Els debats

Zapatero ha donat la senyal d’atac i ha llençat un repte a Rajoy: un cara a cara durant la campanya electoral de les properes eleccions generals a televisió. El què en altres països seria un fet normal, aquí és notícia perquè pel que fa a debats la nostra història és més aviat pobre.

En la memòria quedaran els dos debats a televisions privades de la campanya de 1993, en què un confiat González va perdre el primer debat amb Aznar. La campanya del 96 no en va tenir; tampoc la de 2000. I la de 2004 va trobar la negativa frontal de Rajoy a debatre cara a cara les propostes dels dos principals partits.

Però tot sembla apuntar que el proper mes de març (o febrer, depèn de com caiguin) tindrem un, dos o tres cara a cara entre Zapatero i Rajoy. El popular s’ha negat a fer-lo a la televisió pública i ha augmentat la quantitat de debats, d’un a tres. I ha proposat que es facin a Cuatro, Telecinco i Antena 3.

És necessari i forçós que els ciutadans i les ciutadanes vegin una confrontació directa de les propostes dels candidats, però no podem oblidar que el nostre és un règim parlamentari i no presidencialista; encara que l’americanització de les nostres campanyes ens dugui a aquest tipus de debats entre els dos candidats principals. Però no són els únics. Aquesta serà la primera mancança del debat; encara que cal donar la benvinguda a la proposta.

Pot un debat canviar el resultat de les eleccions? Pot una campanya modificar el sentit del vot? Toquem els temes centrals, quasi filosòfics, de la vocació de la comunicació política. Sabem que la majoria dels electors ja tenen el seu vot decidit abans de les eleccions però és evident que els indecisos (a vegades no tant de votar a un o altre sinó del fet d’anar o no a votar) són el target principal d’aquestes accions. I el debat (o debats) ajudaran.

La lectura que podem fer del repte llençat per Zapatero cal fer-lo en intentar mobilitzar als indecisos. És a dir, generar un clima d’espectació per la novetat i aprofitar el moment per convèncer i deixar en evidència les diferències amb Rajoy. Clar que és una acció osada i de resultats incerts. A jutjar per com ha degenerat la política de comunicació del govern al llarg del mandat, molt s’haurà de treballar abans del debat. Generar ambient per arrossegar a alguns a les urnes, expectació, espectacle, soroll. Captar l’atenció i bombardejar. Sempre i quan el debat sigui una peça més de l’estratègia i no es cregui que l’estratègia és el propi debat.

Recordem que els espanyols van trobar més convincent a Rajoy al programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”, i que va tenir més audiència que el president. Recordem que Zapatero va mostrar més agressivitat en els gestos que el seu contricant polític. I la televisió encara avui és el missatge per excel·lència de la comunicació política; i no podem oblidar el què li va passar a Nixon en el debat amb Kennedy el 1960. O a Clinton amb Bush el 1992, quan molts analistes apunten que va passar-li la mà per la cara a Bush pare. O en la ficció, el gran debat entre Barlett i Ritchie a West Wing, aquell en què la primera dama talla la corbata al seu marit.

Us deixo alguns vídeos…