E-Campanya

La política i l’amor tenen tants punts en comú que només així podem entendre perquè la passió política deixa una empremta tan profunda a les nostres vides. La política, com l’amor, és plena de promeses que es fan amb el cor i no amb el cap, plena de passió que a voltes és més irracional que no pas una altra cosa. Com en l’amor, la seducció juga un paper central per a sumar voluntats. I com en l’amor, també ens enfrontem a tota mena d’enganys, d’atacs de banyes, infidelitats…

Aquestes passions moltes vegades s’intueixen, i altres no són observables als ulls del ciutadà mitjà. De fet, la política està tan intrínsecament lligada al comportament de les persones, que moltes vegades podem detectar els instints més primigenis dels nostres líders polítics. Però, com dic, no són moltes les vegades que podem diseccionar aquests comportaments. Divendres en vam veure un: Montilla, De Madre i Iceta van fer una visita a Duran i Lleida que no serà oblidada ràpidament.

La reunió entre les direccions del PSC i d’Unió el passat divendres a la seu d’aquests darrers és un d’aquells moments que marquen un abans i un després. Hem assistit com a autèntics espectadors de luxe a un moviment desestabilitzador de la pròpia Unió a la seva coalició amb Convergència, i és difícil restar impassible davant d’un exercici de càlcul polític tan dubtós. Sí, és un moment Ducruet: tots hem estat testimonis d’un indici d’infidelitat manifest. Encara que es vulgui dir el contrari.

Pels convergents, han picat l’ham socialista? Unió ha marcat perfil? El PSC aconseguirà rèdits? Preguntes que el temps respondrà. Però una cosa és clara: aquest és el què els americans dirien “a defining moment”. No farà trontollar ni el govern ni l’oposició, però és una ferida més que debilita una relació difícil. I el més important, canvia les percepcions entre les bases dels dos partits i dificulta la situació de l’oposició.

De la reunió es dibuixen molts escenaris, que seria especular sobre ells. Però no els perdem de vista. Aquesta reunió, encara que normal entre partits, apareix en un moment molt concret i, sobretot, d’una forma molt concreta. Així s’entén la reacció de Convergència i el “resultat” de la no-trobada d’ahir entre els dos líders de la coalició.

Els socialistes han posat en pràctica allò del “divide et impera”. I els ha sortit bé: la crisi està a casa de l’altre partit. No sabem com es traduirà en vots, que és el què importa, però és clar que no ajuda a que CiU s’enlairi; no ajuda a retornar la idea de que, com diria McCain, estan preparats per liderar.

És important, a l’hora de presentar una opció de govern, presentar un programa, un equip i unitat. Manquen coses. I sense una tan bàsica com la unitat guanyar eleccions és difícil. I fer coalicions, més.

Ho hem dit moltes vegades en aquest bloc. Ho hem comparat massa vegades. Però avui us vull recomanar un article de El País de Pablo Ximénez de Sandoval titulat “Yo quiero un Obama para mi telediario” on parla de retòrica, comunicació i actuació davant de qualsevol tipus de públics. De com ho fan els polítics a banda i banda de l’oceà. Molt recomanable.

I per il·lustrar-lo, que els americans donen molta importància a l’oratòria és ben evident. I si no, que li diguin a Michelle Obama…

Si algú tenia alguna mena de dubte sobre la importància d’internet a l’hora de dissenyar una campanya electoral, que miri el resultat de les eleccions nord-americanes. Si algú creia que això d’internet era una cosa passatgera, poc útil per plantejar campanyes en què es demana el vot, que miri qui serà el president dels Estats Units a partir del dia 20 de gener. Si algú creia que a internet només hi ha porno, votants massa joves i que és un risc per al candidats i partit, que miri el què ha passat a Estats Units.

Comencen a existir veus que afirmen que la importància del mitjà és comparable a la que va tenir la televisió a les eleccions de 1960, especialment en el debat entre Nixon i Kennedy d’aquella elecció. Aquí ho hem defensat àmpliament en el darrer any d’existència d’aquest bloc. Però ja no és una bogeria sostenir això, al contrari, això no ha fet res més que començar. Internet ha vingut per canviar les campanyes electorals. Ho ha fet per quedar-se una temporada, per molt que alguns polítics i assessors no s’ho creguin (i no cal tenir 60 anys per a no creure-hi).

