i atractiva d’un discurs; que un correu demanant que votis a favor de Zapatero a l’enquesta de El Mundo o La Razón.

A vegades no veiem el que tenim a mà i desitgem allò que és difícil. Molts volen fer d’internet una catedral, quan amb les eines de les que disposen no saben ni construir una barraca.

Tags: campanya, comunicació, e-mail, estratègia, internet