Debat: les arengues finals

Quiero que esa niña, nazca donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo.

Quiero que sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que respetan la ley.

Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española, por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente con ella para convertirla en una mujer madura y responsable.

Els debats electorals, a part del important contingut i la confrontació entre líders, té dos moments àlgids que guien (i molt) la interpretació, el resultat final. Parlem de la introducció i de la conclusió que els oradors en fan. Ahir Mariano Rajoy va desaprofitar les dues intervencions directes, una per inventar-se un país que no existeix i la segona per provar a cloure amb un relat que no va saber explicar.

El problema d’aquestes intervencions, especialment la conclusió, és que estan preparats en excés, prefabricats, inmòbils, estàtitcs. Que, d’altra banda, és com ha de ser. Però si el contingut del debat i la conclusió no caminen en la mateixa direcció; tenim un problema de coherència.
Ahir Rajoy va obrir el seu torn demanant als espanyols que anessin a dormir tranquils. Algú pot anar a dormir tranquil després de veure als dos líders llençar-se la vaixella? Algú pot anar a dormir veient com Rajoy segueix fent electoralisme dels morts i com Zapatero es compara amb Bush? No, no podem anar a dormir tranquils.

La primera frase reclamant optimisme des de la seva mirada perduda es perd en el camí de la recerca de la credibilitat per enllaçar amb el relat de la nena que es diu Espanya. Un relat desafortunat que no va aconseguir el seu objectiu: emocionar amb els valors que sostenen el seu missatge. No va sonar creïble, en primer lloc perquè Espanya no és un país en vies de desenvolupament on les criatures neixin sense futur. Aquest ha estat el seu error, la imatge no cristal·litzava una realitat. Tinc entre les meves amigues moltes nenes que ara son dones que han viscut amb uns pares amb feina, han rebut una bona educació, saben idiomes i tenen futur. El seu al·legat barrejava melodrama i esperança, una barreja explosiva que no resulta si no és creïble. I avui tots els opinadors en van plens.

L’altre error és no demanar el vot “No pido el voto para mí, yo no soy lo que esta en juego. Yo no soy quien gana o pierde estas elecciones. Gana o pierde España entera” i sobretot, donar la imatge de que si no el voten a ell Espanya està en perill. No es pot aplicar un discurs de reconstrucció després d’una guerra quan fa molts anys que vivim en pau…

Muchas gracias. Desde que España recuperó la libertad, hemos dado un gran avance histórico. Tengo confianza en la España libre y unida. Nuestro país puede continuar avanzando y ese avance lo podemos hacer trabajando unidos.

En toda mi vida política he servido a España con lealtad, colaborando en los asuntos de Estado.

Hace cuatro años pedí el voto para que volviéramos a la legalidad internacional, y nuestros soldados regresaron de una guerra ilegal; para crecer económicamente, y hemos creado tres millones de empleos; para subir las pensiones, y las hemos subido; para subir el salario mínimo, y lo hemos subido; para la igualdad de las mujeres, y hemos aprobado la Ley de Igualdad; para ayudar a los mas necesitados, y hemos aprobado la ley de Dependencia.

He trabajado mucho y he reconocido errores. He puesto mi energía para hacer un país más próspero. Me propongo llegar al pleno empleo trabajando juntos empresarios y trabajadores, para llegar a la igualdad en derechos y en salarios entre hombres y mujeres, avanzando en la conciliación y en las plazas para los menores de tres años; en la lucha contra el cambio climático, en la calidad de la educación, en las infraestructuras.

Estoy decidido a que España defienda la paz lejos de las guerra ilegales, incrementando la ayuda al desarrollo hasta el 0,7 por ciento; a hacer un futuro para nuestros hijos y con la ambición de progreso que tienen los jóvenes.

No puedo prometer que todas las personas tengan éxito en su vida, pero sí me comprometo a trabajar para que todos tengan las mismas oportunidades. Y para que quienes no lo alcancen tengan siempre el amparo de nuestro país.

Buenas noches y buena suerte.

Zapatero va ser més concret i va veure’s magnificat per l’estrany missatge de Rajoy i per la seva telegènia. El seu va ser un missatge que va iniciar en clau d’optimisme, reprenent el fil més metafísic que del debat. Va ser un missatge concentrat en la seva vàlua com a president, els seus punts forts, els seus èxits al govern repassats de manera sumària: ensenyar les credencials és una cosa que cal fer abans de demanar el vot.

Va reconèixer errors i amb la veu ferma va destriar els elements de futur sense recórrer a cap imatge i va arribar a la clau de la seva al·locució: una arenga sobre els valors polítics que impregnen la seva gestió. Aquests valors no són altres que la igualtat d’oportunitats, tal i com es veu en el darrer paràgraf. El missatge va penetrar molt més que la llarga historieta de Rajoy.

Ho va rematar amb un històric “buenas noches y buena suerte” tal i com acabava les transmissions el periodista americà Ed Murrow.

Crec que amb cinc segons de diferència entre un i altre podem veure com es poden aprofitar, i com es poden deixar escapar 60 segons de televisió, de comunió directa amb els ciutadans i ciutadanes.