Els números a Estats Units són ja una conclusió per si sola: Obama ha tingut més de 20.000 grups de suport, 2.300.000 voluntaris on-line, milers de blocs, contingut realitzat pels usuaris que han enriquit la seva campanya… En paraules d’un dels responsables del Partit Republicà, 2008 és la campanya de transició.

Obama ha estat l’autèntic vencedor d’aquesta campanya. Es calcula que només el 36% dels usuaris va votar per McCain, deixant un marge ben gran entre els dos senadors. Si atenem al finançament de la campanya, les magnituds són impressionants: Obama ha trobat a la xarxa la manera de finançar una campanya a la que li ha calgut molts ingressos. El secret? Centrar-se en donacions petites, 10, 20 o 30 dòlars de persones que tradicionalment no han participat en política i ho ha fet a través de l’ús de correus electrònics.

Els números d’aquesta campanya serviran per aquesta campanya, només el futur ens dirà si elecció rere elecció s’aniran batent rècords com aquest. No obstant, hi ha una cosa que ha canviat i que atendre a aquesta qüestió serà central per al futur de les campanyes: les campanyes ja no les dirigeix el candidat (o el partit, a casa nostra), a partir d’ara ho farà la gent. Caldrà veure quins efectes tindrà això sobre l’agenda política, i el més important, quina serà la reacció dels mitjans.

Una altra qüestió que no trigarem a resoldre serà el paper que jugarà aquest capital que Obama ha aconseguit durant el mandat. La xarxa creada, el moviment que ha fet d’internet el seu mitjà de combat, què fara durant els propers quatre anys?  De moment, les decisions preses ens fan creure que jugarà un paper important. La web creada pel període de transició n’és el vaixell insígnia. Change.gov inclou els temes principals, notícies… i un espai de participació per a que tothom expliqui com ha sentit el canvi. Tot un canvi, és evident. El segon, a partir d’ara Obama farà un vídeo setmanal que se sumen al discurs radiat dels dissabtes.

Caldrà estar atents, perquè l’onada de canvi es preveu forta. Memorable. No parlo de polítiques, sinó de l’ús d’un mitjà que més que mai, és el missatge.

Més informació:

César Calderón

La Cimera del G20 que va allotjar ahir la ciutat de Washington és el tema del dia a tots els diaris, podeu llegir aquí les cròniques de La Vanguardia, El País, ABC i El Mundo. També se’n fa ressò la premsa americana, encara que està més enfocada a seguir parlant de la transició i del nou govern. Precisament, en referència a la transició i a l’economia, a El País llegim aquesta crònica sobre els homes del President-Electe Obama.

Un altre dels temes que omplirà espai serà el desenllaç de l’Assemblea d’IU. Segons La Vanguardia, Eberhard Grosske es perfila com nou líder de la formació, com també indica El Mundo.

Seguim en clau espanyola. La Vanguardia reflexiona sobre les claus que fan de Carme Chacón la ministra més ben valorada de l’executiu espanyol.

El proper dijous 20 de novembre l’empresa MAS Consulting organitza el seu VII Seminari, que estarà centrat enguany en l’anàlisi a la recent camapanya electoral nord-americana. Els cursos que organitza aquesta firma amb presència a Espanya, Mèxic i Estats Units, són molt coneguts arreu per la seva qualitat i l’assistència sempre de primeres espases del món de la comunicació política.

Aquest any no podia ser menys. A dia d’avui podem llegir al bloc de la companyia algunes de les persones que ja han confirmat la seva assistència: Javier Izurieta Professor de la George Washington University i analista de CNN, Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB, Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08, Ravi Sighn, President d’ElectionMall,  César Martínez, membre de l’equip de vot hispà de John McCain o Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting España

Ahir al mateix bloc s’hi penjaven el nom de les cinc persones que han rebut una beca per a l’assistència al curs. MAS Consulting beca des de fa anys a joves per a que puguin assistir als cursos, una iniciativa lloable que permet a molts joves compartir aquesta experiència acadèmica que és de les millors que es poden tenir al nostre país. Enguany MAS Consulting n’ha otorgat una a l’autor d’aquest bloc, i des d’aquí vull agraïr sincerament aquesta oportunitat. Així que la propera setmana ens veurem a Madrid!

La tornada del viatge de Washington i els darrers esdeveniments a Afganistan m’han fet reflexionar sobre un tema que sovint ens passa desaparcebut i que té un poder d’interpretació molt gran: el paper de l’exèrcit en la nostra societat. Per què el cementiri d’Arlington és la demostració d’un poble agraït a un exèrcit i la mort dels soldats espanyols a Afganistan no provoca la mateixa sensació entre els espanyols?

Una de les raons que més pot explicar la diferència és històrica. L’exèrcit dels Estats Units és una cèl·lula mare de l’Estat que es creà a partir de la Declaració d’Independència de 1776. Un exèrcit de milicians que aconseguí derrotar el poderós exèrcit colonial, dirigit per un dels pares fundadors de la pàtria i primer president, George Washington; unint així per sempre el destí de la pàtria al destí del seu braç armat. El seu comandant en cap, el President, és elegit per les urnes i pesa sobre ell la legitimitat del vot en les seves decisions. De fet, en pocs països pesa tant aquesta qüestió a l’hora de decidir el vot.

Si bé hi ha aquesta unió des de l’inici de la vida del país, és la participació a les dues Guerres Mundials i el seu paper de salvador de la llibertat el que ha dotat a l’exèrcit d’un relat complementari al fundacional. Durant moltes generacions, el US Army ha estat un garant de la pau i la llibertat per als seus aliats, tot i que aquest relat es malmet amb la Guerra del Vietnam, continua el seu pas cap a l’esquerda amb les intervencions a Amèrica central i Àsia -Afganistan, Iran- als 80 i, finalment, la injustificada i injustificable invasió d’Iraq. Allà es produí el trencament d’aquest relat a la resta del món; però no a Estats Units.

De fet, el paper de l’armada és omnipresent a la vida social del país: si un mal comandant en cap duu els nostres nois a morir, qüestionarem a qui pren la decisió i a les properes eleccions el farem fora. Però no qüestionarem a l’exèrcit. Mai. I el respecte per ell es veu prenent una copa a Georgetown, on a l’entrar a l’establiment seran atesos abans que qualsevol altra persona. O com va veure en Guillem, a un veterà d’Iraq el faran passar a primera classe en un vol domèstic. Podríem seguir exemplificant aquest profund respecte als que s’encarreguen de la defensa del país.

I podríem parlar de la commoció nacional que han generat els morts a l’Iraq, commoció que no es nota a Espanya quan tenim notícies dels caiguts en una missió de pau a l’Afganistan o quan lluitaven a l’Iraq per una mala decisió d’un president de l’executiu que avui ja no governa. Que consti, aquest post es fa des de la més pura admiració per les persones caigudes a l’atac, per la seva tasca a Afganistan i des del més sentit respecte per ells i les seves famílies que estan trencades pel dolor. Però a Espanya no existeix una manera per reconèixer el paper com passa a Estats Units.

La raó, un altre cop la història: l’exèrcit espanyol és aquell que s’aixecà en armes contra un règim democràtic com la República, és el causant de l’enfrontament fraticida que suposà la Guerra Civil, fou durant 40 anys un règim feixista i l’executor de la política repressiva del General Franco. Tot això queda en el subconscient de no poques generacions i no pocs milions de persones a Espanya.

Tot i la regeneració del cos, després de l’intent del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, la institució fou antipàtica per a molt joves que havien de fer la mili. Tot i que les enquestes dels darrers 15 anys han anat mostrant com és una institució més valorada que la pròpia classe política. Però en tot cas, el passat deshonrós de l’exèrcit ha ajudat poc a que els ciutadans valorin el servei de les missions que des de fa anys s’hi realitzen.

És en aquesta línea que cal entendre la tasca que realitza la ministra Chacón. És en aquesta línea que cal entendre el vídeo del 12 d’octubre d’aquest any… i és, un altre cop, pel passat que Espanya no té un cementiri com Arlington, no processa el mateix servei als que marxen a llocs com Afganistan quan entren a un bar o no senten amb la mateixa intensitat emocional un atemptat d’ETA que un atemptat a un país asiàtic.

Perquè en el fons, el relat és més important del que sembla, i tenir una història que connecta amb l’emotivitat de la societat és essencial. El relat americà explica moltes coses, i el que tradicionalment representava l’espanyol també.

Barack Obama ha dirigit una campanya amb un sol missatge. Una sola idea que ha estat la guia, el motor que ha impulsat la seva campanya fins arribar a l’objectiu que s’havia plantejat: la presidència dels Estats Units. Aquest missatge al que mai ha renunciat ha estat el canvi. La idea d’un canvi en el què creure ha vençut perquè el propi candidat hi creu, perquè tal i com ens comenta un dels seus assessors, Anita Dunn, Obama no és d’aquell tipus de candidat al que se li ha de recordar quin és el motiu de la seva candidatura.

Però no és només l’existència d’aquest missatge el que l’ha situat durant la llarga campanya per sobre dels seus adversaris (McCain i Hillary), el president electe compleix amb algunes característiques úniques que el fan especialment fort. Una d’aquestes característiques és la seva intel·ligència. A Washington es comenta constantment la seva gran capacitat per escoltar, resumir, prendre decisions, saber convèncer i, sobretot, saber-se rodejar dels millors assessors. Aquesta última és una condició que no pocs polítics arreu no saben complir.

El missatge del canvi té múltiples lectures. Per a moltes persones, el canvi seran les polítiques que l’administració Obama posarà en marxa durant els propers 4 anys. Aquestes polítiques són, en gran mesura, una incògnita. Això es deu essencialment a que Obama no respon al tradicional esquema de campanya política on el candidat promet fer certa cosa a canvi d’un vot, o tal i com la mateixa Dunn creu, Obama no és un candidat transaccional. I aquí és on ve el centre del seu missatge: Obama és un candidat trascendental, una persona que defensa un intangible amb un elevat poder simbòlic i un inqüestionable fonament emocional.

Per aquest motiu, el canvi ja ha arribat; ja s’ha materialitzat. El canvi de veritat a un país com Estats Units és que un representant d’una minoria que ha protagonitzat un dels capítols més vergonyosos de la història dels Estats Units, degut al racisme blanc durant dècades, sigui avui el president electe del país.

Com s’ha produit el canvi? Com s’ha fet fort aquest missatge? Amb una campanya de canvi, amb una estratègia de canvi. Amb una concepció real del canvi. Obama és un candidat atípic: jove, atractiu, excel·lent orador. Amb un nom curiós, amb una història curiosa. Però no és una marca buida, no és un producte light. Al contrari, és una persona dotada i amb un missatge convincent.

Només així s’entén que la campanya de Barack Obama hagi batut tots els rècords i hagi creuat totes les barreres. La campanya de Barack Obama, recolzada amb un ús massiu d’internet, ha introduit una nova filosofia de campanya o en el que importa és la col·lectivitat, el grup. Les xarxes socials han ajudat a crear una autèntica xarxa de seguidors, col·laboradors, activistes, donants i votants. Obama ha sabut arribar a un grup de votants que no els podia trobar ni trucant a totes les portes, ni fent totes les trucades ni aconseguint tots els spots electorals que es necessiten per arribar a la marea obtinguda. Obama ha obtingut el 66% del vot jove, Clinton obtenia el 52% fa 12 anys.

Obama ha fet, a més, grans esforços per arribar a altres sectors que no han votat mai i que tampoc són usuaris de grans xarxes: ha fet arribar a sectors de la població que no s’han sentit representats mai per la política el seu missatge del canvi. Generalment sectors pobres i negres (que és una variable que desgraciadament està molt connectada als Estats Units), oferint una esperança de canvi i obrint la porta d’entrada a la seva representació. La pregunta és si el 2012 aquesta porta seguirà oberta, perquè això suposaria un canvi substancial en la manera en què s’han dissenyat, executat i guanyat les campanyes fins avui.

Tant entre els joves com en aquests sectors poblacionals, la filosofia de campanya ha estat la força del col·lectiu, l’opció de participar en una campanya i no ser un observador. Això només es pot fer si l’objectiu no és canviar vots per lleis, sinó canviar vots per esperança, per un futur millor. Això només es fa si hi ha un intangible prou poderós per mobilitzar l’adolescent que estrena dret a vot i que preferiria estar a casa xatejant o fer que el matrimoni de mitjana amb fills al seu càrrec i una feina busquin temps per fer trucades demanant el vot per Obama. Només amb un valor que emociona i ataca al cor es pot aconseguir agitar les bases d’un país i fer que la campanya sigui més bottom-up que mai.

Per aquest motiu el lema de la campanya ha estat un plural: Yes we can, enfrontat a posar el país per davant de les persones. El canvi de concepció és total, la força de mobilització s’aconsegueix amb el primer, no amb el segon: només tenint en compte les motivacions de les persones es pot entendre una victòria tan històrica com la d’Obama. Ohio, Florida, Virginia… i tots els canvis que hem presenciat astorats tenen en aquesta motivació d’esperança la seva raó de ser. El canvi ja ha arribat.

Publicat avui a La Vanguardia:

La política a veces, muy pocas veces, nos lleva a las lágrimas. La política a veces, muy pocas veces, significa algo más que presupuestos, políticas públicas y trámites legislativos. La noche que vivió ayer Estados Unidos fue uno de esos pocos momentos.

El recuento de estados (recuerden que lo que importa en este país es tener 270 votos del colegio electoral) empezó tímidamente, dibujando una leve ventaja del senador de Arizona. Pero en poco tiempo Obama empezó a estar en cabeza y se fue adjudicando estados a un ritmo imparable. Virginia no acababa de decantarse por uno o por otro, pero tras las encuestas y el inicio del recuento de la mayoría de estados de la costa oeste, como California, algunas cadenas como CNN se atrevieron a titular lo que todo el mundo en esta tierra ya sabía: Obama es el nuevo presidente electo.

Lo que ocurrió tras este anuncio es algo que no se puede describir. La esperanza del cambio se contagiaba en una sala de Massachussets Avenue, donde los asistentes se abrazaban, reían, cantaban y saltaban a ritmo de cánticos como “Yes we can!” o “Where is Joe?”, por el famoso fontanero de la campaña de McCain.

El discurso del senador republicano se escuchó en medio de un gran silencio y admiración: ayer McCain gustó a más de uno. Y tras él, la espera del discurso de Obama se hizo larga. Un país entero necesitaba su ración de éxtasis y optimismo.

Obama se lanzó al atril (reforzado con grandes medidas de seguridad) acompañado de su esposa Michelle y las dos hijas del matrimonio. Los asistentes rompieron en ensordecedores aplausos que dieron paso a un ejercicio de religión laica, que es lo que despierta Barack Obama.

Obama se dirigió por primera vez como presidente electo del país más poderoso del mundo. Su rostro ya había cambiado: es el Presidente y se siente como tal. Tomó la palabra y cortó la respiración del país entero, incluidos muchos republicanos. Con una cadencia y un tono increíbles, con las palabras justas y con su “Yes we can!” acabando los versos, como si de plegarias al cielo se tratara, enarboló la bandera del cambio y la esperanza. Y a muchos de los que estábamos allí se nos quebró la voz y nos embargó la emoción. Llevándonos a la observación de imágenes imborrables, como las dos parejas de afro americanos que escucharon el discurso abrazados, las dos camareras que rompieron en llantos al escuchar a su presidente o la mujer del cabello rizado que no podía evitar ver como sus mejillas eran una cascada.

Lo posterior fue la búsqueda infructuosa de un taxi para acercarnos a la Casa Blanca. Allí se habían congregado centenares de personas que querían despedir a Bush mientras celebraban el resultado del cambio. Mejor que no pudiéramos coger un taxi: el cambio hacia allí nos permitió ver como ciudadanos de todas las razas celebraban en Chinatown el resultado. Como los coches no paraban de pitar, los policías sonreían francamente o como la noche de la tranquila Washington se rompía con el famoso grito de guerra.

Lo que nos esperaba en la Casa Blanca era algo único e histórico. Hombres, mujeres, niños y niñas. Negros, blancos, latinos y asiáticos. Todos, todos junto con un mismo deseo, con una misma esperanza y con una misma alegría: el presidente más mal valorado de la historia dará paso a una ola de cambio.

Las calles se cortaron espontáneamente, la gente caminaba abrazada, chocando los cinco con todo el que se prestara. Yes we can, sí podemos. En esa celebración inacabable estaba el resultado de la semilla diseminada 21 meses antes por Barack Obama, y era la manifestación más clara de esa América que no quiere a Bush, que no lo a querido nunca. Pero en América, país grande y rico en contrastes donde los haya, ayer no todo el mundo sentía la misma ilusión.

