A favor d’uns… i en contra dels altres.

El temps, l’element intangible i incontrolable, pot ser un gran aliat o un gran enemic en la guerra. Clausewitz n’era més que conscient. I sembla ser que el temps, ara mateix, està ajudant al PSC. Per ara, s’ha aliat amb el partit que… a què olora el PSC?

Primer va ser l’atac a la llengua catalana, després l’anunci del fitxatge estrella de Pizarro i ahir, a última hora, la confirmació que Ruiz-Gallardón no anirà a la llista del PP a Madrid. La victòria de l’ala més extrema del partit i la defenestració de l’alcalde de la capital espanyola.

I per què tot això va a favor del PSC? Perquè tal i com va passar en la campanya electoral de 2004, aquestes accions reforcen la percepció negativa dels electors i, si li sumem les notícies cada cop més insistents de l’empat tècnic en les enquestes; ens duu a una visualització cada cop més clara del risc de victòria popular. I això engega els mecanismes del vot estratègic en una gran part de la població.

Però aquestes eleccions no es decidiran a Catalunya, el què està en joc és una gran quantitat d’escons a la resta d’Espanya; autèntiques places fortes on la lluita serà encarnissada. Ahir en Pau Canaleta ens parlava dels escons que el PSOE té en perill, el tiple que el PP. És en aquest context on cal veure l’estratègia de confrontació i de reforçament de missatge del PP.

És només en aquest context en què cal veure la immolació de Ruiz-Gallardón, la victòria d’Esperanza Aguirre i el beneplàcit d’Acebes, la COPE i Libertad Digital. Expulsar als moderats (com ja passà amb Piqué) i promocionar als durs. Si guanyem, ho farem amb tots els honors. I si perdem, tocarà renovació de les fortes, amb Rajoy el primer. Han tingut en compte com tota aquesta història reforça el seu posicionament, saben on estan els vots i que per aconseguir-los al 100% han de ser durs i inflexibles. Encara que perdin els vots del centre, encara que no presentin a un president de consens, sinó a un president hooligan. Perquè el missatge que reben els moderats d’aquest país, que són molts, és la covardia de Rajoy respecte a Ruiz-Gallardón.

Marxen els homes de diàleg, ascendeixen els representants del sector més dur, s’aplaudeix la rància lletra de l’hime, es fitxa al anti-català Pizarro i s’expula a l’alcalde. I a més, es controlen les aparicions als mitjans, deixant en segon terme l’Aliança de Civilitzacions o les propostes socials del PSOE.