Aquest dijous, un any més, una data es va marcar en un profund negre en el nostre calendari. 11 de març. Una altra vegada. I amb ella, els records del dia de la infàmia. El dolor d’una societat sencera que va assistir estupefacta al major atemptat terrorista de la història d’Espanya. Aquell dia, 192 famílies van trencar de dolor i més de 40 milions de ciutadans els acompanyàvem en aquest dol i intentàvem donar-los el nostre suport.
Però sembla que, any rere any, continua havent-hi gent en aquest país que es preocupa més per mantenir la insídia i les teories de la conspiració que en donar suport a les seves víctimes. Grups mediàtics que abonen el camp a la divisió, l’enfrontament. Que any rere any augmenten el ja insuperable dolor de les víctimes.
Un any més, l’11 de març va despertar gris i trist. I es va tornar encara més negre en veure, sentir i llegir segons quines coses. Des de les portades de certs diaris al tracte d’una de les associacions de víctimes. De res ens serveix retre homenatge any rere any si encara hi ha voluntat de fer d’això una arma política.
Per això, el discurs que Pilar Manjón va dirigir als diputats i diputades de la comissió d’investigació de l’11M ha de ser recordat. Perquè aquell dia les seves paraules van deixar glaçats als polítics i a un país sencer. I perquè aquesta valentia li ha causat encara més dolor.
Xile viu avui un moment històric, emmarcat en una situació de xoc nacional pels efectes del devastador terratrèmol que va assolar el país fa uns dies. El president electe, Sebastián Piñera, prendrà possessió del seu càrrec al Congrés d’aquest país. Piñera posarà fi a 20 anys de governs de la Concertación i tancarà l’etapa de Michelle Bachelet com la presidenta xilena que abandona el càrrec amb més suport popular de la història.
La presa de possessió de Piñera desplegarà tot el simbolisme associat a aquest tipus d’esdeveniments. En les repúbliques pot observar-se tot el protocol i simbologia d’un canvi en el cap de l’Estat més sovint que en les monarquies, així que si els horaris ho permeten, aquest post pot ser útil per adonar-vos dels diversos detalls que tindran lloc.
En primer lloc, Michelle Bachelet entrarà a l’edifici amb tots els honors del càrrec que encara ostentarà i es dirigirà a la cambra on estarà reunit el congrés. Mentrestant, Piñera esperarà al saló del costat fins que sigui cridat pel secretari del Senat. La sessió s’iniciarà i es procedirà a comunicar a la cambra la resolució del Tribunal Qualificador d’Eleccions que proclama el candidat de la Coalición por el Cambio president electe de Xile.
En aquest moment, Piñera i la seva dona es dirigiran al Saló d’Honor del Congrés, ja que hauran estat convidats a això. Aquest és el moment clau de la cerimònia. El president del Senat li prendrà el jurament -o promesa- amb la següent fórmula:
“Yo, Sebastián Piñera, juro –o prometo- desempeñar fielmente el cargo de Presidente de la República, conservar la independencia de la Nación, guardar y hacer guardar la Constitución y las leyes.”
Després d’això, arriba un dels moments amb més càrrega simbòlica i on es visualitza el relleu democràtic. Bachelet es traurà la Banda Presidencial i la passarà al president del Senat, mentre es descorda la Piocha de O’Higgins. Amb la banda, amb els colors de Xile, es pot veure al president o presidenta en alguns actes oficials. La Piocha és l’autèntic símbol del poder presidencial xilè. És una estrella de cinc puntes, d’uns 7 centímetres de diàmetre, de color vermell. El president del Senat imposarà a Piñera la banda, mentre que Bachelet li posa la Piocha al recentment investit president de la República.
L’himne nacional xilè es reproduirà a la sala minuts abans que la ja expresidenta abandoni al costat dels seus ministres el saló. L’abandonen perquè els nous ministres prendran possessió del càrrec en la mateixa cerimònia, una diferència força notable amb altres països. Així, quan la sessió del Congrés es doni per conclosa, Xile comptarà ja amb nou president i amb nou Govern.
Seran testimonis de tal moment històric diversos líders de Llatinoamèrica, com Evo Morales, Cristina Kirchner, Hugo Chávez, Rafael Correa o Alan García. Altres presidents com Lula han cancel·lat el seu viatge després del terratrèmol, i varies cancelleries del continent ja han confirmat la seva assistència. El Príncep de Girona ja està a Xile, en representació d’Espanya. També estarà present el president Aznar.
Lost és un èxit televisiu que ja té el seu lloc en la història. Als Estats Units compta amb una mitjana de 16 milions d’espectadors. L’estrena de la sisena temporada ha fet les delícies dels seus fans i fins i tot va arribar a generar polèmica sobre si el discurs de l’estat de la Unió de Barack Obama s’havia d’avançar per no entorpir la tan esperada estrena. Exposicions sobre la sèrie recorren el món, tant com els episodis, que ja no entenen de fronteres i es pot seguir al mateix temps que als Estats Units.
Davant d’aquest rotund èxit, Lost arriba a la política. Els supervivents són, en aquesta ocasió, caps d’Estat i de govern iberoamericans. Hugo Chávez i Evo Morales, el Rei Joan Carles i Zapatero. Bachelet, Cristina Kirchner i Lula da Silva … és, la Isla Presidencial. Un fenomen a la xarxa que m’arriba via Juan Carlos Gozzer.
Un dels grafits que apareixen a la cèlebre pel·lícula Amélie diu una frase ben certa: quan un dit apunta al cel, el tonto mira al dit. En política això també passa molt sovint. En moltes ocasions, un petit detall incontrolat es converteix en notícia i pot arribar a eclipsar el que volíem explicar.
De fet, des de l’òptica d’un consultor, el membre d’un gabinet o el d’un assessor, intentar tenir tots els detalls sota control és essencial. Especialment quan organitzem un acte, com podria ser, per exemple, un discurs o una roda de premsa. Concebre com es veurà aquest acte a la televisió o a YouTube. Què captaran les fotografies que sortiran en premsa. Controlar fins al més mínim detall. Encara que un ensopegada acabi acaparant els flaixos.
Un exemple d’aquest control dels detalls el trobem en nombrosos equips que han sabut entendre el que es juguen. Ronald Reagan, per exemple, concebia tots els seus actes en aquesta òptica; oferir bons marcs, bones imatges. Però aquest control pot arribar a ser més polèmic.
Quan el 2003 el Consell de Seguretat va haver de decidir si les proves presentades pels Estats Units per atacar l’Iraq eren suficients o no, es va viure un d’aquests moments. Durant aquesta ronda de reunions, el típic espai per a les rodes de premsa a les portes del Consell de Seguretat es va quedar petit. El més habitual a les Nacions Unides, quan hi ha més mitjans i més atenció, és passar-se al lloc que ocupa un immens tapís del Gernika de Picasso.
Aquest tapís, donat per Nelson Rockefeller, és molt famós: l’hem vist en nombroses ocasions a la televisió amb mandataris que s’han anat succeint. Però el 2003 i durant aquells dies, el tapís va ser cobert per una tela blava amb el logotip de l’organització. Encara que no es conegui amb exactitud, sembla que des de la Casa Blanca no es desitjava veure Colin Powell o a d’altres membres de la delegació defensant la necessitat d’envair l’Iraq davant l’obra que millor representa els horrors de la guerra.
Hugo Chávez no va precisar que li tapessin res per patir els mals d’un mal fons. El 2008, durant una visita al Brasil, un fons va convertir el seu bolivariana efígie en un dels símbols de la cultura americana per excel·lència: Mickey Mouse.
Potser per evitar-ho, Joaquín Almunia, que va ser candidat del PSOE en les eleccions generals de 2000, solia mirar cap enrere quan els periodistes li esperaven al carrer per fer-li els cèlebres canutazos. Tal com va arribar a afirmar, els seus assessors li van alertar que abans de parlar, mirés que tenia darrere.
Ens va sorprendre. El bar de Washington DC en el qual seguíem la nit electoral va emmudir. De respecte i admiració al senador McCain i, especialment, pel discurs de concessió que el d’Arizona va fer aquella nit.
En política hi ha formes i formes. I la seva manera d’acceptar la derrota i felicitar al guanyador és un exemple que molts haurien de seguir.
L’exposició “Fragments d’un any – 2009″, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) ha estat retirada. Segons indiquen des de la Unió, s’han sentit censurats per la Diputació de València, governada pel Partit Popular. L’exposició mostra vàries instantànies polítiques del 2009, entre elles, algunes relacionades amb la trama Gürtel
Però aquestes són les fotografies retirades. Tot i que moltes ja les hauràs vist, el PP no vol que les vegis:
El ministre de Foment, José Blanco, no volia parlar de Rajoy. Ho va dir dissabte passat a Saragossa: “Vinc amb la intenció de no parlar de Mariano Rajoy, que diu que parlo massa d’ell, i no ho faré per no donar-li ni una excusa perquè no participi en l’acord”. Però ho va fer, vaja si ho va fer.
Blanco va tornar sobre una tesi bastant estesa entre les files socialistes: tant de bo Rajoy sigui el candidat del PP a les pròximes eleccions generals. És més, volen que ni Gürtel, ni Losantos ni Aznar acabin amb el líder del PP. Creuen que Rajoy és un rival que es pot derrotar, tot i estar sumits en la major crisi econòmica. Que les debilitats de Rajoy són tan profundes que es poden esborrar de cop els números vermells de la gestió socialista.
Però aquest argument no és nou. A Ferraz es mostraven contents el passat 7 de juny malgrat haver estat derrotats en les eleccions europees. Un dels efectes de la primera victòria popular en anys era mantenir Rajoy en el seu càrrec. I això era motiu de celebració. Però les enquestes que mes després de mesos arriben als despatxos de Gènova i Ferraz no són motiu per a la celebració en aquesta última.
Per això, segueix sorprenent la tesi socialista. Tot i que el que més sorprèn és que Blanco ho expliqui davant els mitjans sense cap tipus de rubor. No sé que diria Rosa Díez d’aquest atac de sinceritat … En tot cas, potser en Ferraz hagin de fer més cas a un dels principis que el publicista Joaquín Lorente recull en el seu llibre “Piensa, es gratis”.
Per a Lorente, “a la competència sempre cal odiar-la, però mai menysprear-la”. Al PSOE fa ja molt temps que menyspreant l’ex vicepresident i, encara que molts aspectes puguin induir-los a fer-ho, mostren una vulnerabilitat per als socialistes.
Potser per l’electorat més mobilitzat i convençut, el poc valor atribuït a Rajoy, fins i tot amb sorna o sarcasme, els reafirmi en el que creuen. Però per al votant que ho té menys clar, aquesta postura dels socialistes fins i tot pot ser dolenta per a la seva imatge. A ningú li agrada percebre la falsa modèstia, la supèrbia. Els que miren per sobre l’espatlla no agraden. I en això, moltes opinions socialistes van en aquesta direcció.
Només el temps i les urnes posaran a tots en el seu lloc, però hi ha una realitat sobre la taula: encara que Rajoy no agradi, avui guanyaria unes eleccions. Encara que a Ferraz s’alegrin que segueixi al front, si tot segueix a aquest ritme, podria ser el pròxim president. Com diria Laporta, ¡al loro!
El maig de 2005, el president de la Generalitat Pasqual Maragall va visitar de forma oficial Israel amb el, en aquell temps, líder d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquest va ser un viatge polèmic per diverses qüestions, entre elles, la famosa fotografia protagonitzada per Maragall, Carod i Castells amb una corona d’espines que es venia com a record a la ciutat. Molts catòlics i la jerarquia eclesiàstica espanyola i catalana van mostrar la seva indignació per aquella instantània.
Un any més tard, el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat es desplaçava al monestir de Poblet en el seu primer acte com a candidat. José Montilla va dibuixar en aquell moment una direcció molt diferent de la del seu predecessor -encara que més enllà de la polèmica Maragall tampoc es va distingir per un enfrontament extrem a la religiositat-. Però aquesta no era ni la primera ni l’última senyal que enviaria l’avui president de la Generalitat a l’Església i els seus fidels: després de deixar el ministeri no va dubtar a visitar Montserrat, un dels símbols més potents del catolicisme i la catalanitat.
Gest de complicitat o estratègia, Montilla ha tingut un perfil més proper a Pujol que a Maragall, especialment pel que fa a relacions amb els estaments religiosos es refereix, ja que a diferència del president Pujol, Montilla es declara no practicant. Però el president és conscient de la importància del vot catòlic i de com l’actitud mantinguda sosté la seva pròpia imatge de serietat i centralitat. Si Maragall protagonitzava moments com el de la corona d’espines, Montilla va a beatificacions, a la missa de Sant Jordi a Palau, funerals o evita que el seu govern aprovi canviar el nom de les vacances escolars per esborrar qualsevol menció religiosa.
De fet, segons l’últim baròmetre del CEO, el 62% de l’electorat del PSC el 2006 es declara catòlic -encara que només el 10% es declara practicant-. Mantenir la postura que Montilla defensa és coherent amb la seva base, però especialment important si pretén atacar la bossa de vots del partit més votat en aquelles eleccions, CiU. La base catòlica dels nacionalistes és més gran, el 87% dels votants es declaren catòlics i els practicants pugen fins al 29%.
Si el PSC vol jugar el partit sap que ha d’enviar missatges molt segmentats a una gran varietat de públics. Una altra cosa serà que ho aconsegueixi. Però en tot cas, la línia mantinguda per Montilla contrasta amb el que es percep de l’acció de govern dels seus col·legues socialistes a la Moncloa. Mentre que el govern de Zapatero ha buscat el enfrontaments amb els prelats, Montilla defensa que és un error. Tot i això, està d’acord amb el govern i el PSOE en les qüestions que més han tensat la corda amb l’Església: l’avortament i la mort digna.
Montilla no dubta a recomanar la lectura de la Bíblia“s’ha de llegir per un tema de cultura general, al marge de si un és creient o no”. Tot un missatge a aquest electorat amb la pell més fina. Per alguna cosa, el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat sosté que les tensions amb l’Església han fet mal al PSOE. Segurament creu que és un error, perquè sap que hi ha vots que s’allunyen per aquestes qüestions. I just ara, el que cal, és multiplicar els pans i els peixos. O sigui, els vots.
Si, tal com afirmava McLuhan, el mitjà és el missatge, el de Laporta no deixa de ser un missatge tan indefinit com el seu nou mitjà. De fet, un missatge tan indefinit com la seva pròpia postura. Perquè després de mesos de marejar (i seguir marejant) la perdiu, el mitjà ha tornat a ser el missatge, encara que segurament no el desitjat.
La web personal de Joan Laporta va iniciar el seu camí amb una caiguda del servidor. Sense dubte, fruit de l’interès despertat per una intel·ligent campanya d’expectatives que fa mesos que gestiona amb la seva estranya ambigüitat: clar per dir certes coses, però no prou per anar amb tota la veritat de cara. El servidor va patir d’aquesta fam que semblen tenir milers de persones fora i dins de Catalunya per conèixer els plans exactes de Laporta. És a dir, escoltar d’una vegada per totes que sí, es presenta a les eleccions i de la mà de qui.
El servidor de la nova web de Laporta -un error tècnic el pot patir qualsevol, però no pots fer que tots els teus deixebles vagin a la muntanya i després no obris el miracle dels pans i els peixos- s’ha convertit en la imatge més clara de el seu propi missatge: falla. No està a l’altura quan se’l necessita. El missatge enviat avui per Laporta no deixa de ser la mateixa retòrica de sempre amb la mateixa finalitat de sempre. El president del Barça demana unir esforços per a la independència de Catalunya, però sense explicar ni el com ni amb qui. Un missatge que produeix el mateix efecte que aquesta caiguda del servidor: després de l’espera, el gerro d’aigua freda. El coitus interruptus.
En molts cercles de la política catalana el fantasma de la irrupció de Laporta al Parlament aquesta tardor es veu en un sentit i en un altre. Per a molts, la carrera de Laporta en política s’assemblarà a la de l’PI, el partit que als 90 va acabar políticament amb Rahola i Colom (encara que aquest últim, després de passar per ERC i el PI ha trobat recer a CiU). Per a altres, serà un huracà polític que els situarà com a tercera força al Parlament. Però si Laporta acaba fent tot igual, potser la seva participació electoral ens acabi deixant freds.
De moment, Laporta ens deixa una declaració d’intencions. Vol la independència i vol actuar, encara que no especifica com. Vol parlar amb la gent, però en la seva web només ens demana el correu (que serà un puntal, segurament, de no campanya). Vol començar una nova via, però ho fa amb gairebé tant obscurantisme com els polítics tradicionals. Diu voler el bé del país, però per a molts això fa olor d’oportunisme i egoisme. Això no ha fet més que començar, però el mitjà és el missatge i el missatge enviat avui és més un acte de fe que una proposta seriosa.
La setmana passada vaig participar en el programa Aula Abierta de Radio Andalucía a propòsit del famós gest d’Aznar als estudiants de la Universitat d’Oviedo. Després de comentar com d’inadequada va ser la botifarra, reflexions sobre la comunicació política van seguir la conversa. Hi ha algun Obama a Espanya?
No n’hi ha. Hi ha oradors bons, gent que pot arribar a connectar bé amb l’electorat. Candidats que es defensen. Però candidats i líders que a penes aconsegueixen no minvar els vots en les seves bases i que esperen que la situació que vivim dessagni l’electorat de l’altre. No, no hi ha un Obama espanyol. No ja per les capacitats oratòries, la importància que pugui arribar a atorgar a la comunicació o pel paper que l’ex senador d’Illinois va donar a la política de les emocions. No existeix perquè la base està en el canvi de concepció de la relació del candidat amb el votant.
L’Obama de campanya és precisament això, el canvi en la concepció amb el votant. La campanya del senador no ho tenia fàcil. S’enfrontava a la candidata oficial del partit que havia teixit al llarg dels anys una extensa xarxa de contactes al llarg i ample del país. Ell era un senador en primera legislatura, conegut sobretot per un discurs. El repte per Plouffe, Axelrod i companyia era enorme: com concebre una campanya presidencial per a Obama i no morir en l’intent?
I aquí és on entra en joc el factor diferencial. El que fa que no tinguem Obama a Espanya. Per superar aquestes barreres (aquestes eren les d’Obama, però un candidat aquí tindria les pròpies) van dissenyar una campanya basada en el votant. El votant havia de tenir autonomia, havia de participar. Havia de ser el centre. Una campanya basada en el ciutadà i no en el votant.
Així, Obama va desplegar aquest moviment de grassroots en els 4 primers estats de les primàries: volia tenir el seu momentum desafiant Clinton amb armes no convencionals. I va triomfar.
A Obama el van creure boig. Boig per voler trencar amb la campanya mercantilista a Carolina del Sud (tu em pagues i jo t’aconsegueixo vots) i passar a l’acció escoltant i donant la paraula als votants. Perquè oferint una manera diferent de fer política podia portar a les urnes als sectors que mai voten i que eren necessaris per vèncer Clinton o Edwards.
I va funcionar. Internet va ajudar de manera decisiva, però també decisions estratègiques com mimar als donants de quantitats petites tant com als grans donants. Va funcionar.
Tenim un Obama a Espanya? No, crec que no. Perquè sembla que els candidats, tot i que entenguin que la desafecció és la barrera, que podrien guanyar acostant a la política als que s’allunyen d’ella, no s’atreveixen a fer aquest canvi. No es tracta d’obrir una web. Ni de buscar un bon eslògan. És canviar la relació de polítics i votants. Saltar la barrera. I d’això, no tenim.