Pero para aquellos que tras 8 años y dos elecciones frustradas, por fin podían sentir que su bandera volvía a ondear con orgullo, la noche de ayer será inolvidable. Y para las personas que lo pudimos compartir, también. Porque si algo tiene esta elección es que ha traspasado fronteras, y ayer en la noche, madrugada en Europa, el mundo se hizo más pequeño, el mundo fue un pañuelo deseando una única cosa: el cambio.

Washington, com moltes altres ciutats dels Estats Units, ha votat sota la pluja. Millor hauriem de dir que esta votant sota la pluja, perque els col.legis electorals encara no han tancat a bona part del pais i encara ens queden unes quantes hores per saber qui tindra la responsabilitat de governar aquest pais durant els propers quatre anys.

El dia transcorre entre l’emocio de ser testimonis d’un moment historic i la responsabilitat de no perdre cap detall, no tant del que ara mateix diuen les enquestes a peu d’urna, sino per captar els matisos que la gent d’aquest pais ens deixa entreveure en cada contacte que tenim amb ells. Perque en la gent resideix el vot, la sobirania de la seva decisio.

Aquest mati la George Washington University ens servia de marc per reflexionar sobre la campanya amb gent que l’ha fet des de dins. Just despres d’engolir una hamburguesa de Wendy’s (donde fueres haz lo que vieres) hem enfilat cap a un col.legi electoral on, miraculosament, no hi havia cua. Alla hem pogut copsar la dificultat del sistema electoral. La visita al Departament d’Estat ens ha fet veure una cosa: passi el que passi avui, George Bush sera President fins el dia 20 de gener.

I el taxista que ens ha dut al Centre Internacional de Premsa ens ho ha deixat clar sense gaire entusiasme: avui calia votar. I s’ha votat.

Pero encara sense dades clares sobre les eleccions (per aixo podreu estar molt mes informats en qualsevol diari digital) deixeu-me anotar algunes claus d’aquesta jornada electoral:

Record de participacio, s’inscriu en un proces que fa un parell d’eleccions presidencials que es registra, pero les dades apunten que estem davant d’un moment historic. El que donara encara mes legitimitat al resultat, sigui quin sigui.

Economia. La majoria dels electors estan afirmant que el factor determinant es l’economic.

Nous votants. Augment espectacular de les persones que es registren per votar per primer cop.

Aquests elements apunten a creure que Obama esta enfilant el seu cami a la Casa Blanca. Pero recordem que aquestes son unes eleccions on qui vota el president es el Col.legi Electoral, i no el vot popular. Per aquest motiu encara ens queda molt per veure quin Estat va donar la victoria a un… i la derrota a l’altre.

[nota: aquest post no te accents]

Election Day. En menys de 10 hores els primers col·legis electorals tancaran les seves portes i començaran el recompte de vots. Si no hi ha sorpreses, passades les 4 de la matinada ja tindrem un guanyador. Si no hi ha sorpreses, és clar.

Es respira l’ambient de les grans ocasions, encara que les senyores del servei de l’hotel no mostren un especial interès per la cita electoral. Avui serà un dia històric, es nota en l’emoció dels companys que esmorzem junts a la Situation Room en la que s’ha convertit el menjador. El cafè, això sí, continua igual d’aigualit (de fet, me’n vaig directe a l’Starbucks).

La Fox fa totes les previsions possibles per donar la victòria a McCain. Una mica en sintonia amb Dick Morris o les opinions que sostenen en Pau i el Ferran. Clar que qui s’ha comprat una samarreta de McCain per si les mosques sóc jo.

Les cadenes demòcrates parlen de la victòria d’Obama, però sense donar massa espai a la victòria assegurada que pugui desmobilitzar el vot demòcrata. Les cues a les estacions de vot ja són omnipresents i Obama ja ha tingut les primeres victòries a Dixville Nocht i Hart’s Location.

Però com diuen alguns encara hi ha partit. El gran dubte és: els atacs a Obama de ser socialista, haurà fet oblidar els atacs d’Obama a McCain per la crisi?

Això és com el dia de l’examen més important de la teva carrera: ja no hi pots fer més; alea iacta est.

L’agenda del dia i altres cròniques les podeu seguir al bloc de l’expedició